Un que passava

Després de drames bíblics, coloratures estratosfèriques i passions intenses, s’agraeix acabar la temporada amb una òpera petita, bonica i divertida. Un Donizetti curt, d’una horeta, còmic, amb moments de lluïment per als cantants i bona música (que sigui un Donizetti curt no vol dir que no hi hagi el gran compositor present en tot moment), interpretat per l’Orquestra de Cambra i la Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu. És una tradició, ja, amb vint anys d’història, que el Cicle de Música a la Universitat de la Universitat de Barcelona acabi amb una òpera; però malgrat la vinculació amb la UB i l’afició a l’òpera aquest any és el primer que hi he anat… i intentaré repetir a partir d’ara: per la música i pel marc, el claustre del Pati de Lletres de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat (bé, el ficus i algun taronger no semblaven compartir el meu entusiasme i s’han dedicat a bombardejar el públic i l’orquestra amb fulles i taronges…).

Els protagonistes de la funció de divendres eren la soprano Beatriz Álvarez, de veu bonica i potent i una considerable vis còmica; el tenor Álvaro Andrés, una mica cridaner al començament i sovint tapat per l’orquestra i la soprano; i el baríton Jorge Tello. Tots tres han fet bones interpretacions i han dotat els personatges de la comicitat que calia. També hi participaven com actors Hugo Bolívar i Anna Guixé, el primer amb un petit paper extra com a «director d’escena» que interromp l’obra per canviar el final tràgic que han representat els cantants pel final còmic adient a una òpera còmica. El resultat més que satisfactori, divertit i lleuger.

Més informació a: «L’òpera “Rita, de Gaetano Donizetti”, clourà enguany el Cicle de Música a la Universitat».

Després de llegir la crònica d’en Ximo («Lucrezia Borgia segons Edita Gruberova») poca cosa més queda per dir. La nit prometia; encara que fos en versió concert, l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia comptava amb veus de primera fila: Edita Gruberova en el paper de Lucrezia, Josep Bros en el de Germanno, Ewa Podles en el de Maffio Orsini, Ildebrando d’Arcangelo com a Alfonso d’Este (debutava al Liceu, vegeu el comentari d’en Ximo), a més de Roger Padullés, de Jordi Casanova, Alberto Feria, Francisco Javier Santiago Heras, Roberto Accurso, Bülent Kulekçi i Balint Szabo. El públic que hi va assistir (el teatre estava pràcticament ple), anava majoritàriament a veure i sentir cantar la Gruberova (fins i tot va aparèixer, al final de la representació, una pancarta que deia «Edita simply de best» amb lletres de colors sobre un llençol blanc i que la Gruberova no va veure fins que la Podles l’hi va assenyalar); al final, ni tan sols van deixar que l’orquestra acabés de tocar les últimes notes: tan bon punt la Gruberova va acabar de cantar, bona part del públic es va posar a cridar i a aplaudir (cosa que va provocar un considerable disgust a la veïna de butaca, ja considerablement emprenyada pels nombrosos atacs de tos que va patir la sala, que es va girar cap a mi i em va dir “es que oyen el piñol y hala, a aplaudir, sin dejar que los otros disfruten de la música”).

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s’arrisqui tan com abans —coses de l’edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d’Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m’agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D’Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d’aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta…)

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Tot i que les temporades del Liceu no només les formen espectacles d’òpera, hi ha una part del públic —inclosos molts abonats— que només van al teatre quan hi ha òpera. Es nota en la buidor de la sala quan hi ha determinats recitals, ballets i concerts. I és una llàstima, sobretot perquè a vegades els concerts consisteixen en recitals d’àries i fragments d’òperes que poden ser una bona manera de conèixer òperes que potser no es representen gaire i, també, una bona manera d’acostar-se a l’òpera per aquells que no s’atreveixen amb una òpera sencera. A més, alguns d’aquests recitals poden arribar a ser sorprenents i extraordinaris.

Com Les italiens à Paris, l’últim que hi ha hagut al Liceu, amb un programa format per fragments de les versions franceses d’òperes de Cherubini, Rossini, Donizetti, Spontini i, sobretot, Verdi, interpretats per la Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu i cinc solistes, tres dels quals debutaven al Liceu: la soprano Iano Tamar i la mezzosoprano Mariana Pentcheva i els debutants Kaith Ikaia-Purdy (tenor), George Petean (baríton) i Bálint Szabó (baix).

El concert constava de dues parts, a la primera de les quals es van interpretar obres de Cherubini, Rossini, Donizetti i Spontini i van començar amb les de Verdi, que van ocupar tota la segona part del concert. Van destacar el tenor Ikaia-Purdy, sobretot per la interpretació de la cavatina «Je veux encore entendre», de l’òpera de Verdi Jérusalem, i Mariana Pentcheva, que no sé si esperonada per l’ovació que havia obtingut el seu company d’escenari va cantar a continuació «Douce lumière», de Macbeth, tan bé que es va acabar de ficar el públic a la butxaca —quins greus que gasta la paia! A mi em va agradar més que la Iano Tamar, però és una qüestió de gustos. I el cor, és clar, protagonista en tres ocasions a la segona part del concert i que va fer vibrar el públic amb el cor dels gitanos de Le trouvère.

A mi aquests concerts m’agraden i m’ajuden a conèixer obres que potser d’una altra manera no arribaria a conèixer o trigaria a fer-ho, com la Médée de Cherubini o Le trouvère de Verdi.

I per ara prou òpera. Fins d’aquí a un mes, amb la segona versió de la història de Manon Lescaut que veurem aquesta temporada al Liceu.

Quan vaig saber que la Lucia di Lammermoor que em tocava era l’Edita Gruberova, vaig respirar alleujat. Tot i l’edat, la soprano eslovaca conserva una agilitat que li permet el luxe de lluir-se amb les colorature davant d’un públic, a més, que li té una estimació considerable –encara recordo amb sorpresa els gairebé vint minuts d’aplaudiments després d’una de les escenes que cantà a l’Ariadne auf Naxos de fa uns anys, en el paper de Zerbinetta.

Però ve’t aquí que en començar les representacions s’anuncia que la soprano està malalta i fins abans d’ahir no es va saber amb certesa qui faria el paper en el seu lloc. La substituta va ser Mariola Cantarero. Em sembla que l’he sentit en algun paper secundari, però no en tenia un record gaire ferm. Suposo que tots els que havíem d’assistir a la representació d’ahir estàvem igual: expectants. No sé si per saber si ho faria tan bé com la Gruberova o només per si no ho faria gaire malament. I ens va sorprendre a tots, vaja si ho va fer.

Ja des de la primera escena en què apareix Lucia, al segon quadre del primer acte, va deixar anar una veu potent, controlada, de nets i bells aguts i greus suaus, amb una agilitat fora de dubte. Cada ària del personatge es va tancar amb una ovació, afavorida per les pauses entre quadres per modificar l’escenari, que feia sentir el públic més lliure per aplaudir. La prova de foc, però, era l’escena de la bogeria, plena d’ornamentacions, i la va superar amb nota. Amb molt bona nota. De fet, encara haurem de dir que va ser una sort que no cantés la Gruberova…

La resta del repartiment no va desmerèixer l’actuació de Mariola Cantarero. Josep Bros (Edgardo) va fer gala d’una veu sensacional, malgrat que cap al final de l’òpera li sortís una mica enrogallada. Anthony Michaels-Moore (Enrico) també semblava que tenia algun problema al coll, però va defensar el personatge i es va lluir en força moments (com al duet amb Edgardo al tercer acte). Giacomo Prestia (Raimondo) va brodar el seu paper amb uns greus potents i en algun moment va semblar que allargava les notes finals com dient «mireu què sóc capaç de fer».

La posada en escena és una mica freda, de color gris, amb un cub inclinat per marcar l’espai, al qual s’afegien elements per darrere per donar sensació de profunditat o se li canviava la paret del fons segons l’escena. Gens de mobiliari, només un llit i un mirall en la primera escena de Lucia (que no transcorre als jardins del castell, com és habitual, sinó a la cambra de Lucia), i una taula amb una cadira al començament de l’acte segona. El vestuari, gris per a tothom excepte el negre d’Enrico i Raimondo, el blanc de Lucia i el blau d’Edgardo, i el sangonós i premonitori granat d’Arturo. Tanmateix l’absència d’elements escènics i de colors vius feia més viva encara la presència dels cantants i més vives les seves emocions, amb els dos punts culminants de l’òpera: la bogeria de Lucia i la mort d’Edgardo.

Només quedava una manera d’acabar de fer rodona una nit magnífica: saltar-me la dieta al Viena amb un zipizape amb ceba i formatge…

Technorati tags: música ; òpera ; Lucia di Lammermoor ; Gaetano Donizzeti ; Gran Teatre del Liceu ; temporada 2006-2007

Després del mig disgust de l’últim Donizetti, esperava amb certa ànsia la funció de L’Elisir d’amore, per poder sentir en directe un tenor excel·lent: Raúl Giménez. I no em vaig sentir decebut: va fer un Nemorino espectacular, i va aconseguir emocionar tothom amb «Una furtiva lacrima» (fins i tot van emmudir els estossecs habituals!). La soprano que feia el paper d’Adina, Mariella Devia, em va semblar que no tenia gaire potència, i en molts moments la seva veu es perdia completament. Ara, en els duets i en les àries que cantava sola, va mostrar una veu bonica i que la dominava. No és la Gheorghiu ni la Bayo (que cantaran properes funcions), però no ho va fer malament. La gran sorpresa, almenys per mi, va ser Simone Alaimo (Dulcamara), no només per la seva veu, sinó també per la divertidíssima vis còmica que va mostrar.

Hi havia una mica de fredor entre el públic, que es va notar sobretot quan després de les intervencions d’Alaimo només se sentien uns aplaudiments tímids, però després que Giménez acabés «Una furtiva lacrima», la cosa va canviar. Almenys a ell el vam aplaudir amb gust i ganes. Al final, després de les salutacions van repetir el final de l’òpera, amb Alaimo cantant al pati de butaques mentre repartia flascons d’elixir entre el públic, el públic seguint el ritme de la música fent palmes i arrancant a aplaudir quan encara no havien acabat…

I me’n vaig a menjar una madalena a veure si m’endolceixo una mica, que això m’ha quedat una mica sec.

Ahir van començar al Liceu les funcions de Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti. Tot i haver estat anunciada com a versió concert —que no ho va ser, finalment, sinó que va ser semiescenificada—, el repartiment era prometedor: Ana María Sánchez com a Elisabetta; Dolora Zajick, com a Sara, duquessa de Nottingham; Josep Bros com a Roberto Devereux, comte d’Essex; i Roberto Servile com a duc de Nottingham. I tenint en compte l’excel·lent Maria Stuarda de la temporada passada, i que el conjunt de veus era bo, hom podia esperar que fos, si no superior, almenys igual.

Però no. La temporada anava massa bé i havia de passar-ne alguna: Ana María Sánchez patia «una indisposició vocal» que li impedí actuar, i va ser substituïda per una tal Maria Pia Piscitelli que, malgrat la seva veu madura i plena, no va transmetre cap mena d’emoció ni sentiment, ni semblava sentir-se còmoda en el paper. Tampoc Roberto Servile es va lluir gaire, semblava que s’anés a quedar sense aire en qualsevol moment. Sort de Dolora Zajick, brillant com a Sara, expressiva i potent, i de Josep Bros, que encara que no semblava tenir un bon dia va sortir-se’n força bé.

I, com és normal, la resposta del públic a un espectacle fred va ser més aviat freda, excepte quan van sortir a saludar Bros i, sobretot, Zajick.

L’anècdota de la nit va ser el gallec que tenia assegut al costat i que es va perdre gairebé tot el primer acte perquè no sabia encendre la pantalleta del subtitulat i no coneixia l’òpera. En una pausa, li vaig ensenyar i als entreactes vam estar fent-la petar. Fervent admirador de Wagner («para mí una cosa es Wagner y el resto es ópera»), gairebé cau de la butaca quan li vaig dir que Tristan und Isolde m’havia avorrit moltíssim. Però la seva millor frase va ser, parlant dels cantants d’avui i la mania de la gent menystenir-los i glorificar cantants morts que mai no han vist en escena, aquesta: «Maria Callas? Una gallina cascando huevos!».

De Parsifal no en vaig parlar simplement perquè va ser impressionant i vaig ser incapaç de descriure ni l’òpera ni el que havia sentit escoltant-la.

Una nit a l’òpera, III (13.11.2003)

Edita Gruberova juga amb avantatge: gran part del públic del Liceu va a sentir-la cantar convençut que va a sentir a una de les grans. I si sempre canta tan bé com va cantar dijous a la nit, no és estrany que tingui el públic guanyat per endavant. L’any passat, a Ariadne auf Naxos, en el paper amb què es va fer més coneguda (Zerbinetta) va demostrar que tot i l’edat encara és capaç d’emocionar i fer estremir el públic amb la seva veu. I dijous a la nit ho va tornar a demostrar en el paper de Maria Stuarda a l’òpera homònima de Gaetano Donizetti, òpera que el Liceu ofereix en aquesta temporada en versió concert.

Sobre l’escenari, el cor al fons, l’orquestra i, davant de tot, sis cadires i sis faristols per als protagonistes: la gran diva, Edita Gruberova, en el paper de Maria; el tenor de moda, Juan Diego Florez, en el paper de Leicester; la mezzosoprano Sonia Ganassi com a reina Elisabetta; el baríton Simón Orfila com a Talbot; el baríton Ángel Ódena com a Cecil; i la soprano Ana Nebot com a Anna, la dama de companyia de Maria Stuarda. Sis veus excel·lents per a un nit memorable des de bon començament, només enterbolida pel concert alternatiu d’estossecs, esternuts i alguna melodia de mòbil amb què una part del públic del Liceu demostra el seu respecte envers els cantants i músics i envers la resta del públic, i no només en aquesta representació, tot s’ha de dir.

La funció va tenir moments molt emocionants des del començament, servits amb les magnífiques veus dels sis cantants. Si bé els tenors no són els meus preferits (si més no els que he sentit al Liceu, amb poques excepcions), he de reconèixer que Flórez em va sorprendre i em va emocinar, amb la seva bella veu i amb la força i amb la sensibilitat amb què va enfrontar-se al personatge de Leicester, igual que Sonia Ganassi magnífica i molt creíble durant tota la representació, fins i tot en l’enfrontament amb Maria en l’escena final del segon acte, en què es diuen de tot menys guapa.

Ganassi va ser la protagonista de l’anècdota de la nit, no sé si provocada per ella o pel director de l’orquestra. En acabar la cabaletta «Dal ciel discenda un raggio…», Ganassi va aprofitar la sortida del cor per sortir i deixar l’estola que havia portat fins aquell moment, però l’orquestra va començar a tocar abans que ella tornés a l’escenari, i tornar a sortir recitant «Fra voi perché non veggo Leicester», morta de riure. Però un cop al seu lloc, el director va tornar a començar i la funció va seguir endavant sense cap interrupció… excepte la provocada pel públic, que va aplaudir amb ganes després de pràcticament cada ària, duet, tercet i concertant.

I encara vam aplaudir amb més ganes al final, després d’haver assistit a una representació tan emocionant. I molta gent encara continuava aplaudint vint minuts després d’acabar la funció, mentre molts ja baixàvem a buscar abrics i bosses per tornar a casa.

Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti. Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de Giuseppe Bardari basat en la traducció italiana d’Andrea Maffei de Maria Stuart de Friedrich von Schiller. Música de Gaetano Donizetti. Amb Edita Gruberova (Maria Stuarda), Sonia Ganassi (Elisabetta), Juan Diego Flórez (Leicester), Simón Orfila (Talbot), Ángel Ódena (Cecil), Ana Nebot (Anna). Direcció musical de Friedrich Haider. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor de William Spaulding.

La mort per amor és un tema recurrent a la literatura, encara que l’amor, directament, no sigui el causant de la mort (vaja, almenys no crec que sigui així). Si de cas, serien les conseqüències del desamor les que portarien els enamorats abandonats a tota mena de comportaments autodestructius (i aquí els amics experts en la cosa psicològica ja posaran els punts a les i que facin falta). El motiu literari va passar a la realitat sobretot amb el Romanticisme (encara que estrictament no hi pertany, la llegenda diu que després de la publicació de Les desventures del jove Werther de Goethe van augmentar els suïcidis entre el jovent alemany, o podem recordar el cas de Mariano José de Larra, que es va suïcidar als vint-i-vuit anys) però, afortunadament, no deixa de ser un motiu literari en la majoria dels casos.

D’herois i heroïnes que hagin mort per amor n’hi ha molts. Des de Dido, que s’immolà en una pira quan Enees l’abandonà; passant per Romeu i Julieta, la també shakespeariana Ofèlia; la romàntica Lucia de Lammermoor, i en certa manera també Marguerite Gautier/Violetta Valery… i fins m’arriscaria a introduir el cinema amb el personatge de Bette Davis a Jezebel, Julie Marsten sacrificant-se per l’amor de Preston Dillard (Henry Fonda [sobre gustos...]).

El tema de la mort per amor també ha arribat a l’òpera, sigui de manera original, o sigui per mitjà de l’adaptació d’obres literàries. Shakespeare, per exemple, és un autor especialment afotunat, en aquest sentit (Macbeth, Otel·lo, Hamlet, El conte d’hivern, El somni d’una nit d’estiu, per dir-ne algunes que han estat convertides en òperes), però no és l’únic, és clar. També algunes obres de Walter Scott, per exemple, han estat convertides en òperes, com per exemple La núvia de Lammermoor, font de l’òpera de Donizetti Lucia di Lammermoor.

Tant Hamlet, d’Ambroise Thomas, que estan fent aquests dies al Liceu, com Lucia di Lammermoor, comparteixen una característica força comú en les òperes romàntiques, moltes de les quals se centren en amors impossibles que, sovint, acaben amb la mort d’algun dels protagonistes: la protagonista, convençuda que ha perdut l’amor del seu estimat (o, simplement, que delira en somnis o perquè és sonàmbula), expressa els seus sentiments i la seva desesperació, en llargues i belles àries de lluïment, les àries de la bogeria.

La de Lucia («Il dolce suono…») és, de lluny, la més coneguda, i fins i tot serví fou utilitada en una pel·lícula de ciència-ficció on la canta una extraterrestre blava anomenada Diva Plavalaguna davant un embadalit Bruce Willis. Però no és l’única, és clar: també al Hamlet de Thomas Ofèlia té una llarga i bella ària de bogeria («A vous yeux, mes amis… Pale et blonde»), després de la qual la protagonista es llança al riu.

Vet aquí una altra vegada la mort com a única sortida…