Sala de lectura, 99: Les veus del Pamano, de Jaume Cabré
Començo a llegir i em sorprèn aquesta mena d’espòiler amb què comença el llibre. Em fa pensar en un llibre d’Agatha Christie que comencés explicant qui és el culpable… Però ben aviat m’endinso en la història tràgica de la galeria de personatges marcats per la guerra que descriu Cabré i me n’oblido, oblido aquest petit detall que prefigura el final de la història. Elisenda Vilabrú s’alça imponent des de la primera pàgina, omnipresent i omnipotent, fent i desfent per venjar unes mort en les persones equivocades, i, des del present, Tina Bros intenta rescatar de l’oblit i restituir el nom d’algú que la història i la memòria han convertit en el que no era. La història vista amb uns ulls o altres pot ser completament diferent, igual que la memòria.
No havia llegit res de Jaume Cabré (confesso) i no trigaré gaire a llegir-ne alguna altra novel·la. No sé com seran les altres, però d’aquesta m’ha agradat la manera subtil d’enllaçar les veus, els records, els salts enrere en el temps sense canviar de frase, gairebé sense canviar de veu, entrelligant-les. De mica en mica aconsegueix captar l’atenció, fer que em capbussi en la història i no en vulgui sortir. Fins que apareix la plaça de la Font, que no, que és la plaça del Sortidor (a no ser que abans es digués de la Font; però la família és del Poble Sec i mai no els he sentit dir plaça de la Font…). Un petit detall de no res. Em sobren, això sí, les il·lustracions de les làpides, recurs que em sembla sobrer, així com algunes repeticions de frases senceres, que arriben a cansar una mica. Però això no fa la lectura menys plaent ni menys punyent el final, tan mancat d’esperança.
Jo tampoc no havia llegit res de Cabré fins arribar a aquest llibre i em va deixar totalment sorprès: els diferents angles des d’on explora una història plena de sorpreses i parts ocultes, l’intent de mantenir una memòria per sobre d’una realitat, de no voler o poder canviar un passat que t’atrapa i, sobretot, la imponent figura d’Elisenda Vilabrú, veritable eix de la novel·la.
Fantàstica, realment.
Quan pugui també vull tastar alguna altra cosa d’en Cabré. I sent de Terrassa, mira que no començi per “La teranyina” ;·)
Manel
31/03/2009 a 3:03 pm
Això de desvetllar el final al començar el llibre ho va fer García Màqrquez a la Crónica de una muerte anunciada i és una de les narracions més atractives que he llegit mai.
Clar que jo sóc dels que després de llegir una mica del llibre, si m’interessa, me’n vaig a les pàgines del final i llegeixo el final abans de continuar.
Ferran
31/03/2009 a 4:52 pm
I suposo que no deu ser l’únic que ho fa, Ferran. La vaig llegir fa temps, però no ho recordava.
Ferran - Un que passava
04/04/2009 a 5:26 pm
A mi em va enganxar moltíssim! I quan el vaig acabar em va deixar una buidor… fantàstic!
L'Espolsada
31/03/2009 a 6:29 pm
Benvinguts, Ferran, Manel i L’espolsada al món literari del que per a mi és, sense cap mena de dubte, el millor narrador actual en llengua catalana: Jaume Cabré, l’única pega del qual és el llarg espai de temps que triga en publicar entre novel·la i novel·la.
No sabria dir quina de les seves novel·les m’ha agradat més, perquè totes les he llegit amb autèntic deler, i he gaudit tant com a lector, que fins i tot he arribat a l’extrem, i no parlo en broma, de racionar-me, mentre les llegia, un cert nombre diari de pàgines perquè la lectura em durés més…, però tot el que és bo s’acaba, i com molts “fans” seus, entre els que hi ha en Joaquim infernemlandaire, esperem amb candeletes l’aparició d’una de nova.
Assur
01/04/2009 a 10:51 am
En un club de lectura que vam fer de Les veus del Pamano Jaume Cabré va comentar que estava satisfet dels llibres escrits a partir de Senyoria.
Les veus del Pamano és una gran novel.la.
Imma C
03/04/2009 a 12:24 am
No afegiré res més als vostres comentaris, excepte el propòsit de llegir més novel·les de Jaume Cabré. Gràcies a tots!
Ferran - Un que passava
04/04/2009 a 5:25 pm
Tothom m’ha parlat molt bé d’aquesta novel·la, la tinc pendent.
D’en Cabré només m’he llegit “L’ombra de l’eunuc” i també fa aquests canvis de veus… tan difícil però que el lector troba natural.
Fa poc vaig anar a una tertúlia, i l’home és tot un personatge. És increïble com mima les històries, com les construeix i poleix.
Met
18/04/2009 a 4:33 pm
He de fer la llista de novel·les de Jaume Cabré que vull llegir, i inclouré L’ombra de l’eunuc. Gràcies pel comentari, Met.
Ferran - Un que passava
19/04/2009 a 7:58 pm
Toc, toc!… Es pot passar?… Em sabria greu fer-me pesat, però sóc un autèntic fanàtic de la prosa de Jaume Cabré, i em sabria greu que us perdéssiu, els que no les coneixeu, dues novel·les anteriors a “Senyoria”, i que penso que són imprescindibles: “La teranyina” i, sobretot, “Fra Junoy, o l’agonia dels sons”, i si voleu endinsar-vos en el seu món creatiu, no deixeu de llegir el magnífic assaig escrit per ell mateix i titulat “El sentit de la ficció”, publicat per Proa, on l’autor, tal com diu a la contracuberta del llibre, “… ens acompanya a la cuina de l’escriptura i ens descobreix els seus secrets i els seus dubtes”.
Assur
19/04/2009 a 10:39 pm
Els apunto, els apunto i a veure si m’hi poso. Gràcies, Assur.
Ferran - Un que passava
28/04/2009 a 10:19 pm
He llegit les Veus del Pamano i he quedat atrapada en les seves 696 pàgines. En Jaume Cabré amb el seu estil directe, la intensitat dels seus diàlegs, la varietat dels seus registres; reflexiona sobre el poder, la repressió, la injustícia, la vida quotidiana d’un poblet del Pallars en el període 1943 a 2002 .Barreja històries del passat i del present sense que ningú es perdi, en una defensa aferrissada de la memòria i el perdó. Malgrat haver viscut molts anys fora, sóc pallaresa que estima les seves arrels i vol esbrinar el perquè del caràcter individualista i recelós del pallarès. Abans de llegir en Pla creia que aquesta característica nostra es devia a la baixa demografia del Pallars i al seu aïllament ; però l ‘escriptor empordanès es queixa exactament del mateix i en culpa la proximitat de la frontera.. En Jaume Cabré escriu: Les aigües del Pamano regalimen a través de mil noms , una fera podrida d’odis i de venjances. Odis presents i ben vius encara avui , transmesos de generació en generació.
Pla coincideix amb Cabré pel que fa al solatge dels pobles, i escriu : com més petits són els pobles més forts són els estralls de la proximitat de la gent; L’escreix de proximitat segrega , per altra banda molt de tedi i el tedi acaba per esmicolar la voluntat. La por es troba a la base del mecanisme de la memòria, i ambdós escriptors li donen una importància cabdal perquè cala en els comportaments humans. Aquestes rancúnies ancestrals, que destrueixen la convivència en els nuclis petits, només s’esborraran a base de molta pedagogia i un gran esforç de diàleg entre els veïns. També els Servidors Públics hi tenen un gran responsabilitat en la quotidianitat de les relacions veïnals; els alcaldes i/o regidors dels petits municipis que ja perceben de la Generalitat de Catalunya, una remuneració mensual per la seva dedicació, haurien d’actuar amb més professionalitat i treballar per a tot el veïnat, sense distinció d’ideologies, interessos o simpaties.
Cecília Llesuy publicat al Segre el dijous 13 d’agost 09
Cecília
26/08/2009 a 7:31 pm