Un que passava

Per l’ària d’avui buscava alguna peça que no fos de Händel o interpretada per Andreas Scholl, però finalment m’he deixat endur pels més foscos instints i he tornat a recaure: Scholl una altra vegada amb una altra ària d’una òpera de Händel un altre cop. Per a la propera setmana prometo canviar de veu, època i compositor… Tanmateix no deixaré Scholl solet: l’acompanya Derek Lee Ragin, el contratenor nord-americà amb què vaig descobrir aquesta veu. El millor hauria estat aconseguir algun fragment d’Orfeo ed Euridice, que és l’òpera on el vaig descobrir, però no hi ha hagut manera i em fa mandra «piratejar» el CD. Aquí us els deixo els dos amb la mateixa ària, «Bel contento», de l’òpera Flavio, re de’ Langobardi, de Georg Friedrich Händel (Derek Lee Ragin el primer, Andreas Scholl el segon).

(vídeos pujats per civileso)

Malgrat que el Summertime encara no ha acabat, tornem una mica a la normalitat amb dues de les meves debilitats amb què us dono la pallissa habitualment: Händel i Andreas Scholl. Avui, el contratenor acompanyat de la soprano Inger Dam-Jensen en el duet final de l’òpera Giulio Cesare, «Caro… Bella…».

(Vídeo pujat per palcika1).

L’ària «Che farò senza Euridice» de l’Orfeo ed Euridice de Gluck ja ha aparegut altres vegades per aquí: no fa gaire cantada per Janet Baker i la setmana passada en la versió etilicohumorística de Wenarto. Per evitar que a algú li pogués quedar gravada la versió vinatera, avui us la torno a portar, per partida doble: la primera, cantada per un altre habitual d’aquests verals, el contratenor Andreas Scholl; la segona, cantada per la mezzosoprano Jennifer Larmore al Liceu la temporada 2002-2003 (aquest blog encara no existia, si no us hauria parlat d’ella, de l’Euridice de Leontina Vaduva i de l’àngel embarassat de la María José Moreno).

En fi, prou batalletes i al gra:

(vídeo pujat per LoRau)

(vídeo pujat per BearcubRom)

Tornem a Händel, repetim ària i tornem a Andreas Scholl: «Quel torrente che cade dal monte», de Giulio Cesare.

(Vídeo pujat per palcika1 i recollit per unquepassava).

Per l’ària dominical d’avui hem cercat una miqueta de Händel, una miqueta de Scholl i una miqueta de Kiehr i hem trobat, gràcies a la col·lecció d’OedipusColoneus aquesta cantata de Georg Friderich Händel titulada Il duello amoroso, interpretada per Andreas Scholl i Maria Cristina Kiehr, amb l’Ensemble Il Teatro Armonico, dirigits per Alessandro de Marchi. El vídeo és del final de la cantata: el recitatiu «Or su, giacché ostinato» i el duet amb ritornello «Sì, sì, lasciami, ingrata … Su, su, restati in pace»:

Si la voleu escoltar sencera, ho podeu fer a Il duello amoroso, chez unquepassava.

I el «duel» anunciat: Andreas Scholl i David Daniels amb l’ària «Aure, deh, per pietà» de l’òpera Giulio Cesare de Händel.

(El primer de la col·lecció de BaroqueFever i el segon de la de Hillevifan. I tots dos recollits a la d’unquepassava).

La primera sèrie de l’ària del diumenge acabava amb la veu femenina més greu, la contralto, amb la polonesa Ewa Podłes. La mateixa ària, «Un voce poco fa», l’havíem sentida amb tres veus diferents: soprano, mezzosoprano i contralto; que una peça escrita per a una veu determinada acabés cantada per altres veus semblants no és estrany a l’òpera i el cas més típic és segurament el dels castrats,¹ la veu dels quals no té equivalent actualment i els seus papers acostumen a ser cantants per contraltos o mezzosopranos, i més modernament per contratenors.² De contratenors n’hi ha molts, i com en totes les veus, cadascú té les seves preferències: per aquests verals preferim Andreas Scholl i David Daniels, exactament en aquest ordre, tot i que n’hi ha molts d’altres dels quals en salvaríem algun.

Avui i el proper diumenge escoltarem l’ària «Cara sposa» de l’òpera Rinaldo de Georg Friedrich Händel, del qual enguany se celebra el 250è aniversari de la seva mort.  Avui, amb Ewa Podłes i Andreas Scholl.

Enllaços relacionats:

• Ewa Podles [en]
• The Andreas Scholl Society [en]
• Georg Friedrich Händel: Wikipedia [en] – Händel.org [en]
  
• Händel Festival 2009 [en]

Notes:

1. «Els castrati no eren més que homes que, de natural, podien cantar amb una veu semblant a la de la dona i que, per tant, podien cantar sense problemes les filigranes i els aguts que feien les sopranos i les mezzosopranos, amb la potència i la capacitat toràcica pròpia del gènere masculí. Això sí, per aconseguir aquesta veu tan especial era necessari que, essent nens, els fessin una petit operació que consistia a tallar la via d’unió entre els testicles i el cos». A: Marcel Gorgori; Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 226. Vegeu també: «Castrato» [en] a la Wikipedia.

2. «La veu de contratenor és un tipus de veu del tot artificial, creada a partir dels anys cinquanta, per a fer front als papers d’òpera i música religiosa que originàriament havient estat pensats per als castratti. És una veu que consisteix en l’emissió d’una mena de falset entrenat, al qual, a través d’una tècnica específica, s’aconsegueix donar una certa potència i una certa sonoritat que, sense ser-ho de cap manera, vol recordar la mena de so que aconseguien els castrats». Ibid., p. 224-225. També: «Countertenor» [en] a la Wikipedia.

Fa tres dies que estic enganxat al disc English folksongs and Lute songs (Harmonia Mundi HMC 901603), interpretades per un senyor de veu extraordinària que vaig descobrir un matí de novembre amb unes cantates de Bach. El seu nom? Andreas Scholl.