Un que passava

La lladre de llibres descobreix un dia que hi ha habitacions plenes de llibres, cosa que mai no havia cregut que fos possible. La desconeguda que desgrana en una carta els seus records, el record de la passió que va sentir per un escriptor, sap que hi ha llibres, ella mateixa en té, però igualment la meravella que algú en pugui tenir una habitació plena i es pregunta com serà aquella persona. Sempre el llibre acompanyat de la màgia, la meravella…

Hi havia ídols indis, escultures italianes, quadres molt llampants i grans, i a la fi van arribar els llibres, tants i tan bonics, que mai no ho hauria cregut possible. Els anaven apilant a la porta i d’allà els agafava el servent un a un, i els treia curosament la pols amb el plomall. Vaig acostar-me, silenciosa i interessada, al munt de llibres que cada cop creixia més; el servent no em va fer fora, però tampoc no em va encoratjar gens, de manera que no vaig gosar tocar-ne cap, encara que m’hauria agradat palpar la pell suau d’algun d’aquells volums. Només em mirava els títols tímidament: n’hi havia de francesos i d’anglesos, i d’altres idiomes que no vaig entendre. Crec que me’ls hauria mirat hores i hores, però la mare em va fer entrar a casa.

Tot aquell vespre vaig pensar en tu, encara abans de conèixer-te. Jo només tenia una dotzena de llibres usats, amb cobertes de cartró gastat, i me’ls estimava d’allò més, sempre els rellegia. I llavors vaig encaboriar-me pensant com havia de ser una persona que posseïa tots aquells llibres esplèndids i que els havia llegit, que coneixia tants idiomes, que era tan ric i alhora tan culte. Una mena de respecte sobrenatural es va unir amb la idea de tots llibres. [p. 17-18]

El llibre:

• Stefan Zweig. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0.