Biblioteques de paper, xi: la biblioteca d’Ilsa Hermann

La lladre de llibres no només roba llibres, també els llegeix. I alguns els llegeix en una biblioteca autèntica, una plena de més llibres dels que ella havia imaginat.

—Jesús, Maria…

Ho va dir en veu alta, les paraules es van repartir per una habitació que era plena d’aire fred i de llibres. Llibres pertot arreu! Totes les parets estaven provistes de prestatgeries atapeïdes però impecables. Amb prou feines es podia veure la pintura de les parets. Els lloms dels llibres tenien tota mena d’estils i mides de lletra, i eren negres, vermells, grisos i de tots colors. Era una de les coses més boniques que la Liesel Meminger havia vist mai.

Va somriure meravellada.

Existien habitacions com aquella!

Quan va intentar esborrar-se aquell somriure amb l’avantbraç es va adonar instantàniament que la maniobra era inútil. Podia sentir els ulls de la dona recorrent-li el cos i, quan la va mirar, s’havien aturat a la seva cara.

Hi havia més silenci del que a ella li semblava possible. S’estirava cim una goma, a punt de petar. El va petar la nena.

—Que puc?

Les dues paraules van quedar allí, entre hectàrees i hectàrees de terra de fusta buit. Els llibres eren a quilòmetres de distància.

La dona va assentir.

—Sí que pots.

L’habitació es va anar encongint progressivament, dins que la lladre de llibres va poder abastar els prestatges amb quatre passetes de no res. Va fer córrer el dors de la mà pel primer prestatge, escoltant la fregadissa de les seves ungles en lliscar per la columna vertebral de cada llibre. Sonava com un instrument, o les notes d’uns peus corrent. Feia servir totes dues mans. Feien curses. Un prestatge contra l’altre. I reia. La seva veu anava descordada gargamella amunt, i quan finalment es va aturar i es va plantar al mig de l’habitació, es va passar molts minuts mirant dels prestatges als seus dits i dels seus dits als prestatges.

Quants llibres havia tocat?

Quants n’havia sentit?

S’hi va tornar a apropar i ho va tornar a fer, aquesta vegada molt més a poc a poc, amb el palmell de la mà, deixant que el tou dels dits sentís el petit entrebanc de cada llibre. Tenia una sensació màgica, de bellesa, mentre unes línies brillants de llum queien de l’aranya del sostre. Més d’una vegada va estar a punt de treure un volum del seu lloc, però no va gosar pertorbar-los. Eren massa perfectes.

Markus Zusak. La lladre de llibres. BArcelona: La Campana, 2007. p. 145-146.