Un que passava

No arribo al límit de sacralitzar els llibres, com a objectes que són, com fan algunes persones. Malgrat això, acostumo a respectar-los i no en plego les pàgines, no els subratllo, no llegeixo mentre sóc a taula menjant; no m’agrada que els llibres s’espatllin per la pròpia negligència. No sé de qui ho vaig aprendre, però per assenyalar la pàgina on he interromput la lectura utilitzo punts de llibre, si he de subratllar alguna frase ho faig amb llapis, i no llegeixo mai mentre menjo per por de tacar el llibre. I tampoc em dedico a escriure a les cobertes dels llibres exposats a les llibreries: si no ho faig amb els meus, per què hauria de fer-ho amb els que no ho són?

Potser per això m’han sorprès tant dues imatges vistes a televisió amb poc temps de diferència. En una, s’anuncia un programa amb les imatges d’una persona que arriba a una llibreria, agafa una guia de Varsòvia d’una lleixa i escriu una B sobre la V i una Ç sobre l’S. La televisió, TV3; el programa, no sé quin però segurament estarà relacionat amb el Barça: jo només hi he vist vandalisme. En l’altra, un pare i la seva filla llegeixen un llibre mentre esmorzen i, en acabat, dobleguen la cantonada de la pàgina per indicar on s’ha interromput la lectura. L’heu vist? Sabeu de què es tracta, oi? Són imatges del Plan de Fomento de la Lectura del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports: francament, la intenció pot ser bona, però no crec que el mitjà ho sigui.

Potser és que m’estic tornant massa primmirat.

Abans d’anar a la llibreria en consulto el catàleg per si veure si hi trobaré el llibre que vull —que després el compri o en compri un altre, o tots dos i algun que hi he vist de passada, és una altra història (sí, les llibreries són una perdició). L’estrany és que només ho faig quan tinc la intenció de visitar una llibreria «petita» com Laie o La Central, però no ho faig mai quan vaig a llocs com la FNAC. Potser si m’acostumés a fer-ho en sortiria menys decebut i menys empipat…

Fa temps que volia tenir la traducció que va fer Llorenç Villalonga [ca] d’Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa [it]. La vaig llegir ja fa anys, en l’edició de Club Editor per la col·lecció El Club dels Novel·listes; la volia rellegir i, de pas, tenir-la… La visita a la FNAC va ser infructuosa, com tantes altres vegades: aneu-hi amb intenció de comprar-hi un llibre traduït al català i digueu-me que hi trobeu. És clar, l’última novetat segur, però intenteu trobar-hi un clàssic o un llibre aparegut l’any passat —que no sigui un codidavintxi o un arripoter, ni un Coetzee, un Zweig o una Austen. Que sí que hi són, que els vistos, em direu: d’acord, jo també. Ara, quants títols traduïts en català en relació amb les versions castellanes que hi ha?

Les altres llibreries tampoc no ratllen la perfecció, però no n’he sortit mai decebut no emprenyat. Amb un llibre que ja tenia, potser sí; però aquesta també és una altra història.

Per cert, que ja tinc El guepard. Malauradament, l’edició per a la col·lecció Jove de Club Editor fa mal als ulls. S’hauria d’obligar alguns editors a llegir els llibres que publiquen, potser així s’hi mirarien més.

PD. Sóc conscient que les llibreries no poden tenir-ho tot, i que l’orientació d’unes i altres és diferent. Però tot i això…

No he parlat gaire del trasllat de les facultats i les biblioteques a la nova seu del carrer Montalegre perquè prou en tenia de patir-ne les incomoditats dia rere dia —i això que jo no visc al barri. Abans de l’estiu tothom era conscient que l’edifici no estaria llest per rebre estudiants i treballadors quan les autoritats pertinents ho havien previst, però és igual, home, que la vida són dos dies. Així que els soferts estudiants van haver de fer els exàmens mentre arreu de l’edifici encara s’hi feien obres i s’acabaven detalls, i a la biblioteca fèiem mans i mànigues per intentar que quan ens fessin obrir tot, o si no tot almenys tot el que depenia de la biblioteca, estigués a punt. Però com queixar-se és molt fàcil i mai no es té tota la informació i és fàcil equivocar-se i culpar equivocadament, he preferit no dir res.

Ara, sí que hi ha un aspecte de la nova seu que sembla no haver-se previst, malgrat les campanyes d’uns i altres a favor de la mobilitat sostenible. Poc abans d’inaugurar-se, van acabar les obres de remodelació del carrer: en aquestes obres, l’Ajuntament va eliminar els aparcabicis que hi havia davant del CCCB, i, a hores d’ara, no els ha tornat a posar (i això que han pintat un magnífic carril bici que acaba uns metres més amunt… tot i que el carrer continua). I a la nova seu, de moment, tampoc no n’hi han posat —diuen que n’hi haurà, però és clar, vés a saber quan…

Quin és el resultat: només cal que passeu pel carrer Montalegre en horari lectiu i veureu el panorama. Perquè us en feu una idea: avui hi havia una bicicleta penjada al reixat de l’entrada —perquè és clar, a dins no s’hi pot entrar cap vehicle. I ja que sou a prop, no us perdeu els magnífics envelats que, a la Plaça Universitat, promouen la mobilitat sostenible.

Recordeu aquell eslògan de fan uns quants sobre la feina ben feta, la feina mal feta, les fronteres i el futur? Sí, oi? Doncs els que mouen les cireres, no.

Segurament hauré de rectificar d’aquí a uns dies, però bé, què hi farem…

Fa pocs dies, Víctor-M. Amela, en una de les columnes que escriu a les pàgines de La Vanguardia, parlava de la manera peculiar que alguns esguerros televisius tenen d’utilitzar les paraules —i ho feia extensiu als joves d’avui, tot i que no crec que aquests personatges representin els joves d’avui…: utilitzen l’adjectiu intel·ligent com a

sinónimo de artero, astuto, urdidor, calculador, falso^*

és a dir, com un insult. A la impertinència i la mala educació les anomenen sinceritat i per ells ser borde (malparit, en diríem en català?) és tenir caràcter.

És a dir, que dir les coses amb mala educació i fatxenderia, que provoquin la reacció de l’al·ludit, és ser sincer i tenir caràcter; dir-les, però, sense utilitzar insults, recorrent per exemple a la ironia o al sarcasme, és ser això tan terrible: intel·ligent. Com que la ironia sembla que ja no s’entén, doncs au, a veure qui la diu més grossa.

I no només passa entre els esguerros televisius que tan bones estones fan passar a la gent, no: passa en altres àmbits, fins i tot professionals, on la ironia i el sarcasme no s’entenen. Es llegeix literalment, sense anar més enllà de les paraules, sense llegir entre línies —ni rere les línies, com diu en Daniel Cassany al seu llibre d’igual títol— i titllant d’insultant i dient que està fora de lloc i el que no és sinó la utilització d’un recurs molt antic del llenguatge que permet expressar idees dient aparentment el contrari —i sense haver de recórrer a l’insult.

I sense necessitat d’amanir-ho amb smaileys, que la humanitat fa molt que escriu textos irònics i humorístics sense haver de dibuixar caretes perquè se n’entengui la intenció.

* Víctor-M. Amela. «¡Inteligente, más que inteligente!». La Vanguardia. Vivir (10 setembre 2006), p. 8.

Ni or ni plata. Eren les regles d’un joc que jugàvem de petits i que consistia a fer preguntes que només es poguessin respondre amb les paraules que no es podien dir: sí, no, blanc, negre, or i plata. Es tractava, doncs, de ser capaç de respondre sense utilitzar-les, de dir una cosa sense dir-ne el nom.

La polèmica que ha tingut com a protagonistes l’actor Pepe Rubianes i l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, m’hi ha fet pensar. No perquè es tracti d’un joc, sinó perquè ha tornat a posar en evidència que vivim en un país d’adhesions inquebrantables que no admeten matisos: el joc reflecteix una realitat polièdrica en què res és blanc o negre, una realitat on hi ha matisos (o no s’hi podria jugar). Però les reaccions que ha provocat la polèmica són, si més no la majoria, de sí o no, de blanc o negre, de amb mi o contra mi. I vistes les reaccions que genera el tema, amb molta interpretació esbiaixada, molt no voler entrar en causes i molt oblit selectiu, fa una mica de por opinar.

Opinar què? Que la censura, vingui d’on vingui i si va més enllà dels límits que les mateixes declaracions de drets posen a la llibertat d’expressió, és sempre condemnable i perniciosa i s’ha d’evitar; però també opinar que la llibertat d’expressió i la defensa d’uns atacs constants no justifiquen paraules fora de to que les que va pronunciar l’actor. Ell es va disculpar, TV3 es va disculpar: a què treu cap al cap de tants mesos tornar a treure el tema amb la decisió, injustificada, de no deixar representar l’obra?

Defensem-nos de la censura i defensem la llibertat d’expressió, però llibertat d’expressió no vol dir campi qui pugui: hi ha moltes maneres de dir les coses sense caure en l’ofensa ni en la grolleria perquè sí.

quan finalment va aconseguir configurar el router perquè el senyal arribés a tots els llocs on havia d’arribar i tothom pogués accedir a tot arreu. I és que la tecnologia, per poc que la deixem, és autònoma i no fa allò que vols que faci sinó allò que ella vol.

O que hom és una mica totxo per segons què, que tot podria ser.

Passants, tremoleu: ja hi ha internet a ca l’Un que passava!

PD. Des que vaig escriure això fins ara han passat vint-i-quatre hores de desesperació, de cops de cap a contra la paret i d’estirar-se el cabells. «Virus de jazztel», que diu el Cunyi. Però finalment sembla que tot funciona. Amb l’ajut del Cunyi, tot s’ha de dir.

Davant de la notícia de la mort de la cantant de Chipiona, Rocío Jurado, hom podria pensar que finalment la deixaran descansar tranquil·lament els que han convertit en un espectacle macabre la malaltia que l’ha consumida durant dos anys. Malauradament, hom no creu que aquests «professionals» del periodisme deixin passar una oportunitat com aquesta per continuar dedicant-se a l’activitat que més els agrada: remenar la merda.

No cal que posi noms ni títols de programes de televisió per saber de què parlo, oi?

Ja em perdonareu el símil futbolístic, però la cosa ha anat així. Avui, que segons els senyors de Jazztel ja estaria tot resolt, ens han dit que el dia 19 de maig ens van tornar a enviar un contracte per signar —contracte que nosaltres havíem enviat signat el 23 d’abril— perquè encara no l’havien rebut. És a dir, el van tornar a enviar dos dies després que nosaltres els telefonéssim per nèsima vegada. Segons ells, ara hauríem de tornar a enviar el contracte signat i, un cop el rebessin, esperar trenta-cinc dies més per rebre el kit autoinstal·lable.

Trenta-cinc dies més a partir d’algun moment de finals de maig o començaments de juny que se suamarien als seixanta que fa que vam fer la sol·licitud.

Per donar-te de baixa, això sí, et fan explicar la història quaranta mil vegades i presentar documentació que no et van demanar quan et vas donar d’alta.

Bé, suposo que encara patirem una mica amb aquest tema, però el que està clar és que Jazztel no tindrà dos clients més.

Technorati tags: Jazztel — Internet

Igual que al Carnestoltes se subverteix l’ordre social i el senyor esdevé criat, el foll pot passar per savi i la carnissera per reina, els dies que hi ha fútbol les normatives municipals desapareixen i les voreres esdevenen aparcaments, els guals places reservades i els cotxes poden en aparcar en quàdruple filera. I si, ai las, ets un pobre turista que passava uns dies a la Ciutat Comtal, t’has acostat a veure el Camp Nou i el teu cotxe ha quedat atrapat entre quatre vehicles, no esperis de «l’autoritat» una mica de comprensió: tot el que en treuràs serà que et renyin per no saber que, els dies de fútbol, ni normatives ni codis de circulació, sinó tot el contrari: campi qui pugui.

PS. L’escena és real i la font de confiança. No sabem, però, com va acabar: només esperem que alguna autoritat més assenyada ajudés el turista a treure el cotxe d’on, en situacions normals, no hauria d’haver quedat atrapat.

«Expropiem el Liceu»
Publicada per Ferran M.