Un que passava

A vegades els imprevistos en lloc d’impedir-nos assistir a algun acte o celebració ens permeten gaudir d’un esdeveniment inesperat. No tenia previst anar a cap espectacle del IX Festival Mil·lenni que se celebra al Palau de la Música Catalana —de fet, ni tan sols estava al dia dels cantants que hi actuarien—, però de cop em va aparèixer a la safata d’entrada del correu electrònic un missatge anunciant que Telentrada regalava entrades per veure alguns d’aquests espectacles. Per aconseguir-les, només calia enviar un missatge sms amb el codi de l’espectacle que t’interessés i de seguida et deien si t’havien tocat o no. Va ser així com vaig aconseguir dues entrades per al concert de la María Bayo acompanyada per l’Orchestre de Chambre de Genève, dirigida per Rubén Gimeno, recital titulat «“La Reina del Sur” de Bizet y Berlioz a la Zarzuela del siglo XIX». Cal dir que era la primera vegada que sentia cantar en directe la María Bayo. I déu-n’hi-do.

El concert va començar amb la Simfonia en Do de Georges Bizet, un concert que, sobretot a l’Adagio, va aconseguir que se’m posés la pell de gallina. La llàstima és que fos interromput després de cada moviment per una part del públic que tenia ganes d’aplaudir. A continuació ja va sortir María Bayo, de color malva de dalt a baix, que va començar amb Les filles de Cadix, de Léo Delibes, va seguir amb Zaïde d’Hector Berlioz i, després d’un breu intermedi orquestral, va enfilar la bellíssima ària «Je vais le voir», de l’òpera Béatrice et Bénedict, també de Berlioz. A la segona part del concert, vestida de bombolla de cava en paraules de l’amic que m’acompanyava, va passar de la música francesa amb aires andalusos a la sarsuela: primer, l’orquestra va interpretar amb força i energia La boda de Luis Alonso, de Gerónimo Giménez; a continuació María Bayo va cantar «Sierra de Granada», romanza de La Tempranica del mateix compositor, i va acabar l’orquestra amb El baile de Luis Alonso. Va seguir l’obertura de La Marsellesa, de Manuel Fernández Caballero, i Bayo va cantar la romança «Sal del alma mía». El concert va acabar amb «Yo soy Cecilia Valdés», de la sarsuela cubana Cecilia Valdés del compositor Gonzalo Roig, després d’un altre intermedi orquestral: «Fandango y Jota valenciana» de la sarsuela Exposición Universal de Ruperto Chapí.

Mentre la sentia, no podia deixar de pensar en aquella dita del pot petit i la bona confitura, sobretot veient com una cantant més aviat menudeta com Bayo és capaç d’emetre un raig de veu com fa ella. Una veu potent, que passava d’aguts a greus i de graus a aguts com si res, encara que en algun moment costava d’entendre què cantava. I canta acompanyant-se d’una gesticulació que fa més vius els personatges, sobretot el de Cecilia Valdés que acompanyava de moviments de maluc força seductors. Després d’aquesta peça semblava que el públic, més fred que el del Liceu, ja s’hagués adonat de què tenia al davant, i els aplaudiments van ser espectaculars. Llàstima que els bisos no fossin més llargs: El vals de Chateax Margot de Fernández Caballero i «La tarántula», de La Tempranica, cantada també amb molta gràcia. El tercer bis, com que no en tenien cap més de preparat (segons la cantant), va consistir en la repetició de «Yo soy Cecilia Valdés».

I aquí acabà el concert, un concert brillant que ha valgut la pena poder veure.

Fotografia d’Éric Larrayadieu, de la galeria de fotografies del web de María Bayo.

Segurament aquest apunt no hauria d’haver caigut a les «Nits d’Òpera», ja que, al cap i a la fi, al concert, d’òpera n’hi ha hagut poca; però vaig començar a redactar-lo abans d’haver-hi anat i de conèixer el programa. Així doncs, i a falta d’una secció de sarsuela en aquest blog, queda a les «Nits d’Òpera».

Technorati Tags: òpera — sarsuela — María Bayo — Barcelona — Palau de la Música