Un que passava

Més guerra mundial. Més conseqüències de l’auge del feixisme i el nazisme. Sembla que enguany el fil conductor de les meves lectures serà, d’una manera o altra, la Segona Guerra Mundial i els anys previs: Diario de Hiroshima, Lluvia negra, La lladre de llibres, Si això és un home, El jardí dels Finzi-Contini… i els que esperen a la pila. Més guerra mundial i més exemples de les atrocitats que és capaç de cometre l’ésser humà i d’on és capaç d’arribar per sobreviure. En aquest cas, però, no es tracta de ficció, ni de realitat convertida en ficció: Si això és un home és el testimoni d’un supervivent, escrit por després de sortir del camp de treball en el qual havia estat empresonat. Primo Levi, jueu torinès químic de professió, fou deportat a Buna-Monowitz, un dels camps de treball de l’àrea d’Auschwitz-Birkenau, a final de l’any 1943 i on en sortí fins començaments de l’any 1945. Pocs mesos després, escrivia aquest llibre, començat durant els últims mesos d’empresonament, quan fou destinat a un dels laboratoris del camp.

És justament per aquest motiu que, en escriure aquest llibre, vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador: pensava que la meva paraula seria tant o més creïble i útil com més objectiva aparegués i com menys apassionada sonés; només així el testimoni compleix la seva funció en un judici, que és la de preparar el terreny al jutge. Els jutges sou vosaltres. [p. 250]

En aquest paràgraf de l’apèndix que afegí Levi a l’edició escolar de 1976, apèndix compost per les respostes a les preguntes a què havia de fer front tot sovint durant les presentacions del seu llibre a escoles i instituts, l’autor deixa clara la motivació no només del llibre, sinó de l’estil. Reconeix que no és escriptor i que s’ha vista abocat a l’escriptura a conseqüència de la seve experiència a Buna-Monowitz. I és precisament, al meu entendre, aquest estil objectiu, sobri i serè (per utilitzar els mateixos adjectius que utilitza Levi), el que fa que el resultat sigui tan desolador, tan angoixant, tan colpidor.

Levi no fa literatura. Només descriu la seva experiència al camp de treball (el lager) de Buna-Monowitz: una fàbrica de goma sintètica que mai no va entrar en funcionament, però on treballaven com esclaus els presoners dels nazis, controlats pels pocs d’ells que, per una raó o altra, havien assolint un lloc prominent en la jerarquia del camp, jerarquia que tenia en l’escalafó més baix els jueus. Cada capítol de la narració presenta una característica de la vida al camp: la deshumanització a què són sotmesos els presoners dia rere dia, les dificultats per aconseguir assaciar la fam o protegir-se del fred, la normativa a vegades absurda a què han de cenyir-se, la por constant a ser un dels «seleccionats» (seleccionats per a morir), les feines que han de fer, la brutalitat dels que han aconseguit una mica de poder, la fugida final dels alemanys, que s’emporten amb ells els homes sans (uns vint mil, dels quals no en sobreviurà pràcticament cap) i deixen abandonats els malalts als camps, a la seva sort, perquè morin. Una galeria de personatges dels patiments dels quals el lector no es pot sostreure com si fossin personatges de ficció, perquè sap que no ho són; personatges als quals acompanya en la seva degradació, víctimes de la inquitat, de la deshumanització a què els porta un sistema pensat per a convertir els homes en menys que bèsties.

Els personatges d’aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l’han enterrada, sota l’ofensa soferta o infligida a altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petits, fins arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentat en una unitària desolació interna. [p. 174]

Malgrat tot, hi ha sempre una espurna d’esperança que es manifesta en aquells homes i dones que es neguen a perdre del tot la seva humanitat, entre els quals hi ha Lorenzo, el civil que ajuda Levi sense esperar res a canvi; o Alberto, amic de Levi, amb qui compartiran negocis i conxorxes per aconseguir petits avantatges; o el mateix Levi, que no es va rendir mai:

Potser també em va ajudar el meu interès, que no va minvar mai, per l’ànima humana i la voluntat no sols de sobreviure (que era comuna en molts), sinó de sobreviure amb la finalitat concreta d’explicar les coses que havíem presenciat i que havíem suportat. I finalment potser també hi va jugar la voluntat, que vaig conservar amb tossuderia, de reconèixer sempre, fins i tot durant els dies més foscos, en els meus companys i en mi mateix, homes i no coses, i sostreure’m així a aquella total humiliació i desmoralització que duia a molts al naufragi espiritual. [p. 284]

Levi es va salvar perquè va ser d’aquells malalts que van ser deixats enrere quan els russos s’acostaven a Buna-Monowitz. Va escriure aquest llibre i d’altres basats en la seva experiència al camp de treball perquè aquest episodi no fos obligat, i va comentar-los als escolars que hi estaven interessats i que el convidaven a les seves escoles per parlar-ne. Perquè no fos oblidat, no perquè fos entès: ell mateix reconeix que aquests fets no es poden comprendre, perquè comprendre vol dir posar-se en el lloc de l’altre, i l’assassinat premeditat i sistemàtic de milers de persones que va promoure el règim nazi no pot ser comprès. D’aquí també l’horror que sent el lector, en enfrontar-se a tot el que és capaç de fer l’ésser humà contra ell mateix. A La Vanguardia de dimarts Pilar Rahola en la seva columna esmenta una de les històries que explica Levi a Si això és un home: un SS està a punt de matar un nen que feia contraban i un vell rabí li pregunta per què. Aquí no hi ha perquès, respon l’SS. O, en paraules d’un altre company del camp de concentració, «ne pas chercher à comprendre».

Levi se suïcidà el 1987.

El llibre:

• Primo Levi. Si això és un home. Tr. Francesc Miravitlles. Pr. Vicenç Villatoro. Barcelona: Edicions 62, 2007. 284 p. ISBN 978-84-297-4902-1. (Butxaca 62 ; 41)

Technorati Tags: llibres — Primo Levi — Si això és un home