Un que passava

Les conegudes com a quatre grans cròniques (el Llibre del fets de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós) són possiblement el conjunt historiogràfic medieval més important i una fita de la literatura catalana, malgrat que alguna no va ser escrita pels seus protagonistes (cas de Jaume I i Pere IV) i en altres hi ha potser més fantasia que realitat (cas de Bernat Desclot). Avui, amb l’excusa de la celebració dels 800 anys del naixement de Jaume I, s’ha convocat la blogosfera a copiar un fragment del Llibre dels fets (proposta de Vicent Partal, coneguda per via de Vent de Cabylia, d’en Vicent Baydal). Em sembla una bona iniciativa per recordar una de les obres principals de la nostra literatura i de la nostra historiografia.

5.
Ara comptarem en qual manera nós fom engenrats e en qual manera fo lo nostre naiximent. Primerament en qual manera fom engenrats nós. Nostre pare lo rei En Pere no volia veser nostra mare la reina, e esdevenc-se que una vegada lo rei nostre pare fo en Llates, e la reina nostra mare fo en Miravalls. E ven al rei un ric hom, per nom Guillem d’Alcalà, e prega’l tant que el féu venir a Miravalls, on era la reina nostra mare. E aquella nuit que abdós foren a Miravalls, volc Nostre Senyor que nós fóssem engenrats. E, quan la reina nostra mare se sentí prenys, entrà-se’n a Montpestller. E aquí vol Nostre Senyor que fos lo nostre naiximent en casa d’aquells de Tornamira, la vespra de nostra dona sancta Maria Candeler. E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià’ns a sancta Maria, e portaren-nos en los braces, e deïen matines en l’església de nostra Dona: e tantost com nós meseren pel portal cantaren Te Deum laudamus. E no sabien los clergues que nós deguéssem entrar allí: mas, entram quan cantaven aquell càntic. E puis llevaren-nos a sent Fermí: e quan aquells qui ens portaven entraren per l’església de sant Fermí, cantaven Benedictus Dominus Deus Israel. E, quan nos tornaren a casa de nostra mare, fo ella molt alegra d’aquestes pronòstigues que ens eren esdevengudes. E féu fer dotze candeles totes d’un pes e d’una granea, e féu-les encendre totes ensems, e a cada una mès sengles noms dels apòstols, e promès a Nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem nós. E durà més la de sent Jacme bé tres dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós nom En Jacme. En així nós som venguts de part de la que fo nostra mare e del rei En Pere nostre pare. E sembla obra de Déu, car les covinences que nostre avi havia feites d’haver aquesta muller, tornà depuis que d’aquella natura de l’emperador Manuel e de nostre pare lo rei En Pere que per matrimoni se cobràs la fallida que en l’altre matrimoni havia estada. E aenant nós jaent en lo bressol, tiraren per una trapa sobre nós un cantal, e caec prop del bressol; mas Nostre Senyor nos volgué estorçre que no moríssem. [p. 43-44]

• Jaume I. Crònica o Llibre dels feits. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Edicions 62, 1982. 422 p. ISBN 84-297-1903-2 (Les Millors Obres de la Literatura Catalana ; 86).