Un que passava

Vaig girar un cantó, i un altre, i un altre; vaig córrer amb totes les forces fins a refugiar-me en l’edifici on, al primer pis, hi havia el Gabinet d’Investigació i Lectura, minúscula biblioteca que depenia de l’Ajuntament de Sueca. Hi vaig entrar, vaig dir «bona vesprada» a la senyoreta Patro, bibliotecària. [...] La Patro exercia la seua vocació d’espia, de psicoanalista, de fiscal, de periodista de successos, camuflada de bibliotecària. Des del Gabinet d’Investigació i Lectura movia els fils adients per a mantenir-se al dia, a l’hora, al minut, en els conflictes del poble i voltants. [...] Imposava, la vella; era prima i tesa com una garsa, nerviosa, omnipresent, sempre vestia de girs, exhibia un esguard incisiu de pistolera a sota d’uns vidres gruixuts que li tapaven mitja cara. Tenia l’obsessió, la dèria, la idea fixa que a la biblioteca s’anava a llegir o a estudia, i volia imposar-ho per damunt de tot. A mi, als meus amics, ens havia envait a passeig més d’una vegada. Lluïa una punteria impressionant, no ens en pasava ni una.

Fins aleshores, mai no m’havia presentat sol a la biblioteca, sempre anàvem en grup a papar-nos els volums d’Astèrix, de Tintín, de Mortadelo i Filemón… Me’ls havia rellegit tots. Aquella vesprada vaig fer cap a la biblioteca fugint d’unes celles, sense pretensions lectores; l’absència transitòria de la Patro m’oferí temps per ordir una coartada.

L’espai de la biblioteca era exigu. A banda dels prestatges atapeïts, corbats sota exemplars que s’aglomeraven en posicions gens acadèmiques, pel terra s’hi apilaven gratacels de llibres que clamaven una ubicació digna i que podia desplomar-se al mínim frec. Hi havia columnes de llibres fins i tot damunt l’únic espai dedicat als usuaris, un tauler llarg, obscur, on aquell dia s’aplicaven, sense alçar els ulls del paper, dos xicots més grans que jo.

[...]

El llindar de la biblioteca era frontera d’un país amb lleis pròpies, Patrònia, on res no havia d’interferir la lectura i l’estudi.

[...]

Als meus vint-i-tres anys vaig tornar al Gabinet d’Investigació i Lectura per a examinar l’original. En aquella visita, l’indret em semblà encara més reduït que d’infant, i el nombre de volums, notablement superior; a penes hi havia un passadís entre els gratacels de llibres, moure’s era temptar la sort, i temptar la Patro, que continuava a peu de canó, vestida de gris, amb molts més cabells blancs. Una veladura de pols ho cobria tot. Ja hi era, onze anys enrere? He sentit dir que la vella no permet que li espolsen els llibres, que així sap si han sigut palpats o moguts. Retrobí una olor antiga que no havia sentit en cap altre lloc. La bibliotec feia olor de la Patro, o era la Patro qui s’havia impregnat d’olors llibresques? Aquell tuf ranci, entranyable, era potser una barreja d’olors estàndard, per separat recongnoscibles —pols, xiquets, paper vell…—, però que juntes esdevenien un còctel únic, irrepetible: olor de Patro.

Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. p. 21-24.