Un que passava

De tant en tant apareix en fòrums especialitzats i en mitjans no especialitzats també la pregunta si la ciència ficció continua tenint sentit, si no ha estat superada per la realitat. Obres com aquesta sembla que responguin rotundament la pregunta amb un no clar i fort: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, en la meva humil opinió, continua mantenint la vigència i la força que podia haver tingut com a distopia futurista quan es va publicar.

L’argument, aparentment senzill, és el descobriment de Guy Montag, un dels bombers encarregats de cremar els llibres que encara queden a les poques cases que no estan dominades per les omnipresents pantalles de televisió, que potser allò que fa està equivocat, que potser aquella felicitat fictícia basada en no pensar en què viuen no és l’autèntica felicitat. Els pocs que intenten sortir dels límits imposats pel govern i per la massa, són controlats, perseguits i, quan arriba el moment, eliminats. Però Guy comença a dubtar de tot el dia que coneix Clarisse, una noia esbojarrada i considerada antisocial, la primera que li diu que, en el passat, els bombers no encenien focs, els apagaven. Montag ja havia començat a robar llibres d’amagat de les cases que anaven a cremar, però mai no s’havia plantejat el seu paper fins a conèixer Clarisse.

—Vull dir antigament, abans que les cases fossin a prova de flames… —de cop semblava com si una veu molt més jove parlés a través d’ell. Va obrir la boca i la Clarisse McLellan preguntà—: ¿Els bombers no prevenien el foc, en comptes de mantenir-lo i alimentar-lo? [p. 55]

La societat en què viu Montag és una societat tornada estúpida per la televisió, on qualsevol forma de pensament i de creació s’ha eliminat i es persegueix ferotgement. El llibre, no tant com a objecte sinó pel que transmet, és un perill per al poder: fa que la gent pensi, que tinguin idees estranyes, que es preguntin per què les coses són com són i no  són d’una altra manera.

—Una darrera cosa —va dir en Beatty—. Tot bomber té, com a mínim un cop al llarg de la seva carrera, una mena de coïssor. «¿Què diuen els llibres?», es pregunta. I quines ganes es té de gratar aquesta coïssor, ¿oi? Però, Montag, pots ben creure’m, jo he hagut de llegir alguns llibres quan era jove, per saber què duia entre mans: ¡els llibres no diuen res! No res que puguis ensenyar o coses en què creure. Si són de ficció, parlen de gent que no existeix, fantasies de la imaginació. I, si no ho són, encara és pitjor; un professor dient-li ximple a un altre, un filòsof xisclant contra un altre. Tots corrent per tot arreu, apagant les estrelles i extingint el sol. Acabes ben perdut. [p. 93]

Malgrat la pressió del seu superior i de la seva muller, Montag sucumbeix i es descobreix: es converteix així en un perill per al sistema i, com a tal, ha de ser eliminat. Però Montag aconsegueix l’ajuda d’un dels pocs resistents que resten a la ciutat, que l’ajuda a fugir als boscos més enllà de la ciutat, on Montag es reuneix amb una colla de persones que també han desafiat el poder i han fugit: persones que han memoritzat cadascuna un llibre, un fragment d’un llibre, amb l’esperança que arribarà el dia que podran tornar-los a escriure i que seran útils a la societat.

Aquesta novel·la, que es pot llegir en una tarda, és una crítica a la censura i al poder, a l’estupidesa de la societat provocada per uns mitjans de comunicació de masses cada vegada més banals, i l’abandó dels ciutadans de la seva responsabilitat d’oposar-se als abusos dels governants. I és, també, un cant a la importància de la literatura, de la llibertat de pensar per un mateix (fins i tot corrent el risc d’equivocar-se) i de la imaginació, que és una forma de llibertat.

I el missatge manté tota la seva vigència, en una època, la nostra, en què encara hi ha llistes de llibres prohibits; en què determinats programes de televisió han abdicat de qualsevol consideració moral a l’hora de tractar els temes més delicats i d’altres ha apostat per l’entronització de l’estupidesa i de la droperia com a models de comportament que porten a l’èxit; en què la censura encara campa i la llibertat d’expressió està amenaçada a molts països o es coarta a cop de talonari; on el ritme de vida accelerat que es porta a molts llocs no deixa ni temps de pensar en un mateix.

—Hi ha moltes hores que no treballem, sí; però ¿i temps per pensar? Si no estàs conduint a cent cinquanta per hora, a una velocitat que no et deixa pensar en altra cosa que el perill, llavors jugues a alguna cosa o t’estàs assegut en una sala on no pots discutir amb el televisor de quatre parets. ¿Per què? Perquè el televisor és «real». És immediat, té dimensió. Et diu què has de pensar i et bombardeja fins a ficar-t’ho a dins. Ha de tenir raó. Sembla tan raonable. Se t’endú tan de pressa cap a les seves conclusions que la teva ment no té temps de protestar: «¡Quina animalada!». [p. 121]

M’he posat una mica apocalíptic, potser. Per sort, la nostra societat encara no ha arribat als extrems de la que descriu Bradbury a Fahrenheit 451, en què viu immers Montag. Però hi ha esperança: per nosaltres per evitar arribar a això, i per Montag i la resta d’habitants d’aquest món futur seu: l’esperança del fènix, però, renéixer d’entre les flames que ho hauran consumit tot.

I algun dia, o algun any, quan la guerra s’acabi, els llibres podran ser escrits una altra vegada, la gent serà cridada, d’un en un, per recitar el que sap i ho tornarem a imprimir fins que no arribi una altra edat obscura i potser haguem de repetir tot aquest maleït procés. Però això és el que l’home té de meravellós: mai no es descoratja o s’enutja prou per no tornar a fer el que està fent, perquè sap molt bé que allò que fa és important i s’ho val. [p. 215-216]

Si l’heu llegida, feu-ho. Que no us espanti o us faci enrere l’etiqueta de ciència ficció, ni els cinquanta-quatre anys que fa que es va publicar. I si ha l’heu llegida, rellegiu-la: potser descobrireu amb sorpresa, com jo he fet, que és d’aquelles novel·les que es llegeixin les vegades que es llegeixin no perden força ni capacitat de sorprendre una altra vegada.

PD. Les paraules subratllades a les citacions estan en cursiva a l’original. Com que aquí tota la citació és en cursiva, he optat pel subratllat per destacar-les.

El llibre:

• Ray Bradbury. Fahrenheit 451. Tr. Jaume Subirana. Barcelona: Edhasa, 1993. 231 p. ISBN 84-350-3364-3.

O, en altres paraules, la Biblioteca de Física, ciència que a Urras rep des de temps immemorials el nom de ciència noble…

Entraron en la sala de lectura de la Biblioteca. Bajo los dobles arcos de mármol, las naves de libros antiguos reposaban en una penumbra serena; las lámparas de las largas mesas de lectura eran sencillas esferas de alabastro. No había nadie más allí, però un sirviente se apresuró a seguirlos para encender el fuego en la chimenea de mármol y comprobar que no necesitaban nada antes de retirarse otra vez. [p. 140]

Ursula K. Le Guin. Los desposeídos. Tr. de Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1999. 382 p. ISBN 84-450-7025-8.

De llibres, xxii

Sergio Armstrong ha comès un crim: un atemptat amb bomba, en el qual no només han mort algunes persones, sinó que també s’han destruït algunes caixes-dossier –que contenen tota la informació relacionada amb els habitants de la Ciutat. Sergio és culpable i reconeix la seva culpabilitat, i ni tan sols el fet de tenir una discapacitat psíquica li evita la condemna: ser enviat a la terra, lloc salvatge i sense cap mena de civilització on segurament morirà, amb unes quantes provisions i un llibret sobre els habitants del planeta.

Un cop allà, Sergio descobrirà que la terra no és un lloc despoblat i salvatge com es creu a la Ciutat, i alhora el lector anirà descobrint que tampoc Sergio no és exactament com se’ns descrivia al començament de la novel·la: Sergio és un home amb una missió, una missió transcendental que posarà al descobert el per què de la separació entre l’orgullosa, tecnificada i, diguem-ho així, civilitzada Ciutat, i l’anàrquica i aparentment salvatge terra.

Res a la novel·la, o gairebé res, és el que sembla, i el lector esdevé una peça més en el joc en què es converteix el text. De la mà de Sergio anirem descobrint aquesta terra tan original, barreja de llunyà oest i terra d’aventures, acompanyats de personatges tan singulars com Serapio Mancilla, el Manchurri, venedor ambulant i periodista aficionat a les begudes alcohòliques, i el seu inseparable Huesos; el Vikingo, una mena de mestre espiritual amb capacitats empàtiques; el capità Grotton, que guiarà Sergio i una companyia de dones i homes en una apassionant aventura a l’Àfrica a la recerca de la Pedra de la Lluna; el torbador Herder i el seu castell ple de presències malignes; la dolça Edy i la desimbolta i descarada Marta di Jorse…

La novel·la és una barreja molt ben aconseguida d’elements de la literatura de ciència-ficció y la fantàstica, amb pinzellades de la de terror, la d’aventures i la de l’oest, amb força moments còmics (els dos exemplars del diari que escriu Manchurri, el Clarinazo Matinal, són delirants) i t’enganxa des de la primera línia fins a l’última. Hi ha alguna incongruència i alguns breus episodis que semblen ficats amb calçador, tot i que ajuden a conèixer els personatges, però això no espatlla el resultat final.

Gabriel Bermúdez. Viaje a un planeta Wu-Wei. Gijón: Avalón, 2000. 297 p. ISBN 84-607-0892-6.

De llibres, xiii

En un futur indeterminat, la humanitat ha descobert restes d’una civilització extraterrestre a Venus i prop de Mart. Entre aquestes restes hi ha Pòrtic, una base estelar on hi ha un nombre considerable de naus extraterrestres, llestes per a ser usades, programades per anar a llocs desconeguts. Al voltant d’aquests viatges i de les troballes que es fan, la humanitat ha construït una autèntica indústria i ha experimentat un canvi tecnològic. Però a Pòrtic no hi pot arribar qualsevol persona: calen molts diners, els diners que aconseguirà en un cop de sort Robinette Broadhead, un obscur personatge que treballa a les mines d’aliments.

Al principi gairebé deixo el llibre pensant que era una sobirana aixecada de camisa, a causa d’algunes frases sense sentit, no sé si atribuïbles a la traducció o a l’estil de l’autor. I no va ajudar molt l’aparició d’unes naus que es posaven funcionament quan se’ls tocava unes «tetas» (almenys així consta en l’edició que he llegit). No obstant això, la novel·la m’ha semblat molt interessant pel tema que planteja: l’ús d’artefactes extraterrestres a cegues, sense saber per a què serveixen exactament ni com funcionen. Perquè una cosa és interpretar les restes arqueològiques del nostre propi món, perquè a pesar de les dificultats que presenti la seva identificació no ens són totalment estranys; però és molt distint quan es tracta de restes de civilitzacions (en cas de trobar-se) amb les quals no tenim gens en comú.

Hi ha també la història personal de Robinette Broadhead, les seves pors ocultes i els seus remordiments, com ha intentat amagar-los en el més profund del seu subconscient i com a poc a poc van aflorant fins que trobem l’arrel de la seva infelicitat. Un tema que no té gaire a veure amb la ciència ficció ja que es tracta d’alguna cosa massa comú en el nostre món, però que serveix perfectament per a conèixer al protagonista de la novel·la i com encaixa en el descobriment de les restes de la civilització Heechee, creant una unitat en la qual és difícil saber què és més important en la trama: la reflexió sobre els descobriments d’una civilització extraterrestre, o la reflexió sobre la por i el remordiment com a motors (o frens) de la nostra vida.

Frederick Pohl. Pórtico. Barcelona: Bruguera, 1985. Traducció de Pilar Giralt i Maria Teresa Segur. 313 p. ISBN 84-02-10370-7.

De llibres, xiv

L’agència de publicitat Shockler Fowler Associates ha obtingut el compte per a l’explotació de Venus, i vol mantenir-lo a qualsevol preu, ja que la competència és forta. Michael Courtenay, un dels executius de la firma, serà l’encarregat de posar en marxa el projecte. Però ben aviat les coses canviaran i Courtenay s’haurà d’enfrontar a una realitat que fa trontollar la concepció del món que fins aquell moment havia tingut.

El poder de la publicitat sobre les nostres vides dut a extrems terrorífics, en un món en què tot s’hi val perquè els consumidors (autèntics esclaus de la classe poderosa) segueixin consumint sense parar els productes que els executius (la classe alta del sistema) els obliguen, per qualsevol mitjà possible, a consumir. Un món que tot està dominat pels publicistes i les seves pràctiques, entre les quals l’assassinat no és cap excepció. I en aquesta situació, un dels més poderosos publicistes, Michael Cortenay, es veu empès al seu particular descens als inferns, que poc li servirà per a adonar-se de l’horrible del món en què viu.

Ben narrada, amb personatges ben dibuixats i la tensió justa per a mantenir l’interès pels personatges i per la història que ens estan explicant, i ambientada en un futur que recorda no poques vegades al món superpoblat i mancat de menjar de Soylent Green. Excel·lent el punt de vista que caracteritza a Courtenay, en què la raó i el bé estan del costat que el lector identifica més clarament amb el contrari, la desraó i el mal; mentre que els conservacionistes són titllats de fanàtics.

Frederick Pohl; C. M. Kornblut. Els mercaders de l’espai. Barcelona: Pòrtic, 1987. Traducció de Vimala Devi. 212 p. ISBN 84-7306-306-6.

Pohl :: Pórtico :: Mercaders

De fons, Canto, de Mísia.

Una bertranada: els llibres amaguen sorpreses. Això és un descobriment, i no el d’Amèrica. Però no és pas menys cert, tot i que quan es fa una afirmació com aquesta es té la tendència a pensar que els llibres amaguen tresors de saviesa, de reflexió, de passió, d’humor, d’aventura… i jo no volia parlar d’aquest tipus de sorpresa.

La sorpresa a què em referia té a veure amb la nostra relació amb els llibres. En la manera com un llibre que sembla que no t’aportarà res acaba convertir-se en llibre de capçalera, en un d’aquells llibres llegits i rellegits del dret i del revés, a trossos, a salts o en diagonal. En la manera com un llibre que t’ha enganxat des de la primera pàgina de cop i volta perd tot l’interès sense que hagi canviat l’estil, o l’argument…

Perquè això m’ha passat amb una de les últimes lectures. De cop i volta, superades ben bé tres quartes parts del llibre, en començar un nou capítol ja no sentia cap mena d’interès per saber com continuava, els personatges se m’han fet antipàtics, he començat a trobar massa semblant l’argument del llibre amb el d’una altra novel·la del mateix autor i, fins i tot, força ximple.

El llibre, Forastero en tierra extraña.¹ L’autor, Robert A. Heinlein, de qui vaig parlar no fa gaire. L’argument: el resultat d’una aparentment fallida missió a Mart és el descobriment d’un homo sapiens criat com un marcià pels nadius del planeta. Es tracta de Michael Valentine Smith, que serà retornat a la Terra, on haurà d’aprendre a ser un homo sapiens. No només això, sinó que per una sèrie de circumstàncies és hereu d’una fortuna i pot reclamar drets sobre Mart… Aquest personatge estarà confinat pel govern en un hospital i una sèrie de personatges l’ajudaran a escapar-ne i a entendre el món en què li toca viure. I fins aquí puc llegir, que diria l’amiga Mayra; o, millor dit, fins aquí puc explicar, perquè just quan el personatge abandona el refugi que li han proporcionat aquests personatges, jo l’he abandonat a ell.

La novel·la va tenir un fort impacte quan es va publicar. Va esdevenir una mena de bíblia per a alguns grups hippies i Charles Manson la va tenir de llibre de capçalera. Però tot i que reconec que m’havia enganxat, que la ideologia més aviat conservadora i molt masclista que s’hi amaga (Heinlein és també l’autor de Tropas del espacio,² en què es va basar la controvertida pel·lícula de Paul Verhoeven) no em feia nosa, ha arribat un moment en què ha deixat d’interessar-me.

I ja no he aconseguit tirar endavant per molt que em repetís que faltava molt poc per acabar la lectura. Potser més endavant ho torni a intentar. Potser.

1. Robert A. Heinlein. Forastero en tierra extraña. Barcelona: Destino, 1991. 720 p. ISBN 84-233-2065-0.

2. Traduïda al català per Eduard Castanyo per a Edicions Pleniluni, que va publicar una col·lecció de literatura de ciència ficció amb els títols més importants del gènere i que, malauradament, avui és força difícil de trobar. Robert A Heinlein. Tropes de l’espai. Barcelona: Edicions Pleniluni, 1988. 256 p. ISBN 84-85752-45-7).

Feia dies que no parlava de llibres, tot i que els que passeu per aquí habitualment haureu comprovat que la llista de lectura ha anat canviant (amb bastanta rapidesa en algun moment). Us en faig cinc cèntims, per allò d’anar omplint el bloc amb alguna cosa…

El nom d’Armand de Fluvià és possible que us soni com a heraldista (fou una de les parts, en tant que president de la Societat Catalana de Genealogia, del polèmic procés de canvi de l’escut de la ciutat de Barcelona), però més enllà d’aquesta ocupació, Armand de Fluvià és un personatge històric dins del moviment homosexual a Catalunya i a Espanya, ja que és el fundador de la primera associació gai del país, el Movimiento Español de Liberación Homosexual, que més endavant esdevingué el Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Aquesta experiència l’acaba de posar per escrit en un llibre, El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975), publicat per Laertes, en què ens explica aquests primers anys del moviment homosexual tal com ell els va viure.

És una lectura que complementa el llibre d’Arturo Arnalte que comentava fa uns dies, encara que tan l’estil com l’estructura són completament diferents: el llibre d’Arnalte, tot i la seva longitud, és més fàcil de llegir que el de Fluvià, principalment perquè la primera part d’aquest és una panoràmica de la situació de l’homosexualitat en la societat de l’època, amb llistes de llibres, de pel·lícules, de sentències judicials, lleis, etc., que en tracten. La segona i la tercera parts són més fàcils de llegir, i constitueixen el testimoni de l’època: en primera persona el que va viure i protagonitzar l’autor a la segona part, i mitjançant una sèries d’entrevistes a altres persones que van viure aquella època de canvi. Al número 49 de la revista Lambda hi trobareu una entrevista amb l’autor (p. 23-24).

L’anterior era una d’aquelles lectures que podríem qualificar com a oligades. Una altra font de lectures és la recomanació, i en aquest sentit jo tinc un recomanador oficial que, fins al moment, no m’ha donat motius perquè li retiri el títol, i que no és altre que la Ceba Negra… o el Blackonion que escriu The Daily Black Cebolleta. És directament responsable que hagi llegit els llibres que comentaré a continuació.

El primera és La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. Una sopresa força agradable sobre la condició humana i com l’home reacciona davant situacions adverses, amb un argument de novel·la fantàstica que ens porta a una illa deshabitada a l’Atlàntic sud, prop de l’Antàrtida, on el protagonista s’haurà d’enfrontar al seu únic veí, un faroner anomenat Batis Caffó, i a uns estranys natius. L’aïllament, la por, la voluntat de viure faran que estableixi una estranya aliança amb Batís i que s’enfronti no només al seu brutal veí, sinó també a les seves pors i contradiccions. És una d’aquelles novel·les que t’enganxa des de la primera línia i que no pots deixar de llegir fins que arribes al final, i després et deixa aquella sensació de pena perquè ja s’ha acabat.

La segona és Ciudadano de la galaxia, de Robert A. Heinlein. És una de les novel·les juvenils que va escriure Heinlein i que s’han convertit en clàssics de la literatura de ciència ficció. Thorby és un esclau que és comprat per un captaire que resultarà ser alguna cosa més, i que educarà l’esclau i el llançarà a la recerca de la seva veritable identitat després d’alliberar-lo. Ens podríem arriscar a dir que és una novel·la d’aprenentatge, en la qual el protagonista, completament ignorant al començament, anirà desenvolupant-se com a persona a mesura que va canviant de companys de viatge, fins a arribar al coneixement de qui és i decidir què vol fer amb la seva vida. És, també, una reflexió sobre la llibertat individual, amb la presència constant del tema de l’esclavatge. La novel·la no costa gaire de llegir, gràcies a un estil senzill i àgil que aconsegueix captar l’atenció del lector.

I ja per acabar, que aquest text comença a ser massa llarg, Middlesex, de Jeffrey Eugenides. La història de Calliope Stephanides i la seva família, una família grega emigrada als Estats Units d’Amèrica que guarda un secret que marcarà la vida de tots els seus membres, sobretot la de Calliope, que s’haurà d’enfrontar, a la seva adolescència, al descobriment que no és la nena que tots creien que era, sinó el nen que la seva àvia havia predit abans de néixer que seria. La història d’una família, sí, però també la història d’Europa i dels Estats Units durant el segle XX i la història de les dificultats de l’emigració i de l’adaptació a noves societats, estructurada en flaixbacs que ens van introduint en la història dels Stephanides i en el desenvolupament de Calliope/Cal.

Armand de Fluvià. El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-1975). Barcelona: Laertes, 2003. 278 p. ISBN 84-7584-513-4.
Albert Sánchez Piñol. La pell freda. 11a ed. Barcelona: La Campana, 2003. 307 p. ISBN 84-95616-25-4 [en castellà: La piel fría. Barcelona: Edhasa, 2003. 288 p. ISBN 84-350-0892-4]
Robert A. Heinlein. Ciudadano de la galaxia. Barcelona: Ediciones B, 1989. 389 p. ISBN 84-406-0897-7.
Jeffrey Eugenides. Middlesex. Barcelona: Empúries, 2003. 590 p. ISBN 84-9787-000-X [en castellà: Middlesex. Barcelona: Anagrama, 2003. 580 p. ISBN 84-339-7010-0].

Acabo d’adonar-me que encara no havia tret de la llista de lectures el llibre de Philip Kerr, Una investigación filosófica (4a ed. Barcelona: Anagrama, 1998. ISBN 84-339-0824-3), i això que ja fa alguns dies que vaig acabar-lo. De fet, fins i tot n’he llegit un altre mentrestant, Secretos del pasado (Barcelona; Madrid: Egales, 2003. ISBN 84-95346-43-5), de Linda Hill.

Una investigación filosófica és una novel·la policiaca amb elements de ciència-ficció i força filosofia i literatura escampada per les seves pàgines, amb alguns detalls de l’argument que recorden una mica el del conte de Philip K. Dick, «Minority report». Una agent de Scotland Yard, la inspectora en cap Jakowicz, especialitzada en assassins en sèrie s’ha d’ocupar d’un nou cas: un assassí en sèrie les víctimes del qual no tenen cap característica comuna. O això creuen fins que s’adonen que totes estan relacionades amb un programa estatal de prevenció del crim, anomenat Lombroso. La novel·la no només presenta la investigació des del punt de vista de la policia, sinó també des del punt de vista de l’assassí; i l’evolució de la relació gairebé personal que estableixen policia i assassí. Amb força citacions filosòfiques i literàries, hi trobem una reflexió sobre el crim i sobre la pena de mort, i sobre els condicionants que porten una persona aparentment normal a convertir-se en un assassí en sèrie.

Secretos del pasado és una novel·la més lleugera, protagonitzada per una advocada matrimonialista que decideix retirar-se i canviar d’especialitat després del fracàs d’un dels casos que li han encarregat. Al mateix temps que el soci principal del despatx d’advocat on treballa li demana que s’ocupi del divorci del seu fill, ella estableix relació amb una antiquària, Anne Walsh, de qui s’enamora. Pero Anne guarda un secret que obligarà Kate a replantejar-se no només la seva vida personal, sinó també la professional.

Recomanar llibres sempre és una activitat perillosa, per tant ho deixo aquí només com a informació.

De fons, més de la Ute Lemper: Punishing kiss.

Tot i que no tenia gaire ganes d’escriure, hi ha un parell de temes que em volten pel cap des d’ahir, i que tinc ganes de compartir.

El «perill» de les biblioteques
L’any 1944 un escriptor de ciència-ficció nord-americà, Cleve Cartmill, va publicar en una revista del gènere un relat titulat «Deadline» (traduït al castellà com a «Tiempo límite») en què descrivia el funcionament d’una bomba atòmica. La seva bomba atòmica no podia funcionar, però al conte hi deixava clar que el problema principal per al funcionament de la bomba era la separació dels isòtops no fissionables de l’urani 235.

La bomba atòmica era en aquells moments un secret militar als Estats Units, i el descobriment d’aquest conte per part d’un dels investigadors implicats en el desenvolupament de la bomba va provocar que s’investigués l’escriptor, per descobrir si hi havia hagut alguna filtració. El resultat de la investigació va ser que no n’hi havia hagut cap, de filtració: Cartmill i el seu editor havien trobat tota la informació necessària per a les seves deduccions en documentació existent i accessible a les biblioteques públiques.

L’anècdota l’explica Miquel Barceló en un article seu «Tecnologia i ficció», que estic corregint i que apareixerà al primer número de la Revista de Tecnologia, nova publicació de la Societat Catalana de Tecnologia. Tot i no desvetllar el contingut de l’article i que segurament l’anècdota es pot trobar en altres fonts, si l’autor, l’editor de la revista o algú altre considerés que no ho hauria d’haver citat, només ho ha de dir i esborraré aquesta entrada.

28 días después, una altra vegada
Ja fa uns quants dies vaig escriure una entrada al diari sobre la pel·lícula 28 días después, en què parlava de com m’havia recordat la història de El dia dels trífids, de John Wyndham. Pocs dies després en vaig escriure una altra després d’haver trobat que la pel·lícula estava basada en una altra novel·la, Sóc llegenda, de Richard Matheson. Bé, després d’haver llegit les dues novel·les, només puc dir que si bé la idea del virus que transforma la humanitat és més propera a l’argument de la novel·la de Matheson que no pas al de Wyndham, la resta de la pel·lícula té molts més deutes amb Wyndham que no pas amb Matheson.

Si més endavant en tinc ganes, potser escric més sobre el tema (abans voldria tenir més informació sobre les fonts de la pel·lícula). Si un interessa, podeu llegir les dues novel·les i treure’n les vostres conclusions… D’altra banda, tan una com l’altra són dues novel·les força recomanables si us agrada el gènere de la ciència-ficció.

Enceto una nova lectura. És una recomanació del Pau, d’un dels nostres dies de voltar per llibreries especialitzades en friquismes diversos com Gigamesh. La tenia a la prestatgeria, i la tenia classificada com «a veure si llegeixo aquesta novel·la d’una vegada». I aprofitant un d’aquests moments de tedi en què no hi ha res que t’atregui prou per dedicar-t’hi —aquella lectura que tens a mitges, aquell dvd que vas comprar i que encara conserva intacte l’embolcall de cel·lofana, els articles que has acumulat i volies llegir però no trobes el moment, els apunts amb què havies de començar a preparar l’examen que et caurà a sobre d’aquí a poc temps…—, doncs deia que aprofitant un moment d’aquests de tedi, vaig decidir llegir-la.

Va ser un error: des de la primera línia s’ha apoderat de mi de tal manera que no he pogut deixar-la fins que no l’he acabada. Es una novel·la de ciència ficció, d’autor espanyol, sense barroquismes estilístics innecessaris, ben escrita i amb un rerefons cultural força important. Amb les dosis adients de misteri, acció, amor i aventura per mantenir-te enganxat des del començament fins al final. És La mirada de las furias, de Javier Negrete, publicada per Ediciones B el 1997 a la seva col·lecció «Nova. Ciencia Ficción».

De fons, el tercer acte de Rinaldo, de Georg Frideric Händel, amb Bernarda Fink, Cecilia Bartoli, David Daniesl, Daniel Taylor, Gerald Finley i Luba Orgonasova. The Academy of Ancient Music, dirigida per Christopher Hogwood.

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació…

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.