Un que passava

Cap al final del llibre curat per Mònica Miró i Abraham Mohino hi ha les paraules següents de Mercè Rodoreda, sota l’epígraf «Autobiografia»:

Si tingués la intenció d’escriure autobiogràficament, escriuria les meves memòries, però per escriure les meves memòries hauria d’interessar-me jo (jo no m’interesso gens). No m’agrada parlar de la meva vida. La meva vida íntima és meva i, en principi, no m’interessa. [p. 258]

Sota el mateix epígraf es recullen unes altres paraules de l’escriptora: «D’un escriptor, el que és important és la seva obra. La vida íntima o la vida privada d’un escriptor és una cosa que interessa d’una manera molt relativa». Podríem començar a discutir, i segurament no acabaríem, si aquesta afirmació és certa i passaríem hores exposant les nostres opinions i no arribaríem a cap acord. Potser l’únic que ens hauria d’importar de la vida d’un escriptor —i qui diu escriptor diu actor, pintor, cantant, etc.— són els fets, les circumstàncies de la seva vida que n’hagin marcat l’obra. I en el cas de Mercè Rodoreda, com en el de molts altres escriptors, historiadors, polítics, que van viure ja adults la primera meitat del segle, hi ha una pila de fets que van marcar les seves vides i les seves obres.

Però no vull continuar per aquí. Tornaré a Mercè Rodoreda i a la constatació, òbvia d’altra banda, que no va escriure les seves memòries. Tanmateix, sobre la vida de l’escriptora s’ha escrit molta cosa —d’alguna biografia ja n’hem parlat aquí— però continua faltant la «seva» biografia, les seves memòries mai escrites; no obstant això, Rodoreda havia anat explicat aquí i allà en entrevistes, en pròlegs, en discursos, en articles, detalls i episodis de la seva vida: nombrosos fragments esparsos que els curadors d’aquest volum, Mònica Miró i Abraham Mohino, han recollit i classificat per oferir-nos una altra imatge de l’escriptora, la que tenía o volia oferir de si mateixa.

És un recorregut interessant per textos més o menys coneguts que ofereix al lector la possibilitat d’afegir detalls al que ja coneix sobre l’autora i que el posa davant d’afirmacions que sobten una mica. Una defensa aferrissada del paper de la dona, per exemple, però un paper reduït a la cura de la casa i de la família; o el desvelament d’una Rodoreda conservadora, malgrat que va viure com va voler i una mica fora de les convencions de l’època. És interessant perquè és Rodoreda qui ens parla, qui ens explica qui és, com va viure, per què escriu i com.

Malgrat tot, incloses les bones crítiques (moltes recollides al blog del que ja vam parlar fa temps: Mercè Rodoreda: Autoretrat), el llibre no ha estat exempt de polèmica per l’ús que els curadors fan de textos provinents d’entrevistes diverses que reescriuen per donar-los unitat temàtica i que reuneixen a la part més llarga del llibre, titulada «En el mirall». Ells mateixos expliquen al pròleg com han modificat l’estructura de les paraules de Rodoreda en entrevistes per dotar-les de més ritme i adaptar-les al to de confessió que té el llibre, la qual cosa té un efecte secundari: mistificar una mica la imatge de l’escriptora, algú que diu que no li agrada parlar de si mateixa i, en canvi, s’esplaia sobre la seva vida. En va parlar fa temps el Carles Miró en una ressenya que val la pena llegir, encara que no comparteixo del tot la seva valoració: «Anti-retrat» (ressenya que no està recollida al blog esmentat, d’altra banda).

Dades del llibre: Autoretrat.

Més informació sobre Mercè Rodoreda:

• «Mercè Rodoreda», al web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
• «Mercè Rodoreda», al portal Lletra de la UOC
• a l’exposició virtual «Mercè Rodoreda, joc de miralls»
• al web de la Fundació Mercè Rodoreda
• al web Any Rodoreda 1908-2008