Nits d’Òpera, LV: Tiefland, d’Eugen d’Albert
Fotografia d'Antoni Bofill
Tot i que la temporada 2008-2009 del Gran Teatre del Liceu va començar ja fa dies amb dos espectacles de dansa (el Ballet de São Paulo i la companyia de Pina Bausch), la temporada d’òpera no ha començat fins fa quatre dies, com aquell qui diu. I ho ha fet amb un títol que ha generat molta expectació i diversitat d’opinions un cop vist: Tiefland, d’Eugen d’Albert. Per començar, perquè Tiefland és ni més ni menys l’adaptació operística d’una de les obres més famoses del teatre clàssic català, Terra baixa, d’Àngel Guimerà, un escriptor les obres del qual van tenir força fortuna dins i fora del nostre país. És, a més, l’única òpera del compositor alemany que es manté en cartell habitualment, encara que al Liceu feia trenta-sis anys que es va programar per darrera vegada —i alguns es preguntaven si valia la pena reposar aquest títol. També s’ha dit i repetit que la directora de cinema alemanya Leni Riefenstahl en va fer una versió cinematogràfica en què féu el paper de Marta —i no s’ha oblidat afegir que a Hitler li agradava l’obra d’Albert, com si això tingués algun efecte sobre dues obres anteriors a l’home. I per acabar-ho d’adobar, una posada en escena que fugia de l’ambient rural i incorporava algun element futurista que ha provocat que més d’un espectador es trenqués la closca intentant esbrinar què significava «allò» que veia dalt l’escenari.
Però anem a pams. El text del llibret és gairebé idèntic al text de Terra baixa: manté les escenes clau per entendre què passa i per conèixer els personatges, encara que els canviï els noms —en Manelic es converteix en Pedro, Sebastià es converteix en Sebastiano, Tomàs en Tommaso, i Xeixa en Moruccio. De fet, és tan fidel com per tenir la sensació d’estar veient una Terra baixa cantada. És una obra bonica, gens avorrida, amb moments de gran subtilesa; servida excel·lentment per bones veus: Peter Seiffert (Pedro), Alan Titus (Sebastiano), Alfred Reiter (Tommaso), Valeriy Murga (Moruccio) i Juanita Lascarro (Nuri). Deixo pel final Petra Maria Schnitzer, soprano que m’agrada però que vaig trobar una mica inexpressiva; potser li faltava una mica més de dramatisme en alguns moments (en Joaquim ho deia també, o sigui que deu ser una característica de la cantant i no un fet puntual) i afinar una mica més els aguts, que ahir li van grinyolar una mica.
I anem a la posada en escena. Al final algú m’acusarà d’incoherent: unes vegades crítico que es canviï l’època de l’acció original, d’altres ho lloo. En aquest cas, traslladar l’acció de l’obra del molí a les oficines de la fàbrica pot passar, perquè es manté la idea del text i aquesta és coherent amb l’entorn (l’amo Sebastià reconvertit en amo o gerent de la fàbrica, la molinera Marta reconvertida en secretària; o no n’hem sentit parlar mai, d’abusos comesos per caps sobre les seves secretàries?). L’exageració dels personatges de Pepa, Antònia i Rosalia crec que reflecteix força bé el caràcter original de les tres dones, tafaneres i malèvoles (encara que a l’obra de teatre en certa manera es redimeixen i en l’òpera no). Però el que no té ni cap ni peus és el pròleg: una mena de fàbrica d’androides on Sebastiano va a «cercar» en Pedro. La idea, en si, no és dolenta: jo ho interpreto com una metàfora del poder. Igual que l’ésser humà exerciria el seu poder sobre l’androide, Sebastiano l’exerceix sobre Pedro, un ésser «pur» incapaç de concebre el mal, l’enveja, etc. Però el resultat és nefast perquè no té cap relació amb la resta de l’obra, excepte que al final tornen a aparèixer els tubs on hi havia els «androides» (moment de revelació per la veïna de butaca, que va dir: «Ja ho entenc, són els tubs de teletransportació d’Star Trek!» —i no n’hi havia per menys: davant una cosa incomprensible, qualsevol explicació és bona), no dóna cap pista per entendre quina relació pot tenir amb el text, ni en el molí hi ha cap element futurista que el lligui amb l’escenari del pròleg.
Fora això, em va agradar. Musicalment, vocalment i la posada en escena. I espero no haver d’esperar trenta-sis anys per tornar-la a veure al Liceu.
Jo vaig anar-hi dimarts passat. La soprano, la Schnitzer no em va agradar gens. En algun moment jo dirira que cridava més que cantava. Però en Seiffert ho redimeix gairebé tot. Jo no coeixia l’obra, no l’havia sentit mai; em va agradar força: és com una mena d’òpera verista amb música wagneriana i tocs tradicionals espanyols. Això si, ben el.laborada.
L’escenografia va ser horrorosa. A part de que, com molt be dius, el pròleg no s’entenia; la resta tampoc va ser especialment brillant; tot al contrari, a vegades roçava el ridicul, com quan en Manelic li diu a la Marta “sentat al meu costat” i ho ha de fer al terra perquè no hi ha cap seient en escena, o la pluja de petals quan es casen, o els obrers de la fàbrica que més aviat semblen carnicers o metges d’hospital antic … en fi, perquè seguir?
Tractant-se d’una obra catalana, jo crec que el Liceu s’hagués pogut estirar una miqueta i fer una producció pròpia que suposo que s’hagués pogut vendre bé a l’estranger.
Jo tenia al meu cap el Manelic de l’Enric Majó (fa molts anys al Teatro Espanyol, si no em falla la memòria)i vaig sortir totalent decebut. els “aggiornamentos” no han de ser per si mateixos bons ni dolents, depen de com els facis. I aquest, no és el millor que he vist.
Ferran
15/10/2008 a 8:08 pm
Quina llàstima haver-me perdut aquestes funcions. A veure si no m’he d’esperar més de trenta anys!
wimsey
15/10/2008 a 9:06 pm
Ferran, a l’escenari hi havia tota l’estona dues cadires i una butaca, almenys dimarts (fixa’t en la foto, se’n veu una darrere el Seiffert). Però és que a Terra baixa, i en això el llibret de l’òpera és ben fidel, Manelic seu a terra! Prefereix la duresa del terra a les cadires del molí. Però és cert que l’escena dels pètals és força ridícula. Jo no tinc el referent del Majó, però sí un referent de Terra baixa de fa uns anys molt carrincló. Quant a la Schnitzer, de continuar així acabarà per no agradar-me gens ni mica.
Esperem que no, Wimsey.
Ferran - Un que passava
15/10/2008 a 9:38 pm
Hola nois:
La solució em sembla lletja amb ganes, però sobretot i això és el pitjor, absolutament inútil.
A la Petra Maria l’haurem d’assumir sempre que canti el seu marit. Amb algunes obres això és particularment greu. No vull ni pensar si en Joan Matabosch contracta al Seiffert per fer el Tristan que aviat incorporarà a la llarga llista de tenors wagnerians que ja ha cantat.
Al Liceu, no pas al MET, la Petra podria provar la Isolda. M’esgarrifa pensar-ho.
Joaquim
15/10/2008 a 11:19 pm
Aiaiai, Joaquim, vols dir que també anirà de pack amb el marit? Perquè no la veig fent una Isolda…
Ferran, quin dimarts vas anar a veure-la? Dimarts 14? Si és així, vam coincidir al Liceu!
Ferran - Un que passava
15/10/2008 a 11:27 pm
Ostres! Aquestes amenaces de bon matí (la de Petra Maria / Isolda), em senten fatal. Ja m’heu donat el dia!
Si,Ferran, vaig anar-hi el dimarts 14. Quina casualitat! Jo m’estic al tercer pis, al bell mig del tercer pis.
Ferran
16/10/2008 a 8:30 am
Ferran, t’he enviat un missatge. Em sembla que som veïns!
Ferran - Un que passava
16/10/2008 a 6:54 pm
Doncs sembla que si. Ja ens veurem per allà el proper dia 18 de novembre
Ferran
17/10/2008 a 9:05 pm
No ens vam veure ahir. La veritat és que ja no em vaig recordar de buscar-te. Un altre dia serà.
Ferran
19/11/2008 a 4:00 pm
Ferran, vaig mirar quina era la teva localitat, però quan vas arribar jo ja no podia sortir de la filera. A l’entreacte no et vaig veure, però dijous vinent hi torno, al concert Händel. Si hi ets, no se’m passarà saludar-te.
Ferran - Un que passava
21/11/2008 a 10:56 am
Ja ens hi veurem dijous, doncs.
Ferran
22/11/2008 a 4:43 pm