De culs, encara

Els lectors veterans d’aquest blog ja sabeu que el cul d’Un que passava de tant en tant decideix experimentar la llei de la gravetat i segueix trajectòries verticals descendents fins a fer contacte amb el terra, evidentment sense que la voluntat del propietari de l’esmentat cul tingui res a veure-hi… ni a fer-hi.

Potser el que no sabíeu és que si, a més, plou, l’Un que passava mostra veleitats artístiques i decideix dedicar-se a la dansa paraigua en mà, però no fent una mala imitació d’un «ginqueli» qualsevol cantant sota la pluja, sinó en la més prosaica i patètica versió «collons-que-rellisco!» gràcies a la providencial intervenció de les desitjadíssimes pluges d’aquests dies i a la no menys important col·laboració de les rampes de les voreres barcelonines (espero que cap ajuntament més tingui la barra de parlar de voreres antilliscants…).

Així que si algú divendres al vespre, a la cantonada Gran Via-Rambla de Catalunya, just davant del Tramoia, va veure un pobre desgraciat fent un intent d’espagat a la vorera, ja pot explicar que ha vist un blogaire caure de cul a terra. I sort que vaig doblegar el genoll; no vull ni imaginar què els hauria passat a les meves pobres articulacions ni a altres parts més sensibles de l’anatomia si l’espagat hagués reeixit…