Un que passava

Diuen les cròniques, les plomes divulgadores i les fonts especialitzades, que la gran apagada de l’octubre del 1987 va ser causada per la configuració de la xarxa elèctrica del país. Res més lluny de la veritat: la veritable causa de l’apagada va ser la desastrosa conjunció dels refilets de la Julie Andrews, les activitats d’una mestressa de casa i un escalfador elèctric d’un pis del barri de Sants.

Televisió de Catalunya, la nostra, feia pocs anys que havia començat la seva aventura hertziana, i cada nova estrena doblada a la nostra llengua era anunciada a bombo i platerets. I per aquella nit del mes d’octubre estava prevista l’estrena, doblada al català, de Victor/Victoria, musical de Blake Edwards a major glòria de la refiladissa de la Julie Andrews.

Actriu i gènere eren ben rebuts per aquella família del barri de Sants, que esperava amb ànsia i una estranya unanimitat l’estrena televisiva de la pel·lícula. Havent sopat, els quatre membres de la dita família s’assegueren als respectius llocs del sofà, davant l’aparell televisor, per assistir a l’emissió d’aquesta joia cinematogràfica convertida avui dia en un clàssic indiscutible… indiscutiblement oblidat i negligit per la majoria dels aficionats al cinema… al cinema de crispetes i refresc de palleta, volia dir, que la resta bé que la recordem i en seguim fruint.

Feia una estona que la Julie refilava per un París de cartró pedra transvestida de comte polonès transvestit en cabaretera, quan van fer el primer tall publicitari: com sempre, els quatre membres de la susdita família santsenca es van aixecar disposats a dedicar aquells minuts a tasques més profitoses que veure els anuncis —costum que, amb lleus variacions provocades per la introducció d’aquesta benedicció per a ganduls que és el comandament a distància, encara mantenen—: qui anà a fer una relaxant pixadeta, qui va anar a veure un got d’aigua, qui va anar a preparar els llibres per les classes de l’endemà, qui va anar a endreçar la cuina i encendre l’escalfador per a les dutxes del matí següent… fins que es va sentir sintonia que anunciava el final de la pausa publicitària i la continuació de l’animat musical. Tots els membres de la dita família del barri de Sants tornaren a ocupar els respectius llocs del sofà.

Tots? No. La mare de família encara no havia acabat les tasques que s’havia proposat fer en l’entremig publicitari: «Ara vinc —va dir— que encara no he encès l’escalfador».

Tots els televisors de les catalanes cases estaven encesos i sintonitzats al canal de la televisió nostrada, on Julie Andrews parlava, finalment i gloriosa, «lo pus bell catalanesc». No ha d’estranyar, doncs, que la connexió a la xarxa d’un escalfador elèctric, humil giny domèstic que substituïa l’habitual escalfador de gas, de baixa per indisposició, precipités la catàstrofe: la gran apagada que deixà sense llum tot Catalunya i bona part de les comunitats veïnes.

Diuen que en el precís moment en què el país es quedava a les fosques, tres veus masculines van cridar a l’ensems:

— Mamaaaaa! Què has fet?

Conviure amb animals és origen de nombroses anècdotes i un aprenentatge continuat de com poder ser d’animals… o de persones. Sovint el comportament de les bèsties fa sobresortir el vessant més ridícul de les persones —com explorà tan deliciosament Gerald Durrell a La meva família i altres animals, lectura força recomanable que no crec que trigui gaire temps a rellegir.

Però tornem als animals, als altres animals. A casa sempre n’hi ha hagut algun, fossin cucs de seda; hàmsters o jerbus; peixos d’aigua freda mal tinguts en una peixera o peixos tropicals mantinguts amb tota cura en el seu aquari; canaris, periquitos i caderneres; tortugues; una oca; gats i gossos —tots recollits, cap ni un de comprat—, i un conill.

Sí, un conill. He dit sovint i mantinc que els conills estan fets per trescar lliurement a la muntanya o per coure’s lentament a la cassola —i qui diu cassola diu forn, paella, ast o barbacoa—, però mai per estar tancats en una gàbia. Quina gràcia té tenir un conill tancat en una gàbia, si l’únic que fa és moure el musell incansablement i hipnòtica a un ritme frenètic? I si el deixes anar perquè corri una mica i s’esbargeixi encara és pitjor: a part de menjar-se qualsevol cosa vegetal que trobi a l’abast —au, vinga, ensenyeu-li que els geranis no es mengen, ensenyeu-li!—, pots trobar-te que l’hagis d’encalçar per tornar-lo a la gàbia, i això és tot un problema.

Doncs vet aquí que la xicota del meu germà volia un conill nan d’aquests que estan tan de moda. Bé, conill nan és un dir: he vist a la carnisseria conills més esquifits que el nostre conill pretesament nan. I si amb això no en tinguéssim prou, va i el noi, perdó, el conill, té aficions… ocellívoles.

No, no és un conill carnívor aficionat als plats de ploma, no: és un conill aficionat a volar. Literalment. O això, o és un conill amb tendències suïcides —qui sap si el primer conill kamikaze de la història….—. Tot li ve de ser tan poruc. Si està distret i te li acostes, fot un bot, espantat, i arranca a córrer per refugiar-se a la gàbia. Encara no havia dit que durant el dia el deixem córrer pel balcó, oi? I que, segons la zona, aquest balcó té una alçada d’un, de dos i de tres pisos? Doncs a vegades el conill, espantat, fa el bot o corre en la direcció equivocada i… diguem que té tots tres rècords de salt d’alçada en modalitat caiguda lliure, categoria conills amateurs.

Sigui com sigui, sempre cau bé. Encara més espantat que quan fugia, això sí. Jo, mentrestant, vaig col·leccionant receptes de conill. Mai se sap quan podran fer-nos falta…

Del gos fetitxista del títol ja en parlaré un altre dia que estigui més inspirat.

Ah, cap conill no ha resultat ferit ni maltractat abans, durant ni després d’escriure aquesta nota.

Va arribar a casa fa poc més d’un mes des de casa de l’àvia d’uns amics, que no el podia tenir. Té entre tres i sis mesos, no n’estem segurs, i és molt entremaliat. Es diu Roc.

Efectes col·laterals:

• unes sabatilles d’anar per casa destrossades
• unes xancles de piscina destrossades
• la trompeta de plàstic d’un ninot pallasso destrossada
• diversos forats arreu del jardí
• i encara no ha acabat…

I tot per culpa de la neu. Que què tenen a veure la neu i el cul? Doncs, molt: sobretot quan l’un col·lisiona amb l’altra. I com es produeix la col·lisió?

Posem per cas que és dilluns. Posem per cas que em llevo i descobreixo que la pluja que havia sentit caure no era pluja. Posem per cas que trec el cap per la finestra i hi ha quatre dits de neu a tot arreu. Ens hem situat, oi? En un cas com aquest, hom es queda a casa amb l’excusa de la neu; però no, aquest hom, és a dir jo, decideix que anirà igualment a treballar, perquè segurament la carretera esta transitable i hi haurà servei d’autobús.

Hom es dutxa, pren el cafè amb llet, i en un rampell de seny telefona a la companyia d’autobusos.

— Companyia d’autobusos, bon dia. Marqui l’asterisc
— *
— Si vol sentir els missatge en català, premi 1, si vol..
— 1
— Si vol informació dels serveis, premi 1, si vol…
— 1
— Estem transferint la trucada. Nino nino ni, nanino nino nino ni…

Cinc minuts després, hom taral·leja la cançoneta a manera de duet amb el telèfon. I penja. I s’abriga i se’n va, xino xano, trepintjant amb cura la neu verge (l’experiència de l’any anterior l’avisa a temps de no trepitjar les petjades, ja gelades, d’altri).

A mig camí el germà d’hom li telefona per demanar-la la camèra de fotos. La bona. Durant la segona telefonada, hom, distret, trepitja una petjada gelada i rellisca. Resultat: el paraigües, el mòbil, la bossa, hom i el seu orgull experimenten un descens en vertical, amb el lideratge del cul, que és el primer en aterrar.

Emprenyat, hom s’aixeca, recull tot el que li ha caigut, s’espolsa la neu, fa una mirada de reüll al seu voltant per assegurar-se que no hi ha hagut testimonis i segueix el seu camí.

Algunes persones han sortit, i curiosament tothom sembla alegre: l’un ha fet un ninot de neu, dos empenyen un cotxe entre rialles mentre quatre s’ho miren. A la parada de l’autobús, tothom s’espera comentant si hi haurà o no autobús. I hom, que té voluntat de servei públic, torna a telefonar a la companyia d’autobusos.

— Companyia d’autobusos, bon…
— *
— Si vol sentir…
— 1
— Si vol inf…
— 1
— Estem transferint la trucada… Companyia d’autobusos, bon dia.
— Bon dia. Sóc un veí de Xxx i voldria saber si hi haurà servei d’autobús o no.
— Doncs no, no podem pujar fins a Xxx per la neu.
— Ja, és clar. I no podeu saber quan es restablirà el servei, oi?
— No, és clar, és imprevisible.
— És clar, gràcies. Bon dia.
— Adéu, bon dia.

Doncs tornem cap a casa. I intentem no trepitjar gel. I abans d’arribar al carrer, hom pensa que ha d’anar en compte de no relliscar en el fort pendent que hi ha a l’entrada del carrer. I hom, a l’entrada del carrer, rellisca i queda arrebossat de neu. Però en lloc d’enfadar-se es posa a riure, mentre el dimoniet que sempre l’acompanya li va dient a l’orella que és molt maldestre. I hom s’aixeca i torna a relliscar, però s’estavella contra una furgoneta i no arriba a caure.

I finalment, mort de riure i amb molt de compte, aconsegueix tornar a casa. I llavors comença a pensar com és que fins les vuit del matí no s’han posat en marxa llevaneus i altres serveis per fer front a una situació que, si bé cada vegada és més habitual, no deixa de ser extraordinària a certes altituds properes a la costa. Però bé, hom no té ganes d’empipar-se. I agafa la camèra i es posa a fer fotos com si mai no hagués vist neu. I pensa que hi ha més neu que l’any passat, i que potser l’any vinent encara n’hi haurà més.

I tot a vint quilòmetres de Barcelona i 177 metres d’altitud.

Amb l’edat, alguns trets del nostre caràcter canvien, com algú deia en els comentaris de la nota anterior: alguns s’assuaugen i d’altres s’intensifiquen. I fins i tot n’apareixen de nous. A vegades desenvolupem obsessions per temes que mai ens havien preocupat massa. Una d’aquestes obsessions afecta de manera especial un membre de la meva família, qui a mesura que ha anat fent-se gran ha anat obsessionant-se més i més amb tot el que té a veure amb robatoris i atracaments. Que si havien atracat la botiga del costat del mercat, que si han entrat a una casa d’un carrer més amunt… si tot es limités a fets puntuals esdevinguts prop d’on vivim, tindria un sentit; ara, quan apareix una notícia al diari parlant d’una banda que assaltava urbanitzacions dues comarques més enllà, també se li disparen totes les alarmes (de tota manera, tot i les exagerades reaccions, millor estar avisat).

Però des de fa uns dies hi ha hagut un augment d’aquesta mena de fets al poble on vivim. Ell ens ho explicava, i nosaltres començàvem a amoïnar-nos per la seva dèria… fins que avui les atrocitats municipals han vingut a ajudar-nos… donant-li la raó en una circular que han repartit als veïns i que us copio aquí a sota. Fixeu-vos que diuen que no volen crear un estat d’alarma… encara sort!

Benvolguts/udes veïns/ïnes,

En qüestió de pocs dies, hem constatat un increment puntual de robatoris en domicilis de Xxx.

En general, es tracta d’entrades a l’habitatge de curta durada per endur-se, bàsicament, diners en efectiu i petits objectes de valor (joies, rellotges, etc.). Si els és possible, s’emporten els vehicles, quan troben les claus a mà.

Aquests actes es produeixen a qualsevol hora del dia o de la nit.

Aquest comunicat, lluny de voler crear un estat d’alarma, pretén, això sí, crear un estat d’alerta.

Des de la Policia Local, hem reforçat el servei; no obstant això, us recomanem que prengueu totes les precaucions possibles que facin difícil l’accés al vostre habitatge, tal com:

— Tancar correctament finestrons, portes corredores, balcons i persianes…
— Connectar les alarmes, fins i tot en absències de curta durada.
— No deixar a la vista, joies, diners i/o objectes de valor.

Així mateix, és convenient que comuniqueu a la Policia Local qualsevol presència estranya de persones o vehicles o qualsevol altra situació que us sembli més anormal o sospitosa.

Fem entre tots una Xxx més segura.

Les negretes són originals.

Se m’acudeixen uns quants comentaris irònics sobre el comunicat, però atesa la «gravetat» de l’assumpte m’abstindré de fer-los.

De fons, preparant el Roberto Devereux de la setmana vinent.

Els dimecres dinem a casa de l’àvia. Tot i que no són dinars gaire llargs, són força consistents —manté encara el costum de cuinar en excés, tot i saber com mengem. Malgrat la poca estona que estem junts, sempre surten històries de quan era jove, dels anys de la guerra civil o, més tard, quan va haver de tornar a Catalunya des del poble on havia anat a viure amb l’avi; a vegades els records van més enrere encara, records difusos de quan els besavis van emigrar al Brasil, durant la dictadura de Primo de Rivera. I això fa que la història, a casa, sempre estigui molt present, si més no una part de la història. I no només pel testimoni de l’àvia, sinó per les històries dels altres tres avis, ja morts, amb els quals he conviscut durant gairebé tota la meva vida. I tenir-los al costat ha estat conviure amb els records ben vius de fets que per a molts de nosaltres són història, i que per a molts dels més joves pertanyen a èpoques llunyanes, part d’una nebulosa que els és aliena i que es diu el passat.

***

Dinem a casa de l’àvia, com tots els dimecres. Se sent un cop a la galeria, i l’àvia diu:—Ja vénen.

Ens la mirem, sense acabar d’entendre què vol dir, pensant que potser comença a perdre el senderi. Llavors, amb un mig somriure burleta, explica:

—És una broma, una mica tètrica de quan la guerra —«quan la guerra», un temps sempre present a casa pels avis—. Quan sentíem algun soroll estrany dèiem «ja vénen». Els feixistes. Fills de…

I segueix prenent la sopa, perduda en els seus records.

De fons, «Misunderstood», de Robbie Williams.

Fa uns anys (callem prudentment quants anys exactament), la meva primera experiència laboral m’obligava a vestir amb vestit i corbata. Vaig haver d’aprendre a fer-me el nus de la corbata, a saber quan m’havia de descordar l’americana i quan no, a posar-me bé les espatlleres (en aquella època les americanes encara portaven un bon farciment…). Allò va durar tres anys, i quan es va acabar vaig desar les americanes i les corbates a l’armari i només les he tretes en ocasió d’algun casament escadusser. Tan poques vegades, però, que he acabat oblidant com es feia el nus de la corbata. Ho he descobert avui.

El meu germà mai no ha portat una corbata, per tant no ha après a fer-s’hi el nus. Només als casaments dels seus amics s’ha posat vestit i corbata: el pare o jo li resolíem el problema del nus. L’any passat encara l’hi vaig fer —en realitat, me’l faig jo: em poso la corbata, faig el nus i sense desfer-lo li passo, i li ajusto; sóc incapaç de fer-li el nus directament sobre el seu coll. Però enguany, m’ha estat impossible: em poso la corbata al coll, passo la part ampla sobre l’estreta, la giro per dins… no, no és així. Per fora… tampoc. Potser l’estreta ha de passar per davant l’ampla… no!

Finalment, sense saber com sortir-me’n (el noi tenia pressa, a sobre), he obert una nova pestanya al navegador, he clicat el botonet del Google a la barra dels accessos directes… et voilà! Nusos de corbata, tants com en vulgueu experimentar.

Per si no fóssim prou animals a casa, la xicota del meu germà va decidir comprar-se un conill —frase de la mare al meu germà en veure el conill: «apa, nen, que ara dormiràs amb dos conills!». Un d’aquests petits, que es poden tenir en una gàbia i al qual encara no he trobat cap gràcia: l’únic que fa es moure el nas i fer salts d’un costat a l’altre. De tant en tant, bé, de fet cada dia, el treu una estona de la gàbia perquè corri una mica. Bé, això també és un dir: algú altre ha de treure’l de la gàbia, perquè a la noia li fa por i cada vegada que el conill fa un bot, ella en fa un de més gran.

Normalment el deixa córrer pel menjador, o pel balcó, però de tant en tant el deixa anar pel jardí, com ahir a la tarda. Si heu llegit la novel·la de Gerald Durrell que dóna títol al post, entendreu de què us parlo —i, si no ho heu fet, ja podeu córrer i llegir-la. Si heu tingut alguna bestiola a casa, també us en fareu una idea. Imagineu-vos quatre persones adultes, una gata i un gos, intentant atrapar un conill que no tenia ganes de deixar-se atrapar. Doncs sí: el meu pare agafant el gos perquè no fes mal al conill, la meva mare de cul a terra després d’intentar atrapar el conill fugisser, la xicota del meu germà corrent darrere del conill i deixant-lo escapar esporuguida cada vegada que el tenia l’abast, la gata mirant-s’ho tot amb cara de pensar: «estan bojos, aquests humans», i jo intentant aplicar «tècniques avançades de cacera de conills domèstics en entorns enjardinats». Sense gaire èxit, tot s’ha de dir.

Al final, el vaig haver. No sé qui estava més cansat, si el conill de fugir de nosaltres, o nosaltres de córrer darrere el conill. Ara, cada dia tinc més clar que és antinatural tenir un conill com a mascota: el destí natural dels conills és acabar a la cassola, a l’ajillo, si pot ser.

Ja no sé si llegeixo massa novel·la fantàstica o si m’està passant com al Quixot i de tant llegir se m’està reblanint el magí, però el cas és que estic arribant a la conclusió que tinc mitja família bruixa. Sí, sí, bruixes i bruixots dels que fan encanteris i tot això; ara, jo he sortit muggle pels quatre costats… com la meva manca d’encant demostra.

Però el cas és que dissabte va passar una cosa que em va fer recordar aquest vessant bruixot. Em vaig llevar i feia un matí assoleiat, brillant, fresc, amb un cel completament blau, sense rastre de núvols… i ve ma mare i em diu: « Aquest cel tan blau em fa venir esgarrifances» (bé, ella va dir «em fa por» però no m’ho tindreu pas en compte, oi?). Us imagineu què va passar? Doncs que al cap de poc menys de dues hores uns grans, flonjos i grisencs núvols van començar a solcar el cel part damunt dels nostres caps.

Ja, ja sé que penseu que és una casualitat, però és que no és la primera vegada. Ma mare, quan veu una de les seves plantes que comença a marcir-se, o que no fa flor, o que no creix prou, s’hi acosta i comenta en veu alta, així com de passada: «Aquesta, si no fa res, l’any vinent la llenço i en planto una altra». I abans fins i tot de l’època de la florida, la planta ens apareix esponerosa, amb unes verdors impressionants, curulla de flors de colors brillants…

I no és l’única, perquè el meu avi matern feia el mateix. Si una prunera no feia fruita, comentava que l’any següent si no en feia la tallaria… i havíem de fer-ne confitura, de les prunes, de tantes que n’hi havia. I així amb totes les plantes.

Jo, de moment, només he après a distingir-ne unes quantes. I a cuidar-les. Però encara no he manifestat cap poder especial que em faci abandonar l’avorrida existència muggle que porto.

La Setmana Santa, encara ara, té l’olor de la cera i de els clavells, la lluïssor de la plata i de l’or, el gust dels pestiños i les tapas de caragols i el so de les trompetes i dels tambors endolats. Fins i tot en un poble farcit d’esglésies i de creients (o així es defineixen), on l’església encara avui té un paper més que central en tots els actes importants de la vida, la Setmana Santa era més una festa, un espectacle farcit de sensualitat, que no pas una celebració religiosa.

Fins als deu anys vaig viure de prop, des de dins, la Setmana Santa en un poble mitjanament important d’Andalusia; sense cap sentit religiós que m’imposés una visió d’aquella celebració, aquella setmana era un espectacle continuat de marededéus i cristos de totes les mides, advocacions i confraries que competien entre ells per veure quin portava el tron més ricament guarnit, si el nou pal·li valia realment els diners que s’havien pagat per ell, si el manijero de torn sabia o no processionar el pas —aspecte important en una setmana santa en què els trons són portats carregats a l’espatlla— i si ho feia millor que el de l’any anterior, si fulanet cantava la mateixa saeta que l’any anterior o si en cantava una de nova, o els dos reptes de cada any: que el pal·li d’una mare de déu determinada no s’enganxés als balcons d’un carrer peculiarment estret i que el crist crucificat de la processó del Silenci no topés amb els fils elèctrics en una plaça determinada.

Aquesta era la processó més impressionant. Un únic pas, el del Crist del Silenci, un crist crucificat realment bell, acompanyat de natzarens endolats que picaven tambors també endolats (la qual cosa els conferia un so profund, fosc i dolent que no tenien els altres dies), interromputs de tant en tant per una única trompeta. I els carrers a les fosques.

Hi vull tornar algun any, però tinc por de la decepció: perquè de ben segur que els records del nen impressionable que va viure aquelles setmanes, que se sabia de memòria quins passos sortien cada dia i quin itinerari feien, i que fins i tot va sortir de natzarè en la processó d’una confraria a què pertanyia una part de la seva família, no tindran res a veure amb allò que pugui trobar ara.