Un que passava

Continuo amb el meu particular «any rodoreda», que acabarà quan hagi acomplert el propòsit que em vaig fer l’Any Rodoreda: llegir (i rellegir, quan em vagui) tota l’obra rodorediana. I li tocava el torn a una de les novel·les de Mercè Rodoreda que encara havia llegit: Quanta, quanta guerra…

En tenia poques referències, més enllà dels comentaris que havia llegit aquí i allà i la vaga idea que me n’havia fet de l’exposició que hi va haver l’any passat al Palau Robert sobre Rodoreda i la seva obra («Mercè Rodoreda: La mort de la innocència»), una exposició en què s’intentava donar vida, fer viure les sensacions que podien provocar algunes de les seves novel·les mitjançant imatges, sons, olors, etc. Allà hi trobàvem els coloms i l’embut de La plaça del Diamant, l’agulla i el jardí de Mirall trencat, els arbres de ciment de La mort i la primavera i un seguit de personatges de Quanta, quanta guerra… desfilant sobre un camp de mort amb el soroll de fons de trets i bombardeigs.

No puc dir que la idea que me’n vaig fer tingués gaire a veure amb la realitat. Una novel·la sobre la Guerra Civil, pensava, però la guerra en aquesta novel·la només és el teló, el decorat, la presència inevitable de la que fuig el protagonista, Adrià Guinart, un personatge marcat, que va a la guerra sense saber ben bé per què i en torna sense saber ben bé com. Hi va i en fuig, i emprèn un viatge al·lucinant per un paisatge marcat per la guerra, un viatge que el fa conèixer un seguit de persones, algunes marcades per la guerra, d’altres no, insòlites, per no dir estranyes. Un viatge que més aviat sembla un somni, un malson millor, ple d’imatges oníriques i presències fantasmals. Un viatge d’aprenentatge sobre el bé i el mal, l’egoisme i l’altruisme, l’horror i la bellesa, que acaba amb la visió dantesca d’una muntanya esberlada per la metralla, un camp sembrat de cadàvers i un riu per on baixen els morts corrent avall.

Cada personatge apareix com una fita en l’aprenentatge d’Adrià, de cadascun n’aprendrà alguna cosa. L’avarícia, la crueltat, l’amor, com estacions d’un via crucis van apareixent a mesura que el protagonista fa camí. Fins que ja no pot més, la guerra s’ha acabat i ell sent la necessitat de tornar a casa. Aquesta darrera part del viatge ja no s’explica, però podem preveure que serà tan desassossegadora com l’anterior, perquè sembla que Adrià hagi nascut per ensopegar, sigui amb una guerra, sigui amb una persona que li canviarà el destí.

Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l’aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que s’emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut només perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí… tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats… ¿S’esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com era el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels nim orts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre… [p. 245-246]

El llibre:

• Mercè Rodoreda. Quanta, quanta guerra… Barcelona: Club Editor, 2000. 246 p. ISBN 84-7329-102-6.