A mesura que puja la temperatura, les formes canvien i les olors es fan més intenses. Rodanxes, daus grans, daus petits, tires, julianes i picats. Els colors es barregen i contrasten: verd, vermell, taronja, groc, blanc. El petarrelleig dels ingredients que cauen a l’oli roent s’afegeix a la simfonia: minipimer, extractor, foc, ganivet, raig d’aigua, aigua que bull. Els braços van i vénen; del foc a la pica, de la pica al marbre, del marbre a la nevera, de la nevera a l’armari. Atuells i estris de cuina canvien de lloc i, a manca d’alguna eina concreta, canvien de funció després d’una dutxa i una passada de fregall. La farina que emblanquina i el pebre que enrojola; oli que salta, aigua que vessa, que no s’apagui el foc! Al clímax tot és ple de plats bruts, pots oberts, tapadores desaparellades, culleres tacades de vés a saber què, draps i papers d’eixugar, peles diverses i cors d’hortalisses; després ve el moment de la calma, de deixar que el foc faci el seu paper, a poc a poc. Remenar una mica i anar recollint. I finalment, el fruit de la metamorfosi, dins del plat, recorrerà el breu camí fins a la taula per rebre la sentència del jurat.

Absolució. Premi.

I tornem-hi.

En Wenarto és un xicot que viu a Seattle i a qui li agrada molt l’òpera… la música, en general. Tant que ha decidit dedicar la seva vida virtual (si més no la youtubiana) al cant. Ha costat molt triar entre les excel·lents interpretacions del senyor Wenarto i els seus amics, però finalment hem aconseguit establir el programa pel recital d’avui. Una advertència: en Wenarto s’atreveix amb tot, i quan dic tot, vull dir tot…

«Che farò senza il mio vino»

«Parigi o cara» (La Traviata)

«Canzonetta sull’aria» (Le nozze di Figaro)

Escenes del casament i de la bogeria (Lucia di Lammermoor)

«The lonely goatherd» (The sound of music)

I molt més al seu canal de Youtube: Wenarto.

Ja fa una mica més de dos anys que em vaig donar d’alta a LibraryThing, per provar aquest servei web de catalogació de biblioteques personals que permet també compartir el catàleg a la xarxa. Si bé al començament no m’hi vaig dedicar gaire, perquè estava donat d’alta en un portal semblant, Anobii, vaig acabar per tornar-hi perquè aquest darrer em semblava més limitat. De mica en mica he anat catalogant els meus llibres (hi són gairebé tots), he ajudat a traduir la interfície, he afegit dades sobre les obres i sobre els autors, i he participat, encara que poc, a les converses dels usuaris catalans de LibraryThing.

Al blog no és la primera que en parlo (vegeu l’etiqueta «Librarything» si voleu llegir els apunts anteriors), però no en profunditat, de manera que potser algú pot haver-se quedat amb el dubte de per què serveix LibraryThing exactament. Doncs bé, els responsables de la revista BiD. Textos universitaris de biblioteconomia i documentació em van demanar d’escriure una ressenya sobre el portal, que s’ha convertit en un petit tutorial sobre el seu ús. Si us interessa el tema o teniu curiositat per saber què coi és això del LibraryThing amb què l’unquepassava us dóna la pallissa cada dos per tres, aquí teniu la referència i l’enllaç a l’article:

Moreno Lanza, Ferran (2009). «LibraryThing : la catalogació a l’abast de tothom». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, juny, núm. 22. <http://www.ub.edu/bid/22/moreno.htm> [Consulta: 03-07-2009].

Després de drames bíblics, coloratures estratosfèriques i passions intenses, s’agraeix acabar la temporada amb una òpera petita, bonica i divertida. Un Donizetti curt, d’una horeta, còmic, amb moments de lluïment per als cantants i bona música (que sigui un Donizetti curt no vol dir que no hi hagi el gran compositor present en tot moment), interpretat per l’Orquestra de Cambra i la Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu. És una tradició, ja, amb vint anys d’història, que el Cicle de Música a la Universitat de la Universitat de Barcelona acabi amb una òpera; però malgrat la vinculació amb la UB i l’afició a l’òpera aquest any és el primer que hi he anat… i intentaré repetir a partir d’ara: per la música i pel marc, el claustre del Pati de Lletres de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat (bé, el ficus i algun taronger no semblaven compartir el meu entusiasme i s’han dedicat a bombardejar el públic i l’orquestra amb fulles i taronges…).

Els protagonistes de la funció de divendres eren la soprano Beatriz Álvarez, de veu bonica i potent i una considerable vis còmica; el tenor Álvaro Andrés, una mica cridaner al començament i sovint tapat per l’orquestra i la soprano; i el baríton Jorge Tello. Tots tres han fet bones interpretacions i han dotat els personatges de la comicitat que calia. També hi participaven com actors Hugo Bolívar i Anna Guixé, el primer amb un petit paper extra com a «director d’escena» que interromp l’obra per canviar el final tràgic que han representat els cantants pel final còmic adient a una òpera còmica. El resultat més que satisfactori, divertit i lleuger.

Més informació a: «L’òpera “Rita, de Gaetano Donizetti”, clourà enguany el Cicle de Música a la Universitat».

Aquests dies que és notícia l’actitud de Leo Nucci, que va anar a cantar un funció del Rigoletto del Teatro Real i passà olímpicament de les indicacions del director d’escena per fer exactament el que deia el text del llibret i el que ell ha fet durant tota la seva carrera (vegeu «El bis de Nucci, no es parla d’altra cosa», a can Joaquim), anar a veure la Salomé del Liceu pot provocar que acabis dient pestes de directors escènics i tutti quanti.

D’entrada, resulta que vas a veure un drama bíblic ple de luxúria i violència i ja al primer episodi trobes un motiu per riure. I al segon, un altre. Al tercer, el més macabre, no, per sort: només faltaria. I per què ho dic? Jochanaan està empresonat en un aljub, sota terra, i tots els personatges s’hi aboquen per veure’l… i ell apareix passejant tranquil·lament per la part de darrere del l’escenari, com si passés per allà i s’hagués perdut. No són menys risibles les eternes diputes entre els representants jueus del banquet d’Herodes, amb una certa facilitat de treure l’arma i apuntar l’altre; la imatge d’Herodes caracteritzat com Karl Lagerfeld (de quina ment recargolada ha sortit aquest… «homenatge»?), i la risible figura d’Herodies, fent equilibris beguda sobre la taula (sort de Jane Henschel, que broda el personatge malgrat les collonades que li fan fer). I per acabar-ho d’adobar, uns capellans! Vejam, senyors: està bé que descontextualitzin les òperes per demostrar que el missatge que contenen és vigent encara avui i bla bla bla… però capellans quan estem veient la mort de Joan Baptista, Jesucrist encara corre per Galilea i l’Església catòlica encara no existeix? Au va, demà m’afaitaràs! I sort que Salomé és un drama musical, arriba a ser una òpera còmica i no sé què hauríem vist… Que ni hi hagués dansa dels set vels ja no passa d’anècdota, vist el que vèiem.

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

L’escenografia, per continuar, de crisi. Sí, sí: de crisi. Una estructura de fusta recoberta de plàstic que podrien haver arreplegat de l’obra de construcció d’un edifici, per simular el palau del tetrarca. Amb tots els respectes per uns i altres, tenia més gràcia l’escenografia de la Rita de l’endemà al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, que la d’aquesta Salomé.

Per sort, les veus sí que estaven a l’alçada d’una òpera professional. Nina Stemme, com a Salomé, va fer gaudir el públic d’una nit memorable, donant al personatge tots els matisos per fer-nos veure una noia luxuriosa, una mica immadura, cruel, venjativa i d’una passió malaltissa. Jane Henschel va oferir una Herodias divertida en la seva borratxera, malgrat les dificultats d’haver-se d’enfilar a la taula i rodolar per terra, però alhora cruel. També Robert Brubaker fa una composició extraordinària d’Herodes. Mark Delavan, en canvi, és un Jochanaan més aviat modest, de poca veu, sovint oculta rere l’orquestra o els altres cantants. Són els cantants i l’orquestra els que salven, si pots fer abstracció de l’escenografia, un muntatge més aviat discret i poc encertat.

En fi, que es podria haver acabat la temporada d’una manera més lluïda. Sort de les veus, que si no…

Entrades relacionades:

• «La primera Salomé de Nina Stemme» i «Salomé, segon repartiment» d’en Joaquim a In Fernem Land.
• «Salomé Rouco», d’en Max Aue.
• «Salomé, GTL», de la Mei.

Potser la pregunta no va ser exactament així, però que van dir la catedral del mar prometo que van dir-ho. I tinc testimonis. I no hauria passat d’anècdota si no hagués sortit la mala bava que porto a dins i, sense perdre el somriure, hagués tret els preguntaires del seu error. Però ho vaig fer… involuntàriament, ho prometo: és que hi ha alguna cosa a dintre meu, alguna molla que salta quan menys m’ho espero i m’empeny a dir coses.  Això sí, quan ens vam adonar de què havia dit, no vam parar de riure durant una bona estona. Jo no diré res més, que em faig por i encara diria alguna bretolada: prou feina tinc a reprimir el minijo mala bava aquest que em posseeix de tant en tant. El Juanma ho ha explicat prou bé, i a ell us remeto: «El espíritu de la escalera».

I és que va ser la cirereta del pastís d’un magnífic dia de Sant Joan passat en molt bona companyia.

Havent vist que, pel que sembla, alguns lectors esperaven darrerament que parlés de sexe i tenint en compte que perquè un blog tingui èxit cal saber què volen els nostres lectors potencials per atraure’ls i fidelitzar-los, he decidit parlar de sexe. De palles, concretament. De teràpia de palles, per ser més exactes. I com que no tinc gaire do de paraula, he decidit il·lustrar l’apunt amb un vídeo. Aquest:

«Terapia de pajas» és el títol del sisè capítol d’una sèrie titulada Con pelos en la lengua que presenta les aventures i desventures sexuals de tres nois: un noi i una noia heterosexuals que volen perdre la virginitat i un noi homosexual que vol tenir un període d’abstinència. Són vint-i-set episodis curts (uns tres minuts), nou per cadascun d’ells, alguns dels quals són francament divertits, no només per les històries de cada personatge sinó també pels comentaris dels personatges secundaris.

La sèrie, d’altra banda, ha apostat fort pel web: els vídeos estan a Dailymotion, a Youtube i a Vimeo, i els personatges principals tenen perfils propis a Facebook, Fotolog i Tuenti. Als extres en parlen i destaquen el paper dels fans en aquestes xarxes socials per a l’èxit de la sèrie.

De moment només hi ha la primera temporada, però sembla que n’hi haurà una segona. Ja veurem si és tan divertida com la primera.

Dec el descobriment a l’Ivan, que en parlava dimarts a Lo bloc («Con pelos en la lengua»).

Un bon dia, de sobte, t’adones que alguna cosa ha canviat. Ja has arribat a una edat… «seriosa» i et trobes en una situació tal que ja ningú no et fa aquella pregunta a les reunions familiars que tant temies i que sempre arribava: «Ja tens xicota?». O la seva variant avançada: «Que no penses casar-te?». Just llavors, quan creus que ja has deixat ben clar que: a) no, no tens xicota ni en tindràs, b) no, no penses casar-te ni que puguessis, i en família ja ningú no et fa les fatídiques preguntes, llavors, deia, és quan són els amics els que, tan bon punt en tenen l’oportunitat, t’engalten la pregunta sense avís prèvia ni anestèsia: «I bé, quan us caseu, vosaltres dos?». La resposta, ja no se sap si per convicció o per inèrcia, és la mateixa de sempre: «No ens casarem, no volem fer-ho». I els amics, de mica en mica, deixen de fer la pregunta —ho continuen preguntant només per burxar-te.

Però vet aquí que mentrestant s’ha desenvolupat Internet, l’accés a la xarxa s’ha ampliat, un dia descobreixes que hi ha unes eines anomenades blog, en crees un després d’un temps de visitar-ne d’altres, i quan fa sis anys que el mantens i ja t’has acostumat a veure les combinacions de paraules més estranyes mitjançant les quals els internautes hi ha fet cap,  novament t’assalta la fatídica pregunta en forma de termes de cerca: «boda ferran moreno».

I, esclar, n’escrius un apunt. I mentre el publiques, poses les mans al cap i exclames de cara a la pantalla:

— Que no em caso, coi!

(Dedicat al David i al Juan Carlos, que no perden l’esperança d’anar de casament)

Edita Gruberova (foto del web del Liceu)

Avui era el recital d’Edita Gruberova al Liceu. Acompanyada al piano per Friedrich Haider, director musical de l’Oviedo Filarmonía, i pel clarinetista Juanjo Mercadal en una peça, Gruberova ha ofert un recital centrat en músics de diferentes èpoques pertanyents a l’antic imperi austrohongarès: Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert, Antonín Dvorak i Richard Strauss.

El recital ha començat, com no pot ser d’altra manera quan es tracta d’Edita Gruberova, amb una gran ovació. Ha començat amb les cançons de Mozart, que li han valgut la primera tongada d’aplaudiment i bravos. Ha continuat amb Franz Scubert, bloc del recital amb un fals final després de «Gretchen am Spinnrade» que ha provocat que algunes persones sortissin de la sala quan quedava encara una peça del bloc: «Der Hirt auf dem Felsen», on l’acompanyava el clarinetista Juanjo Mercadal. La segona part del recital ha consistit en Vuit cançons d’amor d’Antonín Dvorak i quatre peces d’Acht Gedichte aus Letzte Blätter von Hermann von Gilm de Ricard Strauss, que se’ns han fet una mica curtes. Aplaudiments i més aplaudiments, bravos i braves, durant estona i estona… però em sembla que jo no era l’únic que tenia l’estranya sensació que allò que acabava d’escoltar i veure no era Edita Gruberova, que em faltava alguna cosa.

No vull dir que el recital m’hagi decebut: al contrari, m’ha servit per descobrir un altre vessant de la cantant. Un vessant tirant a plàcid, sense les pirotècnies vocals que acostuma a lluir a les òperes; cosa normal, d’altra banda, tenint en compte que era un recital de lieder. Lieder bellament cantants, també. Però hi faltava alguna cosa: hi faltava el que ha vingut als bisos.

El primer bis ha estat «L’hirondelle» (de Jean-Louis Daquin? No he sentit bé el nom) «Vilanelle» d’Eva Dell’Acqua (vist a can Joaquim), on ja ha començat a sortir la Gruberova que tots esperàvem escoltar. Ha costat una mica que sortís a fer el segon bis, suposo que forma part de l’espectacle que la senyora es faci pregar una mica, i llavors ha anunciat de Gaetano Donizetti, Linda di Chamounix.: si no m’erro, l’ària de l’escena tercera del primer acte «Ah! tardai troppo, e al nostro … O luce di quest’anima». Aquí ha tret la Guberova belcantista, la de la pirotècnia que deia més amunt, i ha aconseguit que una mica més s’ensorrés el teatre. Una altra estona d’aplaudiments i bravos, i un nou bis: de Vincenzo Bellini, Beatrice di Tenda, anunciat després de tocar-se el coll i dir ben clar «Vediamo si va bene». I vaja si ha anat bé! No exagero, encara que ho sembli, si dic que el teatre semblava que s’hagués d’ensorrar, entre aplaudiments i bravos, rams de roses caient del cinquè pis a l’escenari, paperets de colors llançats per alguns admiradors i ella sortint de l’escenari i tornant-hi a entrar a saludar. No sé quanta estona devem haver estat aplaudint, però finalment han tornat a sortir, el pianista s’ha assegut al piano i ha avisat que no tenien res més preparat i que improvisarien —si allò era improvisar, no sé què deu entendre aquest home per preparar-se una peça… En fi, la improvisació ha estat una cançó en alemany que, per la gesticulació i l’expressió de la soprano, devia ser alguna cosa picant (només n’he entès una frase, «ich bin eine königin», amb la qual he estat incapaç de trobar què era, així que si algú ho sap que ho digui als comentaris) i en la qual ha mostrat la seva vis còmica (eren, llegeixo a can Joaquim, els cuplets del tercer acte de l’Adele del Fledermaus de Johann Strauss).

En resum, que finalment hem tingut dos recitals en un: el recital de lieder i el recital d’Edita Gruberova. Tots dos espectaculars a la seva manera i dels que queden en el record.