Un que passava

[Text amb spoilers!]

No vaig començar amb gaire bon peu aquesta novel·la. D’una banda, em va envair un sentiment de revolta pel fet d’estar llegint una altra novel·la «de moda», només assuaujat pel fet que, d’una manera o altra, els llibres en fossin protagonistes. De l’altra, em van sobtar i em van tirar enrere les primeres pàgines de la novel·la: on era l’originalitat de què tan es parla? En fer parlar la mort o en aquesta mena d’acotacions en negreta i centrades que acompanyen la narració? Ni un recurs ni l’altre em van semblar massa originals. Potser per això vaig deixar una mica de banda aquesta novel·la per dedicar més temps als altres dos llibres que estava llegint

I llavors hi vaig tornar. Ja era al carrer Himmel i volia saber què li passava a la lladre de llibres. I a mesura que anava llegint vaig anar copsant què tenia aquesta novel·la. No podia parar de llegir, havia de saber què passava a continuació amb els personatges. I així fins arribar al final, en un viatge que m’ha portat de la indiferència inicial a l’emoció i a l’esgarrifança davant d’algunes descripcions i fets.

La història que explica Zusak està basada en les vivències dels seus pares a Alemanya durant els anys del III Reich i la Segona Guerra Mundial. La protagonista és la Liesl Meminger, una nena lliurada per la seva mare a una família d’acollida amb la qual conviurà durant la guerra, família formada per Rosa i Hans Hubermann. Coneixerem els diversos habitants del carrer Himmel, on viu Liesel, i de la ciutat de Molching, on està el carrer Himmel: la vida que porten, la seva relació amb el nazisme, l’opressió, les dificultats de tota mena a què havien de fer front les persones considerades poc afectes al règim, la relació amb els jueus, etc. La visió de la guerra i de l’Alemanya nazi que presenta no és, doncs, la de les campanyes militars, la de les conxorxes polítiques, la de les mítiques resistències o de la vida al front, sinó la de la rereguarda, la de la gent que va restar a les seves cases i va ser testimoni dels fets d’aquells temps, des del punt de vista d’una nena separada de la seva família, que ha d’aprendre a conviure amb una nova família i que comença a entendre, o a intentar entendre, el món que l’envolta. Un procés paral·lel al de l’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura, activitats que seran la seva salvació i la d’un refugiat jueu que un bon dia truca a la porta dels Hubermann.

La lectura i l’escriptura, així com els llibres, esdevenen claus en el desenvolupament de Liesel, i alhora també en la novel·la mateix: la narradora, que no és altra que la mort, explica la història que va llegir en un llibreta perduda i reflexiona sobre l’ésser humà i la seva capacitat de fer el mal. És la llibreta en què Liesel escrivia una mena de diari i que va perdre. Una llibreta que va salvar la vida de la nena: l’escriptura i la lectura apareixen durant tot el llibre com a activitats que ens poden salvar —malgrat el perill que les paraules siguin utilitzades per a l’alienació i la destrucció, com s’adona Liesel en sentir els discursos dels jerarques nazis i veure l’efecte que tenen en la gent que els escolta.

Es mereixien aquella gent alguna cosa millor?

Quants n’hi havia que haguessin perseguit activament altra gent, drogats amb el perfum de la mirada de Hitler, repetint les seves màximes, els seus discursos, la seva obra? N’era responsable la Rosa Hubermann? La dona que amagava un jueu? O en Hans? Tots mereixien morir? Els nens també?

La resposta a totes i cadascuna d’aquestes preguntes m’interessava moltíssim, però no puc permetre que em sedueixin. Jo només sé que tots em van sentir, aquella nit; tots, tres dels nens més petits. Jo era el suggeriment. El consell. S’imaginaven els meus peus entrant a la cuina i enfilant el passadís.

Com sempre em passa amb els humans, quan llegeixo el que en va escriure la lladre de llibres em fan pena, però no tanta com els que em vaig endur en braços d’uns quants camps en aquella època. Els alemanys dels soterranis eren de plànyer, per descomptat, però com a mínim tenien una oportunitat. Un soterrani no era una cambra de bany. No els hi enviaven perquè es dutxessin. Per a aquella gent, la vida encara era una possibilitat. [p. 390-391]

La novel·la barreja el diàleg i la descripció amb el dibuix. En dues ocasions l’autor introdueix unes històries il·lustrades creades per un dels protagonistes, en Max Vanderburg, dirigides a la Liesel. El text, per altra banda, és molt àgil, amb paràgrafs curts, sovint reduïts a frases que fan la lectura àgil i ràpida. No sé si això és una virtut o una mancança estilística, però el resultat és un ritme de lectura força fluid. De tant en tant, les acotacions en negreta que fa la mort per explicar termes, o per avançar fets, o per aclarir conceptes, interrompen el flux de la lectura: cap d’aquestes acotacions haurien fet nosa d’haver estat incorporades al text, però suposo que és la manera d’assenyalar clarament que les acotacions les fa el narrador… encara que no faci falta.

I per acabar, una mica de crítica sobre l’edició. No aniria malament que algú de La Campana recordés que beure (p. 204: «Durant els anys següents, com a molt es van *beure esporàdicament») no és el mateix que veure ; que la gent fa equilibris no equilibres (p. 214: «caminava fent equilibres sobre la corda fluixa»), i que en català, escarressar-se (p. 543: «Amb ell m’hi vaig escarressar una mica més») porta només porta una e a l’infinitiu, la primera (sense comptar el pronom, és clar). Direu que tres errors en 562 pàgines no és gaire greu, però és que n’he trobat algun altre que no vaig apuntar i sense haver fet una lectura amb ulls de corrector. A l’institut, a COU hauríem suspès si en un examen de llengua haguéssim comès el primer error: crec que no és molt demanar als editors que vigilin una mica més què posen al mercat. Al cap i a la fi, ens ho fan pagar.

El llibre:

• Markus Zusak. La lladre de llibres. Tr. Anna Ullibarri. Barcelona: La Campana, 2007. 562 p. ISBN 978-84-96735-04-0.