Posts Tagged ‘biblioteques’
La citació: «12 ways libraries are good for the country»
Aquest és el desè punt de l’actualització de les «12 ways libraries are good for the country», de la revista American Libraries, que malgrat haver estat escrites pensant en les biblioteques públiques dels Estats Units, es poden aplicar a qualsevol biblioteca pública d’arreu del món. Val la pena donar un cop d’ull als dotze punts.
10. Libraries offend everyone. Children’s librarian Dorothy Broderick contends that every library in the country ought to have a sign on the door reading: “This library has something offensive to everyone. If you are not offended by something we own, please complain.” This willingness and duty to offend connotes a tolerance and a willingness to look at all sides of an issue that would be good for the nation in any context; it is particularly valuable when combined with the egalitarianism and openness that characterize libraries.
10. Les biblioteques ofenen tothom. La bibliotecària infantil Dorothy Broderich afirma que totes les biblioteques del país haurien de tenir un avís a la porta que digués: «Aquest biblioteca té alguna cosa que pot ofendre algú. Si no t’ofèn res del que tenim, queixa’t, sisplau.» La voluntat i el deure d’ofendre connoten una tolerància i una voluntat de tenir en compte tots els aspectes d’un tema que seran bones per la nació en qualsevol context; són sobretot valuosos quan es combinen amb l’igualitarisme i la franquesa que caracteritzen les biblioteques. [la traducció és meva; si hi ha algun error, digueu-ho als comentaris i l'esmenaré!]
La citació: Gustavo Martín Garzo
Las bibliotecas son como la cueva de Alí Babá, y la historia de la literatura es la historia de cómo se ha ido formando ese botín inagotable y secreto. Leer es aprender a pronunciar las palabras que abren las piedras y rescatar ese botín del olvido. Las palabras de la poesía tienen esa maravillosa cualidad y participan a la vez del mundo real y el de los sueños. La poesía nos lleva a los lugares soñados donde yacen los tesoros, pero a la vez nos permite regresar de ellos con las bolsas repletas. ¿Paraqué serviría un tesoro si no se pudiera robar? Un tesoro no es nada sin un lugar real donde ser ofrecido o repartido. Y ese lugar real es la vida de todos los lectores del mundo.
Gustavo Martín Garzo. «¿Todo está en los libros?». El País, núm. 11.678 (7 juny 2009), p. 33-34.
Biblioteques de paper: el Gabinet d’Investigació i Lectura de Sueca
Vaig girar un cantó, i un altre, i un altre; vaig córrer amb totes les forces fins a refugiar-me en l’edifici on, al primer pis, hi havia el Gabinet d’Investigació i Lectura, minúscula biblioteca que depenia de l’Ajuntament de Sueca. Hi vaig entrar, vaig dir «bona vesprada» a la senyoreta Patro, bibliotecària. [...] La Patro exercia la seua vocació d’espia, de psicoanalista, de fiscal, de periodista de successos, camuflada de bibliotecària. Des del Gabinet d’Investigació i Lectura movia els fils adients per a mantenir-se al dia, a l’hora, al minut, en els conflictes del poble i voltants. [...] Imposava, la vella; era prima i tesa com una garsa, nerviosa, omnipresent, sempre vestia de girs, exhibia un esguard incisiu de pistolera a sota d’uns vidres gruixuts que li tapaven mitja cara. Tenia l’obsessió, la dèria, la idea fixa que a la biblioteca s’anava a llegir o a estudia, i volia imposar-ho per damunt de tot. A mi, als meus amics, ens havia envait a passeig més d’una vegada. Lluïa una punteria impressionant, no ens en pasava ni una.
Fins aleshores, mai no m’havia presentat sol a la biblioteca, sempre anàvem en grup a papar-nos els volums d’Astèrix, de Tintín, de Mortadelo i Filemón… Me’ls havia rellegit tots. Aquella vesprada vaig fer cap a la biblioteca fugint d’unes celles, sense pretensions lectores; l’absència transitòria de la Patro m’oferí temps per ordir una coartada.
L’espai de la biblioteca era exigu. A banda dels prestatges atapeïts, corbats sota exemplars que s’aglomeraven en posicions gens acadèmiques, pel terra s’hi apilaven gratacels de llibres que clamaven una ubicació digna i que podia desplomar-se al mínim frec. Hi havia columnes de llibres fins i tot damunt l’únic espai dedicat als usuaris, un tauler llarg, obscur, on aquell dia s’aplicaven, sense alçar els ulls del paper, dos xicots més grans que jo.
[...]
El llindar de la biblioteca era frontera d’un país amb lleis pròpies, Patrònia, on res no havia d’interferir la lectura i l’estudi.
[...]
Als meus vint-i-tres anys vaig tornar al Gabinet d’Investigació i Lectura per a examinar l’original. En aquella visita, l’indret em semblà encara més reduït que d’infant, i el nombre de volums, notablement superior; a penes hi havia un passadís entre els gratacels de llibres, moure’s era temptar la sort, i temptar la Patro, que continuava a peu de canó, vestida de gris, amb molts més cabells blancs. Una veladura de pols ho cobria tot. Ja hi era, onze anys enrere? He sentit dir que la vella no permet que li espolsen els llibres, que així sap si han sigut palpats o moguts. Retrobí una olor antiga que no havia sentit en cap altre lloc. La bibliotec feia olor de la Patro, o era la Patro qui s’havia impregnat d’olors llibresques? Aquell tuf ranci, entranyable, era potser una barreja d’olors estàndard, per separat recongnoscibles —pols, xiquets, paper vell…—, però que juntes esdevenien un còctel únic, irrepetible: olor de Patro.
Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. p. 21-24.
No vols cols? Dos plats!
I és que quan hom té la malaltia dels llibres, unes vacances poden ser una tortura. O no, perquè ja sabeu què diuen de les càrregues que plauen: que no pesen (sí, sí: això és una versió nostrada de «sarna con gusto no pica»). I és que hom, que és bibliòpata —com ja s’ha dit per aquí l’any de la picor— i pateix una versió neta, higiènica i endreçada de síndrome de Diògenes, ha arribat a acumular més metres lineals de llibres que prestatgeries, i tement que algun dia no quedés sepultat per l’esllavissada d’alguna de les inestables piles de llibres que anaven engolint els pocs metres quadrats de l’estudi (perquè, la taula, és víctima d’una altra mena de plaga de piles…), hom, deia, abans no em perdés en aquesta serpentina frase, va decidir dedicar les vacances de (Setmana Santa/Primavera, esculli’s el que millor sembli) a reordenar la biblioteca de casa. Que bàsicament vol dir treure tots els llibres de lloc i tornar-los a col·locar a lloc una altra vegada, però amb gràcia i amb encert perquè on hi havia vuit prestatges ara n’hi hagi deu, i torni a haver-hi espai lliure.
I en això s’ha esmerçat part de les vacances: vés a Ikea, a aquest no a l’altre que aquí no tenen prestatges solts, ai que m’he equivocat de carrer, gira a l’esquerra, com és que no es pot girar a l’esquerra fins al Fòrum, ara torna enrere, aquest tomtom és ximple, ara cap a l’esquerra… no, més a l’esquerra, torna enrere una altra vegada, aaaaara, arriba a Ikea, compra els prestatges, torna a casa, cinc dies més tard t’adones que s’han equivocat de color, tornar a Ikea, compra prestatges nous (per sort els altres els hem col·locat), ai mira plats canviarem els escantonats, mira… no mirem res més que ja saps què passa, torna a casa, treu llibres, treu prestatges, posa prestatges, posa llibres… I ara tinc una biblioteca tota endreçadeta i recol·locadeta on encara hi ha lloc per continuar amb el vici d’enriquir els llibreters (no, aquest no precisament, i mal m’està el dir-ho)…
I mentrestant era un bon moment per anar catalogant i redescobrint aquell llibre que vas comprar perquè havies de llegir i que cria pols en un prestatge sense que ni l’hagis fullejat. I digitalitza cobertes, i omple el LibraryThing (per cert, no us perdéssiu aquesta xerrada, que segur que serà molt interessant i instructiva), i decideix quins llibres poses més a l’abast, i torna a pensar que potser aquests que no has llegit mai ni llegiràs potser que els donis o te’ls venguis, rellegeixis dedicatòries que ni recordaves i somrius recordant que bé que ho vas passar llegint aquell llibre d’allà.
I llegir? Doncs ni una línia. Bé, d’un llibre vull dir. No és que el llegir m’hagi fet perdre l’escriure, no: els llibres m’han fet perdre el llegir. Així tinc penjat el pobre Adrià Guinart en algun punt del seu al·lucinant viatge, el senyor Bayard esperant a acabar-me d’explicar com parlar de llibres que no he llegit (ja en parlarem, d’això) i un altre llibre a mig llegir sobre un nano que va descobrir el plaer de la peresa i no escrivia (entre altres coses que no feia) per no cansar-se.
Sort que entre unes coses i les altres vaig poder descansar a còpia de cabrit al forn i de mona de pasqua. I de moneries de neboda, que encara són més dolces.
Una professió tranquil·la
Una de les queixes habituals en els fòrums de bibliotecaris és la imatge que la societat té de les biblioteques i dels bibliotecaris. Tots els bibliotecaris ( m’atreveixo a dir tots amb tota la tranquil·litat del món) hem hagut de sentir alguna vegada, quan diem que treballem en una biblioteca, allò tan simple (i ximple) de: «llavors deus tenir molt temps per llegir!». La darrera vegada que m’ho van dir, no m’ho vaig pensar dues vegades abans de respondre: «sí, quan estic a casa; a la biblioteca tinc massa feina per posar-me a llegir».
Un altra imatge habitual és la de la biblioteca com un lloc tranquil, sense conflictes, plena de gent educada llegint o estudiant. Quan expliques que un usuari t’ha insultat, o que un dia has passat por perquè un usuari s’havia posat tan agressiu que creies que t’anava a clavar un cop de puny, o que un lladre al que s’havia expulsat de la biblioteca havia tornat i, de la porta estant, se t’havia quedat mirant com per advertir-te que sabia qui ets, la majoria de la gent et mira com si els haguessis dit que aquell matí havies vist aterrar un ovni i que un extraterrestre la mar de trempat t’havia convidat a fer un volt per la galàxia.
Però tot això són minúcies, detallets sense importància. No ho és en canvi que una biblioteca hagi de tancar perquè els bibliotecaris que hi treballen siguin víctimes d’agressions, com la que va patir un bibliotecari extremeny a la porta de la biblioteca on treballava («Cierra la biblioteca municipal de Cerro de Reyes por agresión a su responsable»).¹
La valoració de la notícia l’ha feta l’Enric Pineda a Frikitecaris i com que la subscric, us convido a llegir-la allà mateix: «Y el bibliotecario dijo basta».
1. Publicat a Hoy.es, el 24 de gener del 2009.
Dolces sorpreses
Un dolç obsequi: xocolata!
Sovint ens queixem, i no pas sense raó, de les males estones que passem darrere el taulell, atenent usuaris que ni et miren, et llancen els llibres al davant sense dir ni piu —com si nosaltres puguéssim llegir-los el pensament i saber què volen exactament— o que et fan responsable de qualsevol cosa que no els sembli bé, encara que no hi tinguis res a veure i quan els ho intentes explicar et miren amb aire burleta com dient: «Demà m’afaitaràs!». Fins i tot algun cop arriben a l’insult, anònim i virtual la majoria de vegades; directe i a la cara en d’altres.
Però no tots els usuaris de biblioteques són així, o ja no hi treballaríem, per molt que ens agradés la feina. N’hi ha que saluden i et diuen bon dia, et miren als ulls quan et parlen, et donen les gràcies i a vegades, fins i tot, et fan un obsequi «per les molèsties» —encara que només estiguessis fent la teva feina. Direu que sóc poc ambiciós, però moments així et rescabalen de tots els mals dies.
(I, de fons, propaganda subliminal de l’«altre blog»).
Sala de lectura, lxxxiii: Historia de las bibliotecas, d’Hipólito Escolar
És una obra ambiciosa, ja que no només pretén fer la història de les biblioteques (així, en general), sinó també la història de les biblioteques a Espanya. Per fer-ho, es basà en la nombrosa bibliografia publicada fins als anys vuitanta del segle passat (unes 390 referències), si bé moltes són força anteriors (segurament pel fet que els estudis sobre biblioteques són relativament moderns). L’obra consta de vint capítols, corresponents a diferents èpoques històriques i llocs; comença amb el Pròxim Orient i fins al Renaixement són capítols de contingut global, on la situació a la península Ibèrica és un apartat més. A partir del 10è , però, els capítols es desdoblen: una primera part centrada en la història general i exemples concrets de països europeus, asiàtics i americans, i una segona part centrada específicament en Espanya. El darrer, té tres parts: la general, una dedicada a l’Espanya del segle XX fins a la Guerra Civil, i una altra dedicada als quaranta anys anteriors a la publicació del llibre (hi ha una edició posterior, ampliada, on aquest període és de cinquanta anys).
Com que la història de les biblioteques no és independent de la història del llibre i de l’escriptura, al llarg de tot el llibre també hi trobem descrits els diversos canvis que ha sofert una i altre al llarg de la història.
El llibre no està mal escrit, si bé de tant en tant sembla caure en l’error de citar literalment fragments d’obres més antigues sense marcar-les com a citació, i els arcaismes d’aquestes citacions fan estranyar una mica el lector. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que és una obra de fa 23 anys: no només la majoria de xifres que dóna ja no són vàlides (sobretot pel que fa a nombre de biblioteques als diversos països i continguts d’aquestes), sinó que també hi ha hagut canvis en la situació geopolítica que ben segur han afectat la situació dels sistemes bibliotecaris dels països implicats (sobretot pel que fa a l’antiga URSS, una realitat encara en el moment de publicar-se aquesta edició). Suposo que això es devia revisar a l’edició de 1990.
És un llibre interessant si hom s’interessa per la història de les biblioteques, tot i que no és tan amè com obres del mateix tema d’Alberto Manguel, per exemple. Tanmateix, la informació sobre les biblioteques i llur evolució, continguts, reglaments i dotacions és extensa, però també hi ha lloc per les curiositats i anècdotes relacionades amb les biblioteques, com per exemple què demanava al segle XV el duc d’Urbino als candidats a bibliotecari de la seva biblioteca:
[e]l bibliotecario debe ser docto, de buen aspecto, de buen natural, educado y de palabra buena y fácil [p. 205]
o la normativa que regulava l’accés a la Biblioteca Nacional al segle XVIII:
Un cuerpo de guardia, que vigilava permanentemente en el zaguán del edificio, registraba a los que salían de la Biblioteca cuando había sospecha de posibles sustracciones, e impedía la entrada a gente «con gorro, cofia, pelo atado, embozo u otro traje indecente o sospechoso», así como a las mujeres en días y horas de estudio, pues para ver la Biblioteca podrían ir los días feriados con permiso del bibliotecario mayor. [p. 342]
Al llarg dels cinc-mil anys d’història de les biblioteques veiem com llurs funcions i el paper dels bibliotecaris han anat canviant d’acord amb la situació política o les idees culturals de cada època; des del poder que tingueren els primers bibliotecaris, que sovint ocuparen alts càrrecs polítics, a èpoques en què els bibliotecaris no tenien ni aquest nom i només es dedicaven a emmagatzemar els llibres sense cap mena de control, a la creació d’escoles de biblioteconomia en èpoques més recents. Moltes de les preocupacions actuals dels bibliotecaris sobre el nostre paper en la societat i la funció de les biblioteques, no són noves, s’han viscut en altres èpoques històriques; igual que haver-nos d’enfrontar a nous suports i formats d’informació —el pas del rotlle al còdex, com abans el de la tauleta de fang, fusta o vori al rotlle, van provocar també canvis en l’estructura de les biblioteques i en les tècniques d’emmagatzematge, descripció i identificació dels documents, per exemple.
El llibre inclou també nombrosos exemples de les idees sobre el paper de la lectura en la societat, idees que es traduïen en projectes interessants de creació de biblioteques (principalment els darrers dos-cents anys), sovint condemnades al fracàs per la manca d’inversió dels governs.
Per acabar, destacar que el llibre inclou en els darrers dos capítols apartats específics al desenvolupament de les institucions bibliotecàries de Catalunya a començaments del segle XX, de les quals en destaca el caràcter innovador en el context de l’Estat:
Complemento de la Biblioteca de Catalunya fueron la Red de Bibliotecas Populares y la Escuela de Bibliotecarias (Escola de Bibliotecàries), cuyos proyectos datan de 1915. Ambas instituciones constituyeron una novedad en España, pues fueron las primeras muestras de un sistema bibliotecario y de un centro de formación biblioteconómica. [p. 466-467]
El llibre:
- Hipòlito Escolar. Historia de las bibliotecas. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez; Pirámide, 1985. 566 p. ISBN 84-86168-12-0.
El pas del temps
El pas del temps té el rostre fresc i ters dels estudiants de primer que entre tímids i espantats entren anhelants de coneixement per primera vegada a la biblioteca el dia que comença el curs.
El perill de la lectura
Si és que som perillosos de debò…
En las grandes bibliotecas, los profesores estudiaban la manera de hacer desaparecer los libros; los políticos proclamaban que leer y escribir era innecesario, además de ilegal, ya quela acción de la palabra escrita en el cerebro humano puede inducir a pensar; un proceso subversivo que a todas luces incita a la rebelión contra el liderazgo robótico. Todos los conocimientos necesarios para la generación de soldados podían difundirse a través de altavoces; era indispensable conservar la vista para practicar la puntería y las manos para empuñar las bayonetas. ¿Por qué habría de tolerarse que una bomba enemiga aniquilara nuestra cultura acumulada cuando éramos capaces de hacerlo nosostros mismos por decisión gubernamental? [p. 14]
- El llibre: Dawn Powell. Café Julien. Barcelona: Lumen, 2004.
- Apunts relacionats: «Sala de lectura: Café Julien».
Biblioteques de paper, xiii
En obrir un llibre per una pàgina a l’atzar per sotmetre’l a una delicada operació que els bibliotecaris acostumem a fer als llibres, les paraules llibres i biblioteca em salten als ulls:
17. Un buen libro, un buen regalo
Biblioteca de esa finca exquisita,
desde la que el lector divisa la Urbe cercana,
entre poemas más puros si hubiera
un sitio para una musa retozona,
podrías poner, aunque fuera en el anaquel más bajo,
estos siete libros que te mandamos
anotados con la pluma de su propio autor:
estos borrones hacen que suban de precio.
Pero tú que, al recibir tan pequeño don,
te verás famosa y recitada en el mundo entero,
guarda esta prenda de mi corazón,
biblioteca de Julio Marcial.
El llibre:
- Marcial. Epigramas. Selección y traducción de Juan Fernández Valverde y Francisco Socas. Madrid: Alianza, 2004. ISBN 84-206-5718-2. p. 185.
