Un que passava

Qui hagi començat a llegir pensant que trobaria aquí un assaig sobre la poesia i la riquesa lingüística, quedarà ben decebut. I d’altres és possible que em piquin el crostó per fer dolenteries. Aquests dies es parla força de Gerard Vergés i en Jesús M. Tibau ens convidava ahir a participar en l’homenatge que se li farà avui a l’escriptor tortosí, afegint-nos a la iniciativa d’Emigdi Subirats de posar als nostres blogs una fragment de l’obra de Vergés.

No pensava participar-hi, perquè no coneixia el poeta ni la seva obra. Però llegint una antologia poètica que hi ha disponible en línia a la Biblioteca Virtual Cervantes (gràcies a El basar de les espècies), he trobat un poema que ha desvetllat el meu costat gamberro i, fent cara de dissimular com fan les criatures quan fan una dolenteria, el copio i l’enganxo. Pertany al llibre Llir entre cards, es titula «Abundància de sinònims» i el dedicà «A Carme, apassionada lectora de diccionaris» (aquí imagineu l’Un que passava posant-se tot dret, traient pit i començant a recitar, després d’un profund sospir, amb veu engolada):

No és diferent la llengua catalana
d’altres llengües, que és llengua molt devota
de batejar les putes: galiota,
meuca, bagassa, meretriu, putana.

¿Seguim? Bardaixa, hetàira, barragana
(aquesta Moll l’admet). També la sota
famosíssima d’oros. I donota.
I fembra pública, a l’edat mitjana.

Afegiré barjaula. I més: berganta,
dona mundana, del partit, marfanta,
prostituta, marcolfa… Un escampall.

Amb el bacó és igual. Quan és femella,
truja si és gran; si mamelló, porcella.
I el mascle: porc, marrà, garrí, godall.

I ara ens retirem, amb el desig que algun dia puguem dir com diu Gerard Vergés que «De tot el que hem llegit, n’hem fet substància» («Antologia dels poetes més estimats»).