La casa de Bernarda Alba al TNC
Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)
L’argument de l’obra de Federico García Lorca és ben conegut: Bernarda Alba es queda vídua i es tanca a casa amb les seves cinc filles per un llarg dol. Però la vida no es pot tancar darrere les parets emblanquinades d’una casa i el tancament, la manca de llibertat, l’autoritarisme, l’enveja i les ganes de viure es converteixen en un còctel explosiu el final del qual tothom el sap.
La casa de Bernarda Alba s’està representant, amb direcció de Lluís Pasqual, al Teatre Nacional de Catalunya aquests dies, i fins el dia 28 de juny. L’havia vista fa anys, no recordo on ni qui la feia, i no només tenia ganes de tornar-la a veure, sinó veure-la interpretada per tres grans actrius com són Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Teresa Lozano. En una obra de dones no són les úniques, és clar: hi ha les cinc filles (interpretades per Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls i Almudena Lomba) i altres personatges com la criada (Tilda Espluga) i Prudencia (Marta Martorell), a més de les veïnes, les quals entre escena i escena i mentre entonen un rèquiem són les encarregades de canviar el mobiliari.
Núria Espert fa una Bernarda cínica, cruel i obsessionada amb el què diran, però cega al que passa dins les parets en què ha tancat la seva família. Imposa, realment, i només li vaig trobar un pèl d’inexpressivitat a la cara, com si se li hagués trabat algun nervi i no pugués abandonar alguna expressió. Rosa Maria Sardà és Poncia, mig criada mig majordoma, que odia la casa però la necessita per viure, i que demostra una vegada més que bona actriu que és, tot i que en algun moment més còmic surt la Maria Rosa Sardà de sempre, la que fa de Maria Rosa Sardà, per entendre’ns. També té un paper intens, però més breu, Teresa Lozano, en el paper de la mare boja de Bernarda. De les filles és difícil destacar-ne alguna, potser la que menys paper té és Amelia (Nora Navas) i passa més desapercebuda que les altres.
L’escenografia em va semblar molt encertada: un escenari rectangular, tot blanc, amb dues portes a cada extrem (la que surt al pati i la d’entrada a la casa), que tant pot ser un pati interior com una habitació d’una casa andalusa, obert pels dos costats llargs. El públic, a banda i banda, sembla un element més de l’obra: la presència opressiva de l’esguard dels veïns que rodeja dones de la casa. A cada escena canviava el decorat, i ho feien com dia més amunt les veïnes entonant un rèquiem.
Si us en voleu fer una idea, teniu alguns fragments de l’obra en vídeo a la pàgina del TNC: La casa de Bernarda Alba > Premsa.
No sembla que t’hagi impressionat gaire… És així?
allau
11/05/2009 a 10:48 pm
El text m’ha quedat una mica fred, Albert, és veritat; però la veritat és que em va agradar força. Només que vaig sortir-ne una mica decebut de la Núria Espert, malgrat que fa una gran actuació. N’esperava més, potser.
Ferran - Un que passava
12/05/2009 a 8:09 pm
Ya tengo anotadas en la agenda las fechas en las que pasará por Madrid esta obra, espero que no me pase como con las obras del “Bridge Proyect” que dirigió Sam Mendes para las que no pude conseguir ni una entrada…
Grine
12/05/2009 a 1:51 pm
Espero que no os quedéis sin entradas, Grine, porque vale la pena ni que sea por el duelo de actrices principales (a pesar de la pequeña decepción con Espert).
Ferran - Un que passava
12/05/2009 a 8:10 pm
La Espert no m’ha agradat mai: sempre “sobreactúa”. I en aquesta obra deu ser especialment molest, perquè el seu ambient ha de ser ofegador, claustrofòbic diria… I una “diva” enmig d’això… no pot funcionar.
Ferran
13/05/2009 a 9:24 am
No sobreactua massa, aquí, Ferran, o almenys no m’ho va semblar. No deixa de ser l’Espert de sempre, és clar, però el problema era el contrari. En fi, deixant això, continuo dient que val la pena anar-la a veure
Ferran - Un que passava
16/05/2009 a 10:36 am
Home Ferran, la Bernarda sempre ho fa una diva i si que funciona, altre cosa és que la Espert no t’agradi, però l’escena final, amb una Bernarda derrotada arrossegada, ferida, humiliada, derrotada, perduda, és veritablement GRAN TEATRE.
Joaquim
14/05/2009 a 4:08 pm
Si no critico això, Joaquim, i quan es va a veure l’Espert ja se sap, com diu el Ferran, que sobreactua. Però la vaig trobar una mica inexpressiva, i això em va sobtar.M’he embolicat de Ferran, Joaquim, pensava que em responies a mi. I pensava: si jo no he dit enlloc que l’Espert no m’agradi!
Ferran - Un que passava
16/05/2009 a 10:34 am
Bé, tot aclarit. Era l’altre Ferran, el que no passa (he, he, he,he).
Potser la trobes inexpressiva perquè l’han estirat tant que l’expressió facial ha perdut naturalitat. Quina mania tenen en voler semblar 5 anys més joves.
Joaquim
16/05/2009 a 1:05 pm
Parce que la Espert tambien la ha dirigido, pese a la opinión del gran público, tanto la Bernarda como la Poncia dejan mucho que desear, siempre ves a la Nuri y la Sardá, igual que todos los peronajes que suelen hacer, las divas nunca serán capaces de transmitir la realidad de un pueblo, de un poeta como Lorca, o un personaje tan real como estos. Eso si nadie las puede criticar, todo el mundo debe ponerles la alfombra, como se nota que estas dos nunca ha pisado por Valderrubio, el pueblo donde se inspiran los personajes, hasta dudo de su director. El motaje es pretencioso y bonito, y es una pena que haya tanta heroina esculpida griega y no tenga frescura, para hacer esta obra no hace falta ser la Espert, simplemente tener la sencillez de las mujeres de los pueblos, que tantas quedan. como se nota que el dire no ha tenido ningún loco en la familia, y que con todos mis respetos no ha leido poesía, por que la abuela le va más un valleinclán. Si a Lorca que está en los cielos le ha gustado lo que a mí, habrá sufrido un montón, menos mal que todavía queda teatro amater y gente en los pueblos para representar este famoso drama, que con la Sardá casi peca de comedia el 90 %.
Que verguenza tener que ir a Madrid o Barcelona para ver esto, Y encima que tengan medios
Hole la Gutierrez Caba y florinda Chico que la levantaron en la pantalla con maestria y sin método como las divitas catalanas, y ole el taller de teatro de un pueblo de toledo que en el interior de una casa nos pusieron la piel de gallina y nos resucitaron a Lorca
Chimo
16/09/2009 a 1:35 am