Un que passava

L’home és un animal de costums, de rutines. Només cal enfrontar-lo dues vegades a la mateixa activitat perquè a la tercera repeteixi exactament el mateix que ha fet la primera vegada i la segona. Només cal observar les persones que cada matí es congreguen a la parada de l’autobús per comprovar que actuen sempre de la mateixa manera.

Servidor de vostès, per exemple. Hom és incapaç de sortir de la rutina «autobusera» si no és amb molt d’esforç. Com que per anar a treballar, si hi va en autobús, ha d’agafar un autobús amb una freqüència de pas diguem-ne gasiva (si tenim en compte que freqüència és la «repetició reiterada i a curts intervals d’un acte o un esdeveniment», podem dir que l’autobús és gasiu, perquè els intervals de pas no són precisament curts, com si volgués estalviar-se’ls…), segueix tot un ritual per estar segur de no perdre’l: abans de sortir de casa, hom envia un missatge SMS per saber quan passarà el proper autobús, acaba de preparar-se per marxar, surt al carrer, arriba a la parada sempre pel mateix costat, només arribar-hi mira a la pantalla quan falta perquè arribi l’autobús, mira l’hora al rellotge, mira carrer avall per si de cas, torna a mirar la pantalla i llavors es posa a llegir mentre s’espera.

No és l’únic que segueix una rutina: la senyora pèl-roja una mica distreta que sempre per l’autobús, també arriba a la parada sempre pel mateix costat, mira la pantalla, mira carrer avall i es posa a passejar carrer amunt i carrer avall. La noia rossa que agafa el mateix autobús que un servidor, arriba a la parada, mira la pantalla i s’asseu al banc, on pot fer dues coses: o es retoca el maquillatge o es posa a fumar. El noi de la bossa d’esport i vestit de corbata fa el mateix cada dia, i podria continuar amb tots els que agafem un autobús o altra a la mateixa parada més o menys a la mateixa hora.

Però de tots ells, només nosaltres, els que esperem el 67, patim cada matí els mateixos fenòmens de dejà vu i de bucles temporals. Perquè el 67,  a més de ser gasiu, és entremaliat i li agrada jugar amb nosaltres. Hom arriba a la parada i mira la pantalla: falten 20 minuts perquè arribi el proper autobús. Es distreu mirant al voltant, llegint o fent el que acostumi a fer i, quan torna a mirar la pantalla, falten 15 minuts. Cinc minuts més tard, encara falten 15 minuts perquè arribi. I deu minuts després, encara en falten 15… Hom comença a pensar que allò no funciona, que s’ha quedat aturat, que no rep bé el senyal… I llavors comencen els fenòmens temporals: quan torna a mirar la pantalla, falten 10 minuts («Al·leluia, s’ha acualitzat la informació», pensa). Cinc minuts més tard, en falten 19, de minuts. I només cinc minuts després, falten 24 minuts perquè arribi l’autobús.

I hom ja no sap què fer. Si mira la pantalla, es desespera; si mira carrer avall, no veu res. Torna a mirar la pantalla i… això ja ho ha vist abans: falten 15 minuts. I embadocat mirant la pantalla, no s’adona que el 67 acaba d’aturar-se davant de la parada i per poc que no el perd.

I tot això, què ho provoca? Les obres del carrer Balmes, segur, que a part de fer emergir exèrcits de rates, deuen haver provocat alguna alteració en el contínuum espai-temps de les línies d’autobusos de Barcelona. O això, o que el 67 pot «aparetre» i «desaparetre» a voluntat i fer tornar boja la pantalla d’informació.. serà que el 67 és la línia de Hogwarts i no ho sabíem?

A l’estiu, tota cuca viu, diuen; però a Barcelona a l’estiu el que està més viu són les obres. Obres per tot arreu, a tots els barris. I no, no és cosa d’ara d’aquests plans del govern per revifar l’economia, no: la culpa la tenen els Jocs Olímpics. Sí, els Jocs Olímpics, aquells, els mítics: des que el senyor Samaranch digué allò de «à la ville de Barcelona», que les obres no s’han aturat. Han aparegut barris sencers, places noves i avingudes, han desaparegut edificis i carrers, com un allau sense aturador les obres continuen i continuen com si als treballadors els haguessin posat les piles aquelles del conillet rosa.

I tard o d’hora li tocava al carrer Balmes: aquest estiu, per ser més exactes. Que si li eixamplem les voreres, que si hi plantem arbres (això de l’arbrat viari que tan li agrada a l’Ajuntament que em perdonin però ho trobo una collonada: tan difícil era dir «els arbres dels carrers»: no, ells reguen l’arbrat viari i poden l’arbrat viari; arribarà el dia que els nens de ciutat, tan llestos ells, aniran a la muntanya i diran: «goita, sí que n’hi ha d’arbrat viari al bosc!»)… però on era? Ah, sí, al carrer Balmes: i a tot això cal afegir-hi les obres de l’intercanviador de la Diagonal, que comencen a semblar les obres de la Sagrada Família, que tots sabem quan van començar però ningú no sap quan acabaran. Que si és per millorar, no hi tinc res en contra, de les obres ni de les molèsties que causen.

Però les obres tenen efectes secundaris curiosos: agafar qualsevol dels autobusos que baixen per Balmes és com una rifa, un viatge a l’aventura que no saps mai on et portarà. Que si un dia el 7 passa Balmes de llarg i baixa per Passeig de Gràcia, que si el 67 i el 68 es dediquen a baixar per Muntaner en lloc de fer-ho per Balmes, que si un dia la parada de sempre ja no hi és i en tens una de nova uns metres més amunt, a pocs metres de la parada anterior… I això, que ni a can TMB ho saben, sense un trist anunci a l’autobús per avisar-te.

En fi, que ja ni et pots abstraure llegint perquè no saps on aniràs a parar si et descuides una mica.

(I si algú fos tan amable d’explicar-me per què s’està asfaltant de nou un tros de carrer que segurament d’aquí uns dies tornaran a rebentar, que ho faci, que jo no hi trobo l’explicació…).

Tots els camins porten a Roma, diuen; i jo afegiria que tots els carrers porten a la Rambla. O hi desemboquen i hi afegeixen riuades de gent que camina, que bada, que passeja, que s’afanya, que s’asseu, que fotografia, que xerra, que observa, que compra, que mira, que ven, que fa cua, que cerca en un mapa on és i on ha d’anar. «¿Qué son tantas tiendas de animales?» pregunta un turista distret que no deu saber que les paradetes d’animals són tradició. «Testos no en tinc, però sap on en trobarà? Al carrer Hospital», diu una florista a un client mentre li posa un romaní dins d’una bossa. Un turista fa fotos a la casa Bruno Cuadros, potser preguntant-se que pinten tantes ombrel·les i paraigües sobre una caixa d’estalvis. Uns trilers han obert la paradeta al bell mig de la rambla dels Estudis i els envolta una colla de badocs (i d’esquers, esclar) que ja voldrien algunes estàtues humanes del passeig: el cap servit en safata, els monstres que no se sap què són, les figures d’època, en Jack Skellington, i un senyor vestit de blanc que, mentre agafa per l’espatlla un jove turista, s’esgargamella dient a un altre:

— Money! Picture, money, bonita!

Potser la pregunta no va ser exactament així, però que van dir la catedral del mar prometo que van dir-ho. I tinc testimonis. I no hauria passat d’anècdota si no hagués sortit la mala bava que porto a dins i, sense perdre el somriure, hagués tret els preguntaires del seu error. Però ho vaig fer… involuntàriament, ho prometo: és que hi ha alguna cosa a dintre meu, alguna molla que salta quan menys m’ho espero i m’empeny a dir coses.  Això sí, quan ens vam adonar de què havia dit, no vam parar de riure durant una bona estona. Jo no diré res més, que em faig por i encara diria alguna bretolada: prou feina tinc a reprimir el minijo mala bava aquest que em posseeix de tant en tant. El Juanma ho ha explicat prou bé, i a ell us remeto: «El espíritu de la escalera».

I és que va ser la cirereta del pastís d’un magnífic dia de Sant Joan passat en molt bona companyia.

I finalment no m’hi he pogut resistir i he baixat al carrer a veure passar la rua. No havia vist mai el carrer ni els balcons tan plens de gent, sobretot els balcons dels xamfrans. A l’alçada de Còrsega, per on havia de girar la rua, un tap de persones omplia el carrer de banda a banda. Tothom mirava cap avall, ja vénen, ja vénen, deien els més alts. I finalment han vingut: primer la guàrdia urbana a cavall fent pujar la gent a les voreres, després els cordó de mossos demanant que ens féssim enrere, els cotxes i furgonetes de la guàrdia urbana i dels mossos, la guàrdia urbana a cavall vestida de gala, el cotxe de tevetrés i i els autobusos. Ni m’he fixat en les copes, intentant fer unes fotografies amb poca llum i sense suport que han quedat massa borroses per ensenyar-les a ningú. La gent cridava, els nanos saludaven els futbolistes, que al seu torn saludaven amunt, cap als balcons, i avall, cap al carrer.

I de sobte, ja havien passat. Tantes aturades al llarg del recorregut i el carrer l’han pujat sense parar ni un segon. Però encara hem pogut veure el que normalment no surt a la tele…

Rua de la Champions: els últims de la fila, de Ferran Moreno Lanza, a Flickr

Els que hagueu visitat alguna vegada la col·lecció de fotografies que tinc a Flickr haureu vist que hi ha un bon nombre d’imatges de flors, de les quals força són roses. Sempre hi ha hagut plantes a casa, verdes i de flor, i amb un entorn així només podien passar tres coses: que m’aficionés a la jardineria, que l’odiés profundament, o que desenvolupés alguna al·lèrgia.

Avui, doncs, hem aprofitat que aquest matí no feia massa mal temps per anar al roserar del parc de Cervantes a veure l’exposició de roses del 9è Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona. Hi havia molta gent i, per sort, ha sortit el sol. Als estands on repartien les butlletes de votació i on regalaven roses hi havia un munt de gent, i molta més passejant pel roserar: de totes les edats, en família, en parella, sola…

Hi havia quaranta-nou varietats de rosa que es presentaven al concurs d’enguany en diverses categories. Les votacions del jurat internacional s’havien fet divendres, crec, i avui es triava la rosa preferida per votació popular; no hem participat en la votació popular perquè hem arribat a poc que acabés la votació, però les hem pogut veure igualment i comentar quines ens agradaven més. Quan ja marxàvem, anunciaven les guanyadores: la número 33 havia quedat en segon lloc, i la 34 en primer. Si haguéssim votat, ho havíem comentat i tot, aquestes dues haurien tingut els nostres vots.

Premi Rosa Ciutadana (núm. 34)	Premi Rosa Ciutadana (núm. 34)
Segona classificada (núm. 33)	Segona classificada (núm. 33)

Hem aprofitat que els núvols deixaven pas al sol per passejar pel roserar. Ens ha faltat temps per seguir el camí que segueix l’evolució de les varietats de roses travessant tot el roserar, però tot i això hem pogut donar tota la volta al parc i gaudir del solet i de les roses.

Durant la tarda aniré pujant més fotografies a Flickr. Podeu veure algunes de les roses del concurs a la meva col·lecció de Flickr.

De bona font he sabut, i he corregut a explicar-vos-ho, perquè crec que ho heu de saber tots, ja que una notícia així no es pot deixar passar sense fer-se’n ressò perquè tothom ho sàpiga, que avui una colla d’eixelebrats s’han dedicat a regalar-se llibres i roses, com si fos Sant Jordi, ves per on.

Que diu que què? Que avui ÉS Sant Jordi? I ara, home, no m’enganyarà pas…

No, no és que s’hagi perdut. Que jo sàpiga, encara és al número 22 del carrer Llançà de Barcelona, com hi ha estat des que es construí l’any 1912. És aquella casa que segur que els que us moveu per Barcelona heu vist alguna vegada, al costat de la plaça de toros de Les Arenes, que té una gran papallona de trencadís com a coronament. Aquesta papallona li ha donat el nom popular, Casa de la Papallona. Una casa inclosa al catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona (Casa de la Papallona) i a la Ruta del Modernisme del mateix ajuntament (a la pàgina 2 de la Ruta del Modernisme de Barcelona).

No, no s’ha perdut. Ens l’han perdut. Qui? Al carallot que se li va acudir d’autoritzar la construcció d’un edifici a la vorera del davant que l’amaga completament. Un edifici que, pel que es pot veure, no té cap mena d’interès estètic. Com si no en tinguéssim prou amb l’edifici de l’hotel de la plaça, amb el nou edifici que estan construint on abans hi havia les oficines d’expedició del DNI i amb el barret que li han encasquetat a la plaça de toros, que estan convertint la plaça d’Espanya en un frankenstein arquitectònic, ara, a més, ens han amagat la casa Fajol:

Vista de la Casa Fajol, abans...

... i després

Hem parlat força, darrerament, de novel·les que tenen com a rerefons la Segona Guerra Mundial i els camps d’extermini nazis, però potser perquè la seva lectura és anterior a l’existència d’aquest blog, no hem parlat mai de K. L. Reich, la novel·la on Joaquim Amat Piniell descrivia els anys que va ser presoner al camp de concentració de Mathausen. La novel·la, escrita entre 1945 i 1946, no es va publicar fins el 1963, i continua reeditant-se encara ara. La recordo com una lectura incòmoda, com un testimoni que no estalvia la brutalitat, però caldria una relectura per fer-ne una comentari més acurat.

Doncs bé, ara se n’ha fet un muntatge teatral que es podrà veure al Teatre del Raval fins el dia 5 d’octubre. En trobareu més detalls a la notícia aparegura a Cultura21.com i al web del Teatre del Raval.

Enllaços relacionats:

• Cultura21.com – El Teatre del Raval estrena ‘K. L. Reich’, adaptació del llibre de Joaquim Amat Piniella.
• Teatre del Raval
• Joaquim Amat Piniella (gràcies a Jordi Bonvehí, d’Històries manresanes)

Divendres al matí tornàvem a ser a les Jornades i mentre esperàvem que comencés la primera activitat ens vam decidir a provar la connexió wi-fi amb el mòbil i a fer unes fotos amb el mateix dispositiu. Encara ens preguntem perquè vam utilitzar el mòbil per fer fotos: portàvem la càmera a la bossa. Com que l’Eli estava per allà, amb l’Aina, l’Anna i altres voluntaris, ens vam presentar. En aquests actes hom s’adona de quin és el seu «capital social», quina xarxa social ha establert a vegades sense ser-ne gaire conscient.

Per divendres havia decidit assistir a la taula rodona sobre fractura digital i al debat sobre transversalitat i especialització que tenia lloc després. La primera, titulada «Fractura digital i capacitació en informació», va ser moderada per Xavier Mora, de la Federació pro Persones amb Retard Mental, i comptava com a ponents amb Marta Continente (directora general d’Atenció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya), Marta Selva (directora de l’Institut de les Dones), Onno Seroo (coordinador de projectes del Centre UNESCO de Catalunya) i Alfons Rubio (gerent del COEIC). Cadascun d’ells va fer referència a diversos tipus de fractura digital i de les accions que emprenien des dels seus respectius camps per evitar-la: així Alfons Rubio parlà de la fractura digital «geogràfica» o dificultat d’accés a Internet a les zones rurals; de la que afectava les PIME, que feien poc ús de les tecnologies de la informació (tan ús extensiu com ús qualitatiu), i de la fractura entre «nadius digitals» (els ciutadans que ja han nascut en un entorn en què les tecnologies són presents diàriament en tots els àmbits) i els «immigrants digitals» (els ciutadans que han hagut d’aprendre a utilitzar les tecnologies ja de grans. També va esmentar els programes d’inclusió de col·lectius en risc d’exclusió digital que estan preparant, la manca de d’informàtics i el paper de les biblioteques en la gestió de la informació. Onno Seroo ens parlà de les accions que la UNESCO ha emprès per intentar reduir la fractura digital, en les quals les biblioteques tenen un paper essencial. Una fractura que no és estàtica, que es desenvolupa i creix i que sovint està condicionada per factors econòmics, socials, polítics, etc. Va afirmar que tenim les eines per garantir l’accés universal a la informació, però que aquest accés és obstaculitzat sovint per factors polítics, econòmics, educatius, etc. Marta Continente va fer èmfasi en la fractura digital generacional, que ella posa al voltant dels cinquanta anys, i parlà del compromís de l’administració de fer accessible la informació als ciutadans. Marta Selva, que se centrà en la fractura de gènere, insistí molt en el fet que aquesta no es deu a la manca de capacitats de les dones per utilitzar les noves tecnologies, sinó que és fruit d’altres exclusions a què estan sotmeses les dones històricament. La conclusió bàsica de la taula rodona va ser que hi ha d’haver el màxim d’informació a disposició dels ciutadans i que s’ha de fer el possible perquè els ciutadans puguins accedir-hi. El paper de les biblioteques en aquest procés és fonamentalment, tant pel que fa a la capacitació informacional dels ciutadans, com pel que fa a la selecció de la informació rellevant i de qualitat.

Després, i amb un retard considerable a causa d’un imprevist, hi hagué el diàleg a tres bandes titulat «Especialització o transversalitat: quins són els límits?» amb la participació de Montserrat Bailac, documentalista de Televisió de Catalunya; Dídac Martínez, director del Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat Politècnica de Catalunya; i moderat per Agnès Ponsati, cap de les biblioteques del CSIC. Dídac Martínez se centrà en les conseqüències de la implantació de l’EEES en els ensenyaments universitaris, que s’hauran de basar en competències, entre les quals hi ha competències genèriques transversals, i insistí molt en el fet que cal que els nous titulats coneguin les tecnologies. Montserrat Bailac digué que no creu que els dos termes siguin antitètics, sinó que són complementaris; a més digué que l’especialització no té perquè ser restricció ni la transversalitat, superficialitat. Agnès Ponsati acabà dient que potser si ens plantegem aquestes temes és perquè encara no tenim gaire clar cap a on va la nostra professió, problema «d’identitat» que ens hauríem de treure de sobre. Les intervencions del públic van seguir totes aquesta línia de conjugar especialitatzació i transversalitat: en paraules de Constança Espelt, especialització en el nostre camp i transversalitat per saber-nos adaptar a noves oportunitats de feina.

Com que dels actes de la tarda només teníem previst acudir a la presentació de la nova etapa de la revista Ítem, vam poder allargar la pausa del dinar una mica més i dedicar-la a la conversa amb vells amics i nous coneguts.

La presentació del nou Ítem la van fer Maite Comalat, vicepresidenta del COBDC; Jesús Gascón i Roser Lozano, coordinadors respectivament de la darrera etapa de la revista i de la nova etapa. Jesús Gascón va fer una mica d’història de l’Ítem i de tot el que s’havia aconseguit en els últims, a més d’agrair la participació de totes les persones que d’una manera o altra han fet possible l’aparició de la revista (autors d’articles, coordinadors, dissenyadors, correctors, etc.). Roser Lozano va centrar la seva intervenció a presentar els objectius de la nova etapa i a descriure quines seran les seccions que tindrà la revista a partir d’ara. Tots els assistents vam rebre un exemplar del nou ítem i la presentació acabà amb la sessió fotogràfica que van protagonitzar membres honoraris i nou consell de redacció.

A la cloenda només quedàvem quatre gats, però vam ser testimonis d’una cloenda inesperada i divertida. Després del discurs de cloenda de la presidenta del COBDC, Eulàlia Espinàs, i del lliurament del premi COBDC, i hagués les Clownclusions… sí, les clownclusions. Una clown anomenada Pausa ens va oferir un bon resum dels dos dies de diàlegs, taules rodones i debats, sobre la base de les notes que havia anat prenent i barrejant els termes i els conceptes que havien anat sortint fisn a convertir-los en un discurs irònic, divertit i hilarant. Bé, alguns els vam trobat hilarant i vam riure de valent; d’altres, i no assenyalaré ningú, no el van trobar tan divertit.

Hi ha hagut moltes altres taules rodones i debats, a més de les ponències i comunicacions, les Jornades de Documentació Audiovisual i la Jornada Nascut per Llegir. Però de tots aquests altres actes algú altre n’haurà de fer la crònica, perquè encara que hom hagi assolit la capacitat de la multitasca, encara no ha aconseguit al de l’omnipresència.

I fins a les 12es!

Altres reaccions:

• Gamoia: «11es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació: 23-05-2008».
• Javier Leiva: «Visto y no visto en las 11JDC».
• Eli Ramírez: «Voluntaris de les 11es Jornades» a El blog del Dijous i «11es Jornades… 2a part» a Des del meu punt de vista.