Sala de lectura, lxxi: El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani
No conec gaire la producció literària de Giorgio Bassani i sé que l’afirmació que faré és molt arriscada i susceptible de ser completament equivocada, però després de llegir El jardí dels Finzi-Contini m’ha semblat entendre perquè Bassani va apostar, quan altres no ho havien fet, per una altra novel·la que per aquests verals ens agrada força: El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa; tant una com l’altra comparteixen el mateix to elegíac, de melangia per un món perdut. No m’estranyaria, doncs, que Bassani s’hagués sentit tocat per una novel·la que tenia molt a veure amb la seva: entre la publicació d’El guepard (1958) i d’El jardí dels Finzi-Contini (1960), només hi ha dos anys de diferència.
El to és molt semblant, però no la història. D’entrada ens trobem al segle XX, poc abans de la Segona Guerra Mundial, quan el govern feixista de Mussolini decreta les lleis racials que marginaran els jueus en tots els aspectes de la vida pública. En aquest context política, a Ferrara, un grup de jueus ferraresos veuran com canviaran les seves vides durant aquells anys; alguns d’ells, com de seguida ens explicarà el narrador, moriran als camps de concentració nazis. Tanmateix, aquest no és el tema central de la novel·la, sinó els records del narrador que, anys més tard, rememora aquella època i la relació que mantingué amb una família aristocràtica de Ferrara, també jueva, els Finzi-Contini, concretament amb els fills del matrimoni: Alberto i Micòl, de qui s’enamorarà.
En decretar-se les lleis racials, els socis jueus del club de tennis de la ciutat són instats a donar-se’n de baixa. Això provocarà que una colla, el narrador entre ells, es reuneixin a ca’ls Finzi-Contini, que tenen pista de tennis. Serà la manera en què superaran les diferències que hi havia entre ells, de classe i fins i tot de branca del judaïsme que seguien. De mica en mica, el grup queda reduït pràcticament a quatre persones: el narrador, Alberto i Micòl Finzi-Contini i Giampi Malnate, que acabarà convertint-se en bon amic del narrador. L’evocació d’aquests anys està centrada en la relació entre Micòl i el narrador, una relació més platònica que res.
Curiosament, el fet de no incidir massa en les conseqüències que les lleis racials tingueren sobre aquestes famílies jueves (prou greus, d’altra banda: expulsió d’institucions d’esbarjo i de gremis, prohibició d’educar-se a les escoles no jueves, dificultats a l’hora d’aprovar les tesis doctorals, entre d’altres) i no parlar per res de les deportacions que vindrien més tard ni de la guerra mundial no resta amargor a l’evocació d’aquests temps, ja que des del començament sabem que, excepte el narrador, gairebé tots els altres protagonistes moririen o bé abans de les deportacions (com Alberto), o als camps d’extermini (com Micòl i els seus pares). Segurament això és el que fa més punyent la narració d’uns fets que, d’una altra manera, amb un altre punt de vista o context, semblarien més aviat la crònica sentimental d’un adolescent que aprèn què és l’amor, i la converteix en una excel·lent recreació d’un temps passat i de la solitud a la qual es veu abocat l’home davant alguns esdeveniments de la vida.
El llibre:
- Giorgio Bassani. El jardí dels Finzi-Contini. Tr. Carme Serrallonga. Barcelona: Proa, 2007. 285 p. ISBN 978-84-8437-970-6.
Em va agradar molt “El jardí…”. Està totalment impregnat d’aquesta melangia de la que parles, d’aquesta mena de “saudade” intensa per un món perdut que ja només pot tornar en els pensaments del narrador. I corpren bastant el adonar-te que et descriuen la vida quotidiana de gent que tu saps que acabaran morint, com si els gestos de cada dia i la seva intenció de continuar vivint et semblessin una mica inútils (saps que facin el facin acabaran desapareixent) però que no poden deixar de fer-los per que mentre és viu, hi ha vida…
esther
10/03/2008 a 1:22 pm
A mi ja em va impresionar el començament on queda clar el desenllaç. Tota aquella bellesa i totes aquelles vivències d’amor i poesia -bé i de tenis- les vaig llegir ja sabent que no acabarien pas bé.
Així que no em va extranyar gens ni mica, que no parlés de les deportacions. Nosaltres mateixos fem sovint allò de no parlar del que tots sabem, d’amagar el cap sota l’ala, vaja!
Estic del tot d’acord amb tu que, el “suporter” primer de “El guepard”, va deixar-se impresionar més del compte. Però com diu Miquel de Palol, em sembla, escriure es alguna cosa així com descopiar amb tot l’esforç.
Colebro que ens vagin agradant els mateixos autors i felicitats per aquest bloc tan dens i treballat!
valentitorra
10/03/2008 a 10:08 pm
Jo no he llegit el llibre, però vaig veure, ja fa molts anys la pel.licula que en va fer Vitorio de Sica.
M’ha sorprés el comentari de relació platónica, perquè a la pelicula no s’explica així, amb una torbadora Dominique Sanda, en el que jo crec q va fer la seva millor interpretació.
Ferran
11/03/2008 a 8:06 pm
doncs la relació no passa d’un o dos petons, el primer apasionat i els segons “robats”.
valentitorra
11/03/2008 a 8:12 pm
Hahahaha. Penso que potser jo estava en una edat molt impresionable. Ara he vist que la peli es de 1971!! Ja ha plogut des d’aleshores.
Ferran
11/03/2008 a 8:27 pm
Al llibre mateix ho diuen, a la contracoberta, que la pel·lícula no era gaire fidel al llibre, Ferran. Com ha dit en Valentí, Nicòl i el protagonista tenen una relació casta, amb un parell o tres de petons a tot estirar.
Gràcies, Valentí, pel comentari i les felicitacions.
És corprenedor, Esther, has trobat l’adjectiu precís.
Ferran - Un que passava
11/03/2008 a 11:37 pm
Ai!
Jo no he llegit aquest llibre…. però al veure’l m’ha vingut una tremolor.. crec q ens el van posar a un exàmen de catalogació!!
Eli Ramirez (bibliogirl)
13/03/2008 a 5:52 pm
Fins i tot a llicenciatura aquesta assignatura és mítica, de tant que n’hem sentit a parlar als diplomats, Eli, però que aquesta experiència no et freni: el llibre és bo.
Ferran - Un que passava
14/03/2008 a 8:47 pm
Jeje, d’acord Ferran, ho tindré en compte
(Això si, mai penso llegir-me “The Importance of Being Earnest”: 3 anys fent catalogació descriptiva m’ha fet odiar tal títol)
Eli Ramirez
19/03/2008 a 12:02 pm
Ostres! perdona el meu desconeixement, però, que te Oscar Wilde per a ser incatalogable?
Ferran
19/03/2008 a 12:06 pm
No sé, però sempre ens el posàven d’exemple (any si, any també)… i això, a efectes pràctics, crec que pot provocar traumes bibliotecaris permanents!
I no és només cosa meva!: fa poc, el mes passat, vaig anar
a Londres amb uns quants companys de la facultat.. i al pasar per una llibreria un va dir: “AGH! THE IMPORTANCE OF BEING EARNEST”!
va causar un efecte aterrador inmediat, jaja,
Eli Ramirez
19/03/2008 a 2:34 pm
doncs ja m’explicareu detingudament el perquè. No li veig la volta
Ferran
19/03/2008 a 7:33 pm
[...] dels Finzi-Contini. Tr. Carme Serrallonga. Barcelona: Proa, 2007. 285 p. ISBN 978-84-8437-970-6. [§][Repte 2008: [...]
Sala de lectura, 2008 « Un que passava
31/12/2008 a 10:31 am