No acostumava —noti’s l’imperfet— a llegir la secció d’Albert Sánchez Piñol al suplement Cultura de l’Avui, però dijous passat alguna cosa em cridà l’atenció i vaig llegir-la. Què em cridà l’atenció? Doncs no sé si fou el títol («Molt més que uns texans») o si fou la il·lustració (un home assegut el cap del qual s’ha convertit en un caragol que li baixa per la cama) o si fou llegir per sobre el nom de Lévy-Strauss, mort darrerament. Sánchez Pinyol parla de la invenció de l’home de dos enginys d’ànima (la cursiva és seva) per accedir a mons fantasiosos: el xamanisme i la mediumnitat, dos mecanismes que encara avui es mantenen en la literatura. L’home, explica, té una «necessitat compulsiva d’històries», que Lévy-Strauss atribuïa a l’avorriment tot i que hi ha teories del segle XIX que afirmen «que els autors escriuen per canviar el món». La intenció d’aquesta paràfrasi del text no és comentar-la, sinó introduir la citació d’aquest diumenge, que no és altra que el darrer paràgraf del text, que, diguem-ho així, m’ha tocat. Aquí us el deixo.

Jo apostaria per ell [per Lévy-Strauss]: els humans s’inventen històries per avorriment. Per omplir l’exasperant vacuïtat de la lletgesa i la bellesa, el pas del temps, de tot plegat. L’herba només és herba; els crepuscles, crepuscles, i les onades, onades. Però la narrativa permet oferir esperances i sentits, falsos però bonics, als immensos espais somorts que apareixen entre els riscos quotidians. I anar fent.

• Albert Sánchez-Piñol. «Molt més que uns texans». Cultura, 19 de novembre de 2009, p. 9-10.

Corre per algun prestatge des de fa anys L’amant de Marguerite Duras i mai no he tingut esma ni d’obrir-lo. No em pregunteu per què; no sabria dir-vos-ho: tant podria ser per manca d’interès, com per una certa resistència a llegir allò que «s’ha de llegir». Tampoc no ajudà gaire la pel·lícula: no vaig aguantar-ne més de vint minuts. Però vet aquí que per obra i gràcia d’un taller de literatura al que he assistit darrerament —que hom té les seves perversions i s’hi dedica amb ganes— m’ha tocat llegir una altra novel·la de Marguerite Duras: Moderato cantabile.

Abans de començar a llegir-la, vaig començar a témer-la: companys del curs que l’havien llegida l’havien trobada tan difícil i els feien falta més lectures. I a l’hora de la veritat, tampoc no era tan difícil… si més no llegir-la. Entendre-la era tota una altra cosa: de fet, entre el que vaig entendre jo i el que vam treure’n després de comentar-la a classe semblava que haguéssim llegit dues novel·les diferents.

A grans trets, la novel·la són deu dies de la vida d’Anne Desbaresdes, una dona burgesa d’un poblet industrial de la costa, que un dia que porta el fill a classe de piano sent un crit provinent d’un cafè propera i, encuriosida, hi treu el nas. Hi ha hagut un assassinat i s’hi obsessiona prou per tornar a l’endemà. Al cafè hi coneix un home amb el qual s’anirà trobant els dies següents, un home que sembla conèixer-la d’abans i amb qui establirà una estranya relació clandestina, mal vista per tothom, basada en les constants preguntes d’ella sobre l’assassinat i les observacions d’ell sobre la vida d’ella. Anne és una dona que no té res, només un fill a qui s’aferra, i la novel·la acaba amb la pèrdua d’aquest fill.

La meva interpretació havia estat, suposo, senzilla i superficial: un adulteri que té com a conseqüència la pèrdua d’allò que més estima, el seu fill. Però després de comentar-la a classe i de conèixer tots els símbols que amaga la novel·la i de les imatges que conté, i el per què de l’obsessió d’Anne per la dona assassinada i l’assassí, en vam treure unes conclusions completament diferents: per mi el final era un nou començament, però la novel·la té prou claus per poder afirma que el final és, de fet, un final.

I abans que ningú m’ho pregunti, sí, m’ha agradat. Prou com per reservar-la per llegir-la una altra vegada amb les noves claus per interpretar-la.

El llibre:

• Marguerite Duras. Moderato cantabile. París: Éditions de Minuit, DL. 2008. 164 p. ISBN 978-2-7073-0314-1.

Ningú no discuteix que home previngut mai no és vençut, però malgrat l’avís rebut a temps hom té memòria de gall dindi i la tendència a tenir el cap a la lluna de València; les coses li fugen de la barretina i, arribat el moment, no compta amb el batlle. Però bé és diu que val més tard que mai, i d’això en Víctor Pàmies en sap un niu, ja que fa catorze anys que es dedica a recollir, seleccionar, col·leccionar i difondre tot el que té a veure amb la paremiologia. I encara que sigui a misses dites el felicitem avui per arribat als 300.000 refranys, dites i frases fetes amb què ha bastit el portal de Paremiologia catalana i tots els blocs relacionats amb el tema. Enhorabona, Víctor, i gràcies per compartir per aquest immens treball.

Havia escoltat nombroses vegades aquesta ària de l’òpera Serse de Händel, sobretot cantada per Andreas Scholl, i n’estava ben enamorat. Després d’escoltar-la cantada per Ildebrando d’Arcangelo, l’enamorament ha esdevingut passió, i tot per dos minuts de música i un missatge tan senzill: «Mai no fou l’ombra de cap arbre tan grata, tan amable ni tan suau». Bé, sí, aquests versets els dedica a un arbre, però ja se sap, ningú no és perfecte…

(vídeo pujat per operalover9001)

En trobareu més versions, inclosa la de Scholl, a la selecció de peces «Ombra mai fu».

La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència.

Vassili Grossman. Vida i destí. Barcelona: Cercle de Lectors; Galàxia Gutenberg, 2008. p. 11.

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

No recordo si havia sentit mai a parlar d’Alan Turing abans de llegir al Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques la notícia de la petició en línia perquè el govern anglès rehabilités el matemàtic que, entre d’altres coses, fou un dels científics que posà les bases que portaren al desenvolupament dels ordinadors i tingué un paper important durant la Segona Guerra Mundial en aconseguir desxifrar el codi de la màquina de xifratge que utilitzaven els alemanys per xifrar les seves comunicacions, l’Enigma. El nom em sonava, però ves a saber per què. La història, però, em cridà l’atenció: un científic brillant, una tasca heroica… i una condemna a seguir un tractament de repressió de la libido que li va provocar forts efectes secundaris i que fou, probablement, la causa que se suïcidés. Quin havia estat el seu «crim»? Ser homosexual.

Em recordava força el cas d’Oscar Wilde. I gràcies a la recomanació d’en Josep, vaig dedicar una dies a la lectura d’El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Leavitt dedica la major de la biografia a situar Turing en el context científic en què va viure i les seves teories en relació amb les teories anteriors i contemporànies per mostrar-ne la singularitat i el camí que el portà a posar les bases del que en el futur serien els ordinadors i a descobrir el funcionament de la màquina Enigma. Hi intercala, això sí, la descripció de l’actitud que Turing tenia respecte de l’homosexualitat i aventura que la seva situació podria haver influït en el desenvolupament de les seves teories. No sembla que Turing fos conscient de les amenaces que assetjaven un homosexual reconegut en la societat en què vivia —«Turing era ingenuo, distraído y vivía completamente de espaldas a las fuerzas que lo amenazaban» (p. 12)—, possiblement perquè no creia que hi hagués res de dolent en ser homosexual (p. 13). Curiosament, dedica ben poques pàgines als fets que portaren a la detenció i judici de Turing, si més no en comparació amb les que dedica a la trajectòria científica i tenint en compte que aquests fets foren tan transcendentals en la vida del matemàtic, però la brevetat del descripció d’aquest fets potser els fan més punyents: un dia que havia anat al cinema, lliga amb un home jove que es prostituïa i que li roba diners. Turing denuncia el robatori però és ell qui acaba detingut i acusat d’indecència greu i perversió sexual (com Wilde anys abans). És condemnat i només pot evitar la presó acceptant sotmetre’s a un tractament de reducció de la libido mitjançant estrògens, tractament que li provocarà forts efectes secundaris. Només dos anys després, Turing se suïcidà i fou pràcticament oblidat, i algunes des les seves teories foren atribuïdes a altres matemàtics:

La secuela de su detención y de su suicidio fue que durante años su contribución al desarrollo de la computadora moderna fue minimizado y en algunas ocasiones obviada por completo, atribuyéndose a John von Neumann, su profesor en Princeton, la paternidad de ideas que en realidad tenían su origen en Turing. [p. 14]

He de reconèixer que aquesta lectura se m’ha fet una mica feixuga, sobretot alhora de seguir les argumentacions filosòfiques i matemàtiques de les teories de Turing i d’altres protagonistes de la seva història; no crec ni que n’hagi entès la meitat, sincerament. No obstant això, queda clara la singularitat de la figura de Turing d’una banda, i la seva pertinença —per anomenar-ho d’alguna manera— al context científic en què va viure. Singularitat i èxits que, en canvi, no el salvaren de ser enviat a la picota per una societat força hipòcrita que només tolerava determinats comportaments i orientacions si es vivien en secret.

El llibre:

• David Leavitt. El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Barcelona: Antoni Bosch, 2007. 304 p. ISBN 978-84-95348-30-2.

Enllaços relacionats:

• «Petició en línia per a la rehabilitació d’Alan Turing» [en línia]. Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques, 10 setembre 2009. <http://blocmat.ub.edu/2009/09/10/peticio-en-linia-per-a-la-rehabilitacio-dalan-turing/>.
• «Gordon Brown es disculpa pel procés a Alan Turing» [en línia]. Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques, 14 setembre 2009. <http://blocmat.ub.edu/2009/09/14/gordon-brown-es-disculpa-pel-proces-a-alan-turing/>.

—Estàs d’allò més tonto —m’amolla l’«admirador secret»—: ja no escrius al bloc.

I jo que li deixo anar una excusa i després corro cap aquí, trec una mica la pols, m’admiro que el nombre de visites sigui més alt ara que no escric que quan hi escrivia (em balla pel cap que n’hauria de treure alguna conclusió, però és tard, tinc son, estic constipat i ja hi pensaré demà, que deia aquella), i sense demanar-li permís li robo les paraules i les consigno aquí, per saecula saeculorum. I és que la tardor sembla que ha arribat curta d’hores, o a mi no m’han tocat totes les que esperava: tot el dia amb la llengua fora, mirant el rellotge i repetint «no hi sóc a temps, no hi arribo», saltant-me compromisos per acomplir-ne d’altres, i el bloc, és clar, abandonat al segle XVIII sense ningú que el faci tornar al present. Doncs bé, serveixi aquesta nota per dir que la pausa encara durarà uns dies i que després tornarem a la programació habitual.

Àpali!

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

La primera òpera de la temporada del Liceu és una obra del valencià Vicent Martín i Soler, compositor que a la seva època va fer ombra al mateix Mozart (qui en dues de les seves òperes incorporà material del valencià). Com que ja havia escoltat alguna peça del compositor, tenia ganes d’anar-hi, però com els desitjos no sempre són satisfets per la realitat, els senyors del Liceu que fan els abonaments havien decidit que no calia donar-me aquesta satisfacció i això em portà al Liceu un dia tan insòlit com un dissabte a la tarda. No sé com ha estat a les altres funcions, però aquest dissabte hi havia molt poca gent al Liceu, menys fins i tot que el dia de que vaig veure-hi actura l’English National Ballet. Pels comentaris dels abonats, sembla que n’hi ha molts que s’han donat de baixa, qui sap si per la crisi, qui sap si per complir l’amenaça que se sent sovint de donar-se de baixa si se segueixen programant segons quines òperes.

Just apagar-se els llums, es va avisar per megafonia que el tenor Charles Workman no podria cantar el paper de Silvio, i que el substituiria Andrew Goodwin. No sé com canta Workman, però la substitució no va desmerèixer l’espectacle: una història protagonitzada per personatges mitològics que defensa l’amor per sobre de les convencions, sembla que amb un missatge polític quan es va estrenar, i, per embolicar més la troca, bufa. Diana, deessa de la caça, dels boscos i de la castedat, té un arbre al jardí on viu amb les seves nimfes que detecta si alguna d’elles ha perdut la virginitat. Al jardí hi arriba Doristo, per cuidar l’arbre, però és un femeller i va darrere de totes elles; també hi arriben Silvio i Endimió, i Amor, que pretén que Diana abandoni la castedat i reconegui el poder de l’amor, cosa que aconsegueix després d’uns quants embolics.

Diana era la soprano Laura Aikin, excel·lent en el paper altiu de deessa que perd la seguretat, que cantà amb força els passatges d’ira i amb delicadesa les escenes amoroses. Doristo, el divertit Marco Vinco, per mi un dels millors de la nit, tant pel que fa al cant com a l’actuació. Endimió era Steve Davislim, que semblava poca cosa al primer acte i al segon va desbordar d’energia. Les tres nimfes, unes divertides Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez. I el millor de tots, tan per la manera de cantar com per la seva divertidíssima interpretació del déu Amor, el sopranista Michael Maniaci, convertit en bona part de l’òpera per exigències del lilbret en dona… més aviat en divertida drag queen —malgrat que el timbre de la seva veu sembla la d’un contratenor, Maniaci no canta en falset, la seva veu és natural: això fa que sigui molt més potent i àmplia. La posada en escena és molt senzilla, amb detalls podríem dir que futuristes, però no fa cap mal al text i ajuda en els nombrosos jocs d’aparicions i desaparicions dels personatges. I la música de Martín i Soler és deliciosa; malgrat els recitatius, que cada dia que passa se’m fan més avorrits.

Una òpera lleugera, bella i divertida per començar la nova temporada.

• L’arbore di Diana a:
  • GTL Torn T
  • In Fernem Land
  • Dietari operístic
• Vicent Martín i Soler:
  • al portal Goldberg
  • a la Viquipèdia

Una altra perla trobada a la secció «Tema del mes» de la revista Qué leer, aquesta vegada sorgida de la ploma de Juan Eslava Galán, que parla sobre el premi Nobel de literatura: «El premio que le dieron a Cela».

El Premio Nobel de Literatura es como una miss. Reina durante un año y después nombran a otro y los periódicos se olvidan de él y, con ellos, los lectores y los editores. Pervive sólo en las enciclopedias.

Més endavant, pasa per sobre del tret més problemàtica del premi i que sol generar discussions sempre que surt: què es premia? La qualitat literària de l’obra? Cal tenir en compte la personalitat i la ideologia de l’autor premiat?

El Nobel es un premio mediático, pero… ¿garantiza al menos la excelencia de la obra? No necesariamente, porque los criterios de la Academia sueca son más políticos que literarios: intentan que esté representada la literatura mundial como ellos la perciben. Algún escritor oriental (indio, chino, japonés…), de vez en cuando algún musulmán, un judío, un hispano… Es un premio políticamentecorrecto en el que priman consideraciones extraliterarias y a veces decididamente políticas. A borges lo excluyeron el año que elogió al tirano Pinochet[.]

Segurament se’n parlarà durant els propers dies i se’n tornarà a parlar l’any vinent, igual que se’n parlà l’any passat. Hi ha qüestions sobre les quals sembla que estem condemnat a no posar-nos d’acord.

• Juan Eslava Galán. «El premio que le dieron a Cela». Qué leer, núm. 147 (2009), p. 4.