Biblioteques de paper, 15: la biblioteca de la Universitat Johns Hopkins (Baltimore)
Recordo un episodi que va tenir lloc fa uns anys en una biblioteca de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore. Vaig fer algunes preguntes a una bibliotecària i només en vaig poder treure una resposta ràpida i monòtona que em va deixar amb la sensació inquietant que no parlava amb un ésser humà sinó amb una màquina. De fet, la dona semblava enorgullir-se de la seva identitat de màquina, de la seva autosuficiència. No pretenia res de mi en l’intercanvi, res que jo pogués donar-li, ni tan sols el moment balsàmic de reconeixement mutu que es concedeixen dues formigues quan es creuen i les seves antenes es freguen.
J. M. Coetzee. Diari d’un mal any. Barcelona: Edicions 62, 2007. p. 123-124.
A vegades és certa aquesta sensació. També cal reconèixer que quan hi ha cua al tauler per preguntar al bibliotecari, és normal que aquest ho vulgui resoldre tot per la via ràpida per poder atendre tothom.
Ferran
18/02/2009 a 7:52 pm
Sí, quan hi ha cua vas per feina, és veritat; però alçar el cap per mirar l’altre als ulls, somriure una mica i dir un bon dia i un adéu siau no costa tant…
Ferran - Un que passava
19/02/2009 a 7:01 pm