Amb el teu permís, enganxo aquí la Flor negra que vaig llegir, com a mostra de la Rodoreda gore que diuen alguns (vegeu suplement Cultura/s de La Vanguardia d’abans-d’ahir):

FLOR NEGRA

Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. I mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat. Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam. S’obre durant setanta nits-nits: les més fosques, les més quietes, les més mortes. La busquen a les palpentes per fer-ne l’ungüent que fa patir. Aquest ungüent es posa darrera de les orelles, entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra…
Frega fort i dorm tranquil que el mal es va fabricant tot sol. Al cap de dos dies i de dues nits et despertes amb una pena tan grossa que no et deixa respirar. Una bella pena per poder-te creure important; una pena de roc i de sal, una pena amarga de fetge i d’entranya profunda, una pena arrapada al coll com un clau clavat amb un martell, una pena de deu mil quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t’hi atura la sang perquè s’hi podreixi. Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n’anés, tornaries a no ser ningú.

Mercè Rodoreda. Viatges i flors. Barcelona: Labutxaca (Grup 62), 2007.