Un que passava

El pas del temps té el rostre fresc i ters dels estudiants de primer que entre tímids i espantats entren anhelants de coneixement per primera vegada a la biblioteca el dia que comença el curs.

Dubto molt que al tècnic filipí que va obrir la porta de l’ascensor perquè poguéssim respirar més tranquil·lament i ens passés, d’haver-n’hi hagut, la sensació de claustrofòbia, se li acudís cap pensament semblant al del títol de l’entrada, però vist des de la distància que dóna el temps hauria vingut ben a tomb.

Perquè després de trenta-set anys d’anar amunt i avall amb ascensors, també és casualitat que et quedis tancat en un ascensor per primera vegada a l’estranger i en un vaixell: mira que en poden arribar a passar, de coses, en un vaixell a alta mar; qui podria imaginar que acabaria tancat en un ascensor, migpartit entre la vuitena i la setena coberta, amb tot de gent que passava per davant i, en algun cas, s’aturava una estoneta a riure’s de nosaltres? És clar que hom no perd les maneres ni en un cas com aquest i, com si es tractés d’una «sa majestat» qualsevol en ple ritual de salutació al poble des del carruatge de passejar convidats il·lustres, saludava a tort i a dret amb una gràcia que hauria estat l’enveja de l’Audrey Hepburn quan va anar de vacances a Roma.

I cinc minuts després, quan ja havien aconseguit fer pujar una mica l’ascensor (manualment, no us penseu!), vam sortir a la vuitena planta amb tota la dignitat que és possible mantenir quan has de sortir d’un ascensor avariat a gates i en públic.

«Respectable públic» que, desagraït, ni tan sols ens va aplaudir.

[Publicat simultàniament a Frikitecaris]

Travesso el carril lateral de la Gran Via i un so esmorteït pel barrum-barrum eixordador dels cotxes fa que m’aturi un segon a la vorera, un so fora de lloc, un so que no havia oït mai abans a la ciutat: el monòton ric-ric d’una cigala.

I alço el cap cap als plàtans que flanquegen el passeig i de sobte tinc deu anys i em deixo enlluernar pels raigs de sol que s’escolen entre les fulles dels pins mentre cerco debades, guiant-me només per l’oïda, les cigales que cada dia al pic de la calor, ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric, omplen l’aire amb el seu cant estrident. Voldria comptar-les, però és difícil veure-les i més perquè quan t’hi acostes emmudeixen —a l’igual dels grills, a la nit, que callen quan hi passes devora i tornen a entonar el seu cric-cric quan n’ets lluny, un cric-cric burleta que et fa tornar enrere per fer callar el desvergonyit.

Així les cigales juguen a fet i amagar amb els nens que voldrien comptar-les, però que aviat se’n cansen perquè és estiu, i les llargues vacances escolars prometen moltes estones per comptar cigales i veure passar núvols, o enfilar-se en una casa a mig construir i convertir-ne una planta en el pont d’una nau espacial, o fer arcs amb branques flexibles i fletxes amb tiges de gineri per poder jugar a indis i vaquers, o per anar d’aventura a la Cova —la cova per antonomàsia, en majúscula, perquè només n’hi ha una i malgrat haver-la visitat any rere any sempre sorprèn la imaginació de les criatures amb una nova roca que s’ha després del sostre, el rastre d’una foguera que l’any passat no hi era, o una nova història de por explicada tot just entrar-hi.

I el cant de la cigala acompanya totes aquestes estones d’un temps en què només trepitjaves casa a les hores de menjar i encara era massa estona, perquè et cridava el bosc, i els amics, i la possibilitat d’una nova aventura.

I de cop i volta el semàfor canvia de color i el brogit eixordador de cotxes i motos ensordeix aquell ric-ric que t’ha fet alçar el cap i anar cap enrere. I ja no tens deu anys.

Malgrat el lleuger descens de la temperatura dels darrers dies, com tots els anys m’ateny la mandra estival. Aquest anar arrossegant-se d’una ombra a una altra, d’una frescor a una altra, només per deixar-se caure al sofà o en una cadira a la terrassa d’un bar per no fer res, absolutament res. Només mandrejar i veure passar la vida al teu voltant, encara apressada i sorollosa, i desitjosa de repòs. Són dies que l’activitat més plaent és la menys activa físicament, que la calor i la humitat abalteixen i et converteixen en una font de suors. Encara que sembli mentida, molts nascuts a l’estiu enyorem el fred des del primer dia que comença a fer calor i a l’estiu preferim, paradoxalment, «hivernar».

I potser per tot això el blog no s’actualitza, potser per això la pila de lectures pendents va disminuint ràpidament. Però encara som per aquí i no tancarem la paradeta fins el mateix dia de marxar de vacances.

Türkiye, Türkiye!
Originally uploaded by Ferran M.

I malgrat tot, no puc evitar-lo. Les terrasses dels bars i restaurants de la riba del Bòsfor tenen grans pantalles on es pot veure el partit entre Turquia i Croàcia. A l’illa Galatasaray, on sopem aquella nit, també hi ha pantalles i tothom està pendent, menys nosaltres, del desenllaç del partit. Fins i tot els convidats d’un banquet de casament que hi ha al mateix restaurant. De tant en tant se sent els crits d’ànim quan estan a punt de marcar un gol o els sospirs de decepció quan fallen el xut. Durant la pròrroga, es reparteixen banderoles turques: fins i tot a nosaltres ens en porten els cambrers, i ja encomanats de turquicitat, aguantem l’alè a cada tirada. Finalment, guanya Turquia: els focs d’artifici il·luminen el cel més enllà del primer pont sobre el Bòsfor, sona l’himne pels altaveus i l’alegria s’escampa per tot arreu. Als carrers, cotxes i motos ocupen cada centímetre d’asfalt, amb els ocupants amb mig cos fora les finestretes dels cotxes per poder onejar millor les banderes turques.

I si algú m’hagués dit que això em passaria o que poc després seuria en un bar d’hotel veient el partit de la selecció espanyola contra la italiana, li hauria dit que deixés les drogues.

Malgrat tot, no m’agrada el futbol.

Minarets i mocadors i un cert caos et diuen que no ets a casa, però res més del que veus et fa sentir estrany o en terra estrangera. De cop i volta, sobre l’eixordador soroll del trànsit, un muetzí crida els fidels a oració i quan la seva veu encara no s’ha esvaït en l’aire un altre muetzí pren el relleu, i un tercer, i un quart, fins que les seves veus se sobreposen a qualsevol altre so. A mig camí entre Europa i Àsia, amb un peu a cada banda, s’estén la ciutat per sobre set turons (per què són sempre set?) en un amuntegament de cases que sembla que hagin de caure al primer buf de vent. I quan tot just comences a fer teva una petita porció de la ciutat, t’adones que ets en un avió, de tornada a la rutina diària. I el viatge s’esvaeix com en un somni i només els braços cremats pel sol del Bòsfor i unes quantes fotografies i records et diuen que no ha estat el somni d’una nit d’estiu.

El títol és, evidentment, un vers de la «Canción del pirata» de Espronceda.

Torna a aparèixer, amagat dins les pàgines de la novel·la. El petit Declan, ens conta la seva germana, té malsons: se sent petit i tot al seu voltant és gran, i té por. I el record torna. El record de nits d’angoixa davant d’un malson recurrent que un bon dia, tal com va aparèixer, desaparegué. Un gran tauler d’escacs ple de peons gegantins que anaven i venien, sempre a l’encalç d’una petita figura que corria corria corria sense poder-se’n allunyar. I sempre, corregués cap a on corregués, tres grans peons l’envoltaven i la petita figura, aterrida, començava a caure cap a la negror que envoltava el tauler d’escacs.

Mai no ho he tornat a somiar. Ara els malsons, quan n’hi ha, són d’una altra mena i els oblido de seguida. Aquell, company fidel de tantes nits, no l’he oblidat mai. I gran com sóc, encara em fa por que no torni…

Els lectors veterans d’aquest blog ja sabeu que el cul d’Un que passava de tant en tant decideix experimentar la llei de la gravetat i segueix trajectòries verticals descendents fins a fer contacte amb el terra, evidentment sense que la voluntat del propietari de l’esmentat cul tingui res a veure-hi… ni a fer-hi.

Potser el que no sabíeu és que si, a més, plou, l’Un que passava mostra veleitats artístiques i decideix dedicar-se a la dansa paraigua en mà, però no fent una mala imitació d’un «ginqueli» qualsevol cantant sota la pluja, sinó en la més prosaica i patètica versió «collons-que-rellisco!» gràcies a la providencial intervenció de les desitjadíssimes pluges d’aquests dies i a la no menys important col·laboració de les rampes de les voreres barcelonines (espero que cap ajuntament més tingui la barra de parlar de voreres antilliscants…).

Així que si algú divendres al vespre, a la cantonada Gran Via-Rambla de Catalunya, just davant del Tramoia, va veure un pobre desgraciat fent un intent d’espagat a la vorera, ja pot explicar que ha vist un blogaire caure de cul a terra. I sort que vaig doblegar el genoll; no vull ni imaginar què els hauria passat a les meves pobres articulacions ni a altres parts més sensibles de l’anatomia si l’espagat hagués reeixit…

Tots els dijous, abans de sortir de casa per anar a treballar, trec una moneda d’un euro del moneder i me la guardo a la butxaca dreta dels pantalons. No l’hi tinc gaire estona, però: a mig camí de la feina faig a mans del quiosquer la moneda, a canvi d’un dels diaris que dijous publiquen un suplement cultural. Diari que, tot seguit, fico a la bossa, d’on no el treuré fins arribar a casa a la tarda, ja que he convertit en costum llegir el diari després de berenar.

M’assec al sofà, separo el suplement del diari i l’aparto per llegir-lo més tard: primer llegeixo el diari, els titulars principalment, abans de llegir amb més calma alguna notícia o alguna columna d’opinió —menys la de Salvador Sostres, excepte avui que no sé per quin motiu he sentit l’impuls de llegir-la… i va i fins i tot hi estic d’acord, tu. Això no es fa, Sostres! A vegades també m’entretinc a llegir els «Pel darrere» d’Alfred Bosch, dels quals de tant en tant en trec algun profit.

Però el suplement ja es despacienta i deixo de banda el diari per llegir-lo. Suposo que malgrat no haver dit el títol del diari, ja haureu endevinat que es tracta de l’Avui. I, si no, espero que en llegir Sostres i Bosch n’hagueu tingut prou per endevinar-ho. Per llegir el suplement no segueixo cap sistema ni ordre especial: des del començament i anar avançant, sense oblidar mai els «Parlem-ne» de Joan Solà, les «Motacions» de Màrius Serra, l’«Animus molestandi» de Patrícia Gabancho i, sobretot, el «Joc nou» d’Emili Teixidor.

Però avui no hi he arribat. Avui no he passat de la segona pàgina, embadalit davant les meves pròpies paraules i sentint com em recorria la pell amunt i avall l’agradable escalforeta de l’orgull i la satisfacció. Les meves paraules, avui, a «Paraula de blog».

Al responsable, gràcies.

Enllaços:

• Cultura del 14 de febrer del 2008
• «Paraula de Blog» del 14 de febrer del 2008 [pdf]

El cap amb prou feines li passa els genolls de la mare, però els seus brams se senten d’una punta a l’altra de la plaça de Castella. El cabell esbullat li emmarca la cara, on es barregen expressions de por i de ràbia per haver d’anar a escola. La mare l’arrossega com pot, mirant de reüll els passants amb aire mig culpable, mig resignat.

Camí de la feina sóc aquest nen que brama.