Un que passava

Sí, sí, «esa píldora que os dan». No només passarà millor, no: passarà tres cops per setmana. La píldora, i els nens repel·lents, i la mare sufragista, i la grandíssima Elsa Lanchester fent d’institutriu malcarada, i el Dick van Dycke cantant i ballant, i l’amargat del pare… i ella, la Julie Andrews, una institutriu que canta, balla i pren ponx d’una ampolleta de xarop. I no sé perquè, però cada dia trobo la pel·lícula menys infantil, i més políticament incorrecte.

I tot por culpa de la meva mare, no us penseu, que se li va acudir que podria distreure la seva fillola posant-li la Mary Poppins (la Tipopis, en la mitja llengua que parla la nena)… i ara, la nena, només vol Tipopis. Tres tardes a la setmana Tipopis. Des que va sortir el devedé a començament de febrer. Tipopis. I «el azúcar» i «la píldora», i «nuestras dignas sucesoras cantaran al ser mayores, por fín vota la mujer», i «supercalifragilísticoespialidoso», i «al compás, al compás, Mary Poppins al compás»…

I per acabar-ho d’adobar, la nena, que als seus dos anyets i mig encara no, no només posa ella soleta el devedé quan arriba a casa, sinó que ja respon «hola» al van Dyck quan aquest diu hola a la pantalla. I ja comença a cantar les cançons. Perquè, confesso, nosaltres les cantem. La mare i jo… quin espectacle. Tres tardes per setmana. Tipopis.

Em temo que estem criant un monstre. Nosaltres ja ho som.

«Mary Poppins, prácticamente perfecta en todo».

Les pauses, al cinema, em remeten al record de les sessions dobles al cinema del poble on estiuejàvem, el poble on visc. Dijous a la tarda, hi havia sessió doble formada per pel·lícules que ja feia temps que havien desaparegut de les cartelleres i que, en ocasions, vèiem canviades: la segona part de la pel·lícula un dijous, la primera part el dijous següent. Això sí, els dissabtes, a la nit, hi havia sessió única d’alguna pel·lícula més actual —Excalibur la vaig veure per primera vegada en una d’aquestes sessions de dissabte, i quan vam sortir ens esperava la lluna plena, mig coberta de filagarses de núvols: semblava que d’un moment a l’altre haguessin d’aparèixer els cavallers de la taula rodona o el mateix Mordred.

Aquesta digressió, que començava a allargar-se una mica, m’ha vingut al cap perquè ahir vaig veure una pel·lícula en dues parts, amb una pausa de cinc minuts perquè el personal pogués estirar les cames. La pel·lícula és Ludwig, de Luchino Visconti, interpretada per Helmut Berger i Romy Schneider entre d’altres, i que explica la vida d’aquest rei extrem i sorprenent, impulsor de l’òpera de Wagner i constructor dels castells més al·lucinants de Baviera (com Linderhof o Neuschwanstein): Lluís II.

La pel·lícula dura gairebé quatre hores, però no es fa gens pesada. Una fotografia impressionant, música bellíssima (Wagner, Offenbach, Schumann…), una història atractiva i diàlegs intel·ligents, plena d’imatges bellíssimes, suggeridores i sensuals, fins en els moments més crus.

Amb aquests elements el director italià ens apropa a la vida d’aquest rei que visqué una època de canvis radicals, que acabà essent declarat boig per una comissió de psiquiatres i que va morir en circumstàncies poc clares. És una aproximació plena de respecte i sensibilitat a un personatge destinat a ser rei, però que estava més preparat per a l’art que no pas per a la política. També hi reflecteix la seva relació amb Elisabeth de Wittelsbach, l’emperadriu Sissí, interpretada per la mateixa Romy Schneider dels ensucrats retrats que el cinema austríac ens havia ofert d’aquesta emperadriu, però amb una gran diferència pel que fa al tractament del personatge, molt més humà, contradictori i immergit en la realitat política alemanya i austríaca que en aquella sèrie de pel·lícules.

Van ser quatre hores realment ben aprofitades i en bona companyia.

En algun lloc havia llegit que es referien al llibre de Jaume Figueras com una biografia, o potser jo havia transformat la informació: i no ho és, ni el llibre ho pretén, ja que es presenta com unes «memòries desendreçades i festives». Allò que Jaume Figueras ens explica en aquest llibre és la seva relació amb el cinema, com va començar durant la seva infantesa a la Barcelona de la postguerra i com es va anar desenvolupant fins a convertir-se en una tasca professional, la que l’ha fet més conegut.

I com que el cinema és l’excusa, a mesura que avança la narració els detalls de la vida del crític de cinema que fornirien una biografia van desapareixent, fins que el llibre esdevé una successió d’anècdotes sobre la seva dedicació a aquest món: les estrenes cinematogràfiques durant la dictadura, els problemes amb la censura, l’aparició dels cinemes d’art i assaig, com es va posar en marxa el mític Cinema3, el seu pas per Canal Plus, els companys de treball que ha tingut, anècdotes relacionades amb els actors i les actrius a qui ha entrevistat al llarg d’aquests anys, etc.

Una successió d’anècdotes desordenada, amb salts continuats endavant i endarrere en el temps, escrita en un estil planer, directe i àgil i farcida amb força sentit de l’humor i ironia. M’atreviria a dir que és una lectura per passar l’estona, que ens ajuda a conèixer una mica més a Jaume Figueras i la seva relació amb el cinema, sense cap més pretensió que fer-nos passar una bona estona.

Figueras, Jaume. Endevina qui et parla de cine. Barcelona: Plaza & Janés, 2004. 395 p. ISBN 84-01-38649-7.

Sessió de tarda, vii

París, anys seixanta. Dos germans fills de papà, Isabelle i Théo, juguen a les revolucions i a epater le bourgeoise, convenientment proveïts dels talons que papà, intel·lectual una mica fora de lloc, els deixa sempre que ha de marxar. Matthew, un nord-americà que està aprenent francès… a París de França, evidentment, els coneix i entra en el peculiar món de revolta, cinema i desamor que Isabelle i Théo han bastit al seu voltant. Amb ells, descubrirà l’amor i el sexe, la política i les contradiccions en què incorrem amb els nostres posicionaments davant la vida.

La pel·lícula, Soñadores, de Bernardo Bertolucci, està força bé: bona banda sonora, i bones interpretacions dels tres protagonistes, i no és tan nyonya com l’argument o les imatges promocionals podrien fer pensar. Però una vegada més tinc la sensació que hi ha un abisme entre el que ens venen la publicitat cinematogràfica i alguns crítics de cinema que davant de segons quins noms semblen perdre l’objectivitat: que han volgut fer passar bou per bèstia grossa. D’acord, la pel·lícula està bé, la història no és incongruent, les interpretacions són bones, etc. I té algunes escenes realment delicioses i deivertides, com la carrera dels tres protagonistes pels passadissos del museu del Louvre… podríem fer el mateix, ara, al Museu Nacional d’Art de Catalunya o al Museo del Prado? Però no n’hi ha per tant.

Ara, com a tancament per a un mal dia (sobretot per la companyia) va ser perfecte.

(The dreamers, de Bernardo Bertolucci, amb Michael Pitt, Louis Garrel i Eva Green. Cinema Verdi, dimarts 2 de desembre del 2003.

Sessió de tarda, iii

Si encara no has vist Lara Croft. Tomb Raider: la cuna de la vida, millor que no llegeixis aquesta entrada de la bitàcola.

Ahir, després de sortir de treballar, havia d’anar a buscar uns documents i com que més tard havia d’anar al Liceu i no m’hauria donat temps d’anar a casa i tornar, me’n vaig anar al cinema. Tenia diverses opcions, pel·lícules comercials per a tots els públics de les quals tots hem sentit parlar, si no les hem vist ja: Lara Croft Tomb Raider: la cuna de la vida, La liga de los hombres extraordinarios, i Piratas del Caribe; a més, també havia pensat que podia anar a veure Descongélate o Enigma. Depenia del temps que trigués a recollir els documents i de l’inici de la sessió i la proximitat del cinema… L’afortunada que em va tenir com a espectador va ser Lara Croft… ara, que no tinc gaire clar que jo fos també igualment afortunat.

Conec les històries de Tomb Raider perquè és un dels pocs jocs d’ordinador o consola que he jugat amb assiduïtat. He de reconèixer, però, que en general els jocs d’ordinador em cansen, no n’acabo mai cap (em sembla que excepte Prince of Persia i Abe’s Exodus no n’he acabat mai cap) i prefereixo veure com algú altre hi juga que jugar-hi. Només per aquesta raó he vist les dues pel·lícules… tenint en compte que a mi l’Angelina Jolie, amb els seus llavis siliconats i inexpressius, m’és bastant indiferent (si voleu, podem parlar després de Gerard Butler…).

Com a pel·lícula d’aventures, d’acció, sense més pretensions i per anar-la a veure el dia de l’espectador, pot passar. Les escenes d’acció intenten reproduir alguns dels moviments del personatge virtual (fins i tot el moviment dels cabells de Lara, que en alguns moments és idèntic al de la seva versió virtual), que poden ser versemblants en un entorn lúdic i semifantàstic, però que convertits en acció real amb personatges de carn i ossos no és gaire creïble, com per exemple quan Lara Croft s’enfila estàtua amunt, gairebé sense que els peus li toquin la superfície de l’estàtua… També hi ha petites falles a la història, ja que Lara sembla oblidar ràpidament perquè ha decidit emprendre la seva aventura (a part de recuperar l’objecte que havia trobat), o l’amabilíssima rebuda que li ofereixen a l’Àfrica… «Hola, vinc a veure allò que guardeu des de fa mil·lennis…» «Oh, encantat, passi, passi, que veurà el piset.»

És una pel·lícula bona per passar l’estona, si és amb companyia millor. I prou.

De fons, Lágrimas negras, de Bebo & Cigala.

Una frase bibliotecosa i documentaloide (expressió encunyada per Álvaro Roldán, autor de BiDo, a Cèsar el que és de Cèsar…) que bé podria servir de frase de la setmana a les amigues de Deakialli, i que demostra quina és la idea que se sol tenir i transmetre de les biblioteques:

Peace and quiet are for libraries.

Frase de Margo Chaning, paper que interpretà Bette Davies a All about Eve.

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació…

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.

Sessió de tarda, i

Finalment, vaig anar a veure 28 días después. La pel·lícula em va agradar, si bé encara em pregunto perquè hi ha aquest costum de classificar com a pel·lícules de terror pel·lícules que tenen unes quantes escenes que poden espantar el personal; escenes, d’altra banda, força previsibles i que es basen més en l’espectacularitat del sang i fetge que no pas en la por. Però, com deia, la pel·lícula m’ha agradat i vaig passar una bona estona. Em va semblar que l’evolució dels dos personatges principals estava prou ben aconseguida: en Jim sembla estar en estat de xoc fins que en veure perillar la vida dels seus amics se li desperta l’instint de supervivència; la Selena es va estovant i comença a tenir més confiança en el futur de la que tenia al començament. Alguns aspectes de l’argument no em van acabar de convèncer, ja que després de l’epidèmia de SARS que va tenir el món en estat d’alerta no fa gaire temps, pretendre que una epidèmia de tanta perillositat com la que presenta la pel·lícula pugui quedar restringida únicament a la Gran Bretanya, encara que sigui una illa, em sembla una mica ingenu.

A part d’això, em va sorprendre la utilització en la banda sonora d’un fragment del delicadíssim Requiem de Gabriel Fauré, un dels més bells que he tingut l’oportunitat d’escoltar, i que no recordo haver sentit en altres pel·lícules (i menys en pel·lícules d’aquest gènere). La pel·lícula, a més, em va produir una sensació de déja vu: durant tota la pel·lícula no em vaig treure del cap l’argument d’una excel·lent novel·la de ciència ficció, El dia dels trífids, de John Wyndham.

Entrar en una llibreria és un perill. Si més no per a la butxaca d’un bibliòpata com jo. La bibliopatia, a manca d’una definició científica autoritzada (i si existeix la desconec), és una patologia que solen patir tots aquells que han passat per una facultat de lletres, i especialment aguda entre els que han estudiat filologia. Tot i estar-hi emparentada, no té res a veure amb la bibliofília (activitat lloable i grata) ni amb l’amor a la lectura. No, tot i que l’agreugen.

La bibliopatia és difícil de diagnosticar, perquè no té uns símptomes clars ni fàcilment distingibles a simple vista, i els que la pateixen tampoc no en són conscients fins a estats molt avançats de la malaltia, sovint quan ja és incurable. Tot es posa al descobert aquell dia que el malalt entra en una llibreria a buscar un llibre concret i en surt amb un llibre que no necessitava i que ni tan sols buscava, però ja que l’havia trobat… no era qüestió de deixar-lo allà abandonat, no? Ell no ho faria… Una altra manifestació, típica en alguns estudiants de filologia, és entrar en una llibreria en un clar estat d’excitació (suor freda, mirada perduda, tremolors, quequeig a l’hora de parlar) i, en no trobar el llibre que busquen, amb clars símptomes d’ofec anar a encarregar-lo. Quan l’amatent llibreter li diu: «Pot venir-lo a buscar d’aquí a una setmana», la reacció habitual del malalt és caure defallit a terra mentre exclama «El necessito avui mateix! Avui mateix!».

Aquesta malaltia té altres manifestacions. Per exemple, pagar els favors regalant un llibre. Això és el que va fer M una vegada que li vaig traduir al català la documentació d’una sol·licitud de beca (ella és madrilenya, però llavors estudiava a Barcelona; parlava el català però no es refiava gaire de la seva habilitat per escriure’l). M era bibliòpata (i n’era conscient; de fet, va ser ella la que em va explicar tot allò que té a veure amb aquesta malaltia), agreujada amb bibliofília i amor a la lectura: em va regalar La muntanya màgica —llibre que, m’avergonyeix reconèixer-ho, encara no he llegit—, de Thomas Mann, en edició de tapa dura. Si no pesa un quilo és perquè en deu pesar dos, almenys.

Una altra coneguda, si alguna vegada es veia amb la obligació de demanar diners perquè s’havia distret i no en portava prou, quan te’ls tornava sempre et portava un llibre. Així vaig descobrir La dama del alba, d’Alejandro Casona, i un dels llibres que s’ha convertit pràcticament en el meu llibre de capçalera: La fuente de la edad, de Luis Mateo Díez.

Però tornem al començament. Possiblement la manifestació més greu d’aquesta malaltia és la incapacitat d’entrar en una llibreria i tornar-ne a sortir sense un llibre. Reconec que la pateixo (i no precisament en silenci…), i des de fa anys. Però ara s’ha agreujat amb l’existència d’aquests centres comercials on no només pots comprar llibres, còmics, sinó també cd, pel·lícules en dvd, òperes en dvd, diaris i revistes, complements per al mòbil, consumibles per a l’ordinador. Aquest lloc té un nom… un nom difícil de pronunciar… FNAC. Ho he dit!

Aquest matí he quedat amb el meu amic Pau, amb qui tinc en comú l’afició per la literatura fantàstica i de ciència ficció (però tu ets més friqui que jo, elis, elis!). Hem pres un refresc a la terrassa de l’Estudiantil, després hem anat a la FNAC a «mirar llibres»… I, evidentment, hem sortit tots dos amb les nostres bossetes de la FNAC i les butxaques una mica més buides, i hem hagut d’anar a fer passar el disgust (i la calor) prenent una cerveseta al Maes de Flandes. Però la FNAC ha agreujat la nostra malaltia: ara podem sortir-ne sense haver comprat cap llibre… però cap dels dos hem resistit la temptació de comprar alguns dvd. En el meu cas, Martin (Hache), una pel·lícula que no puc evitar veure sempre que puc tot i que ho passo ben malament, i una raresa japonesa que em vaig quedar amb les ganes de veure: The ring. La pel·lícula és de por, diuen, tot i que jo no n’he passat gaire, la veritat. Per això demà aniré a veure (finalment, i després que tots n’hagueu parlat ja un munt de vegades, estimats bitacorites), 28 días después, a veure si passo molta por i gaudeixo d’una bona estona.

I, de pas, faré alguna cosa que em recordarà que estic de vacances, en lloc de quedar-me a casa amb l’excusa que fa massa calor per anar a qualsevol lloc!