Sala de lectura, lxxiii: La dona justa, de Sándor Márai
11.04.2008 per Ferran - Un que passava
Començaré repetint el que ja vaig dir quan vaig llegir les Memorias de un burgués de Márai: la seva literatura em fa pensar immediatament en l’obra d’Stefan Zweig. Salvant distàncies, trobem a l’obra d’un i a la de l’altre l’evocació d’una mateixa època, un to elegíac més o menys similar, i fins i tot recorren a les mateixes tècniques, com ara el monòleg. Bé, això no és ben bé una característica pròpia de cap dels dos autors, però havent llegit obres dels dos autors en poc temps és inevitable que els relacioni. Si per contingut i to Memorias de un burgués em recordà força El món d’ahir d’Zweig, La dona justa m’ha recordat sovint Carta d’una desconeguda, no tan pel contingut d’una obra i altra, sinó pel recurs a la narració en primera persona a un interlocutor silenciós, del qual se’ns expliquen més o menys detalls segons el cas. A Carta… coneixem la història de la protagonista per mitjà de la carta que escriu a l’home que estima; a La dona justa coneixem els protagonistes i la seva història a través de converses que mantenen amb tres interlocutors muts.
La dona justa és això, la mateixa història, la història d’un amor explicada pels seus protagonistes en tres moments diferents. Són tres punts de vista diferents que, alhora, ens ofereixen una altra història: la de l’Europa de la primera meitat del segle XX, des de la Primera Guerra Mundial fins els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Però no és només això, tampoc: perquè cada personatge representa un tipus social diferent, amb una educació diferent i, per tant, veu els fets, els viu, de maneres diferents. Són les tres veus les que ens intenten mostrar la complexitat de les relacions humanes, no tan sols les relacions amoroses, sinó també les relacions entre classes socials. I tot en un món que va desapareixent de mica en mica, el món de la Europa central de final segle XIX, començaments del XX; el món d’una classe social, la burgesia, que, tot i no desaparèixer, ja no tornarà a ser igual.
No és un llibre per llegir d’una volada. És un d’aquells llibres per llegir amb calma i per rellegir, ja que no només s’hi reflexiona sobre les relacions amoroses i socials, sinó també sobre el concepte mateix de burgesia, sobre la cultura i sobre la civilització.
… Sí que pot recordar una mica a Zweig, però, per mi, en Márai té uns registres personals i propis molt marcats. La dona justa, en concret, no és, dels que he llegit d’ell, la novel.la que més m’ha agradat, però retrata molt curosament una classe social en decadència i uns personatges ancorats en un passat i en les seves reflexions, amb un estil refinat de tocs melangiosos i realistes a partir de tres veus diferents…
el tinc fa dies i sempre l’avançen, d’altres llibres, en la carrera cap el meu temps lliure, però ara prometo llegir-lo aviat.
Hauré de llegir-los amb més cura, Ariadna, perquè precisament aquesta visió melàncolia de la decadència de la burgesia la trobo en tots dos autors. Tanmateix, encara em falta molt per llegir d’un i altre; potser més endavant l’opinió es perfila un mica més.
I espero que ens diràs què t’ha semblat, Valentí.
He llegit els dos llibres que compares, la Carta i la Dona Justa, inevitable lligar-los, és cert, però el millor dels dos és allò de que s’instal·len al teu cap durant un temps, sense dubte, molt recomanables Ferran. Jo prompte he que posar-me més seriosament amb Zweig, m’agrada aquest tipus de literatura.
Salut!