Un que passava

Com cada any per aquestes dates, ja s’ha fet públic l’avançament de la programació del Liceu per a la temporada 2008-2009. Ahir ja en van parlar en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales; ha aparegut la notícia a la revista Ópera Actual i també ha anat sortint en alguns diaris. Destaca la presència d’òperes alemanyes i un bon nombres de grans noms de l’òpera entre els intèrprets, encara que tornarem a tenir entre nosaltres la incombustible Edita Gruberova, Vesselina Kassarova, Maria Guleghina, Ofelia Sala, Ainhoa Arteta i Daniela Dessì, de les quals ja hem parlat altres vegades. Entre els intèrprets masculins, destaquen els noms de Bo Skovhus, Peter Seiffert, Neil Shicoff, Carlos Álvarez, Fabio Armiliato i Dominique Visse, contratenor que vaig descobrir fa temps en una mena de divertimento a tres bandes titulat Les Contre-tenors, amb Andreas Scholl i Pascal Bertin.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n’hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l’única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d’Albert, basada en Terra baixa d’Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d’això, l’única òpera d’aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d’abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d’on he tret bona part de la informació i d’algunes valoracions de la temporada:

• «Liceu: Avanç de la temporada 2008-2009» i «Primera valoració» a In Fermen Land
• «Avance de la temporada 2008-2009» a GTL Torn T
• «Nova temporada al Liceu» a Dietari operístic
• «Michael Boder se estrenará como director musical del Liceu la próxima temporada», a Ópera Actual
• «El Liceu abordará a final de año su proyecto de ampliación», a La Vanguardia

«Quina maneta més freda, deixi’m que li escalfi». L’òpera és sovint inversemblant, i ningú que no tingui una mica d’imaginació podria creure que aquella cantant tan rodanxona és a punt de morir de gana a l’últim acte; o que el tenor immens que l’acompanya és un bohemi mort de gana. Però la passió fa que tot sembli, que tot sigui, real sobre un escenari. Aquesta ària de La Bohème em va fer veure Luciano Pavarotti d’una altra manera. Pavarotti va ser per mi durant molt de temps un gall en un sole mio, i encara que mai acabés d’agradar-me del tot, aquesta ària i altres que li vaig sentir van fer que me’l mirés amb més bons ulls. D’altres en glossaran la figura amb més encert o menys, jo no en sabria. Se n’han dit moltes coses en vida i se’n diran moltes més ara que ha mort; jo espero que almenys li reconeguin un mèrit: haver tret l’òpera de les massa sovint estretes sales dels teatres d’òpera i haver-la portat a tothom. L’emoció, me la guardo per mi.

Technorati Tags: Luciano Pavarotti — òpera

(Aquesta entrada no té estructura: són apunts que vaig prendre durant els entreactes de la funció).

Tot i la passió que l’amara resulta una mica freda aquesta Manon. Potser hi té a veure l’estatisme d’un Des Grieux (Hugh Smith, que substituí Sergeij Larin) gran com un sant pau, que amb prou feines pot moure’s per l’escenari amb una mica d’agilitat? No resulta gaire creïble –ni una mica– que algú tan corpulent no pugui evitar la detenció de Manon quan l’únic que l’atura és una Lescaut (Robert Bork) que fa un tricorni i un cap menys d’alçada que ell. O és potser la irregularitat amb què canta? I això que veu no li’n falta. I la Guleghina, que sembla no sortir-se’n amb els piani… Sort de l’orquestra i el cor, almenys aquests no han decebut.

Un tall cada mitja hora és un anticlímax. Entreacte de mitja hora després de cada acta –el més llarg dels quals dura quaranta minuts– gairebé dupliquen la durada de l’òpera i contribueixen a aquesta sensació d’ensopiment.

L’escenografia és clàssica, fidel a l’època en què transcorre l’acció de l’opera. Liliana Cavani, que n’ha assumit la direcció d’escena, considera que modernitzar les òperes de Verdi i Puccini és banalitzar i és ridícul (La Vanguardia, 19.12.2006) –no hi estic del tot d’acord: segons com es faci, diria. Però en la seva versió tot es veu, sense ser-ho, massa de cartró-pedra. Potser la complexitat de l’escenografia ha obligat a separar cada acte del següent?

Els fans de la diva bramen sense vergonya ni aturador després d’una de les seves àries. D’acord, ha cantat molt bé, però… cal robar-li el protagonisme d’aquesta manera?

Diners no són sinònim de gust ni d’elegància, proclama silenciosament una faldilla fúcsia amb grosses rodones negres.

Senyores i senyors, el tercer acte començarà d’aquí a tres minuts.

Vaja amb el tercer acte. I jo que pensava que ja no m’emocionaria…

Manon Lescaut té força a veure, encara que només sigui pels precedents literaris, amb una de les meves òperes preferides: La Traviata. Potser per això i perquè el paper principal en la funció que em tocava el cantava la Maria Guleghina –cantant per qui tinc una certa tirada– tenia força ganes de veure aquesta òpera. Si no recordo malament, a La dama de les camèlies el llibre de l’abat Prévost té una presència si no fonamental almenys destacada i hi actua com a premonició del que passa en relacions desiguals com la que s’estableix entre Des Grieux i Manon Lescaut. La de Puccini és la primera Manon que es veurà aquesta temporada al Liceu: també hi ha Manon i Le portrait de Manon de Massenet i Boulevard Solitude de Hans Werner Henze.

De fons, L’horizon, de Dominique A.

Technorati tags: música – òpera ― Giacomo Puccini ― Manon Lescaut ― Gran Teatre del Liceu ― temporada 2006-2007

Ben mirat, Sharpless tampoc no en surt gaire ben parat, a l’òpera: si bé es compadeix de Cio-cio-san i fa el possible per ella, no fa res, en canvi, per evitar el casament a part d’avisar Pinkerton… (sí, ja ho sé: si no es casen no hi ha òpera).

***

Aquest comentari dels tenors que no hi arriben m’ha fet recordar un tipus de tenor que vaig afegir a la classificació de tenors que explica el Roger Alier en un dels seus llibres —què voleu, de tant en tant convé deixar vagar el pensament sense tenir-hi res en concret: els tenors es classifiquen en lleuger, líric, spinto i dramàtic o wagnerià… i tenors curts, que són els que mai hi arriben.

Madama Butterfly no és la meva òpera favorita, ni tan sols de les de Puccini, però he de reconèixer que li tinc una estimació especial. Va ser la primera òpera que vaig escoltar sencera i la primera que vaig comprar —amb la Mirella Freni fent de Butterfly, el Josep Carreras com a Pinkerton i la Teresa Berganza com a Suzuki. Des de llavors ha plogut molt, n’he escoltat altres versions, n’he vist un enregistrament en dvd i l’he vista representada dues vegades —una a Perelada, l’altra al Liceu; les dues, casualment, amb la mateixa soprano en el paper de Cio-cio-san: Christina Gallardo-Domás. Fins ara, però… més ben dit, fins que no la vaig veure en dvd, però, no vaig adonar-me del caràcter poc heroi de Pinkerton, que no és altra cosa que un vanitós mariner arrogant i covard. No em passo, no: enganya Cio-cio-san fent-li creure que l’estima i que llur matrimoni és real, l’abandona i, quan torna, és incapaç d’enfrontar-s’hi; deixa que siguin la seva muller, Kate, i el cònsol Sharpless qui s’enfronti a la desesperada Cio-cio-san. I me’n vaig adonar gràcies a la interpretació de Plácido Domingo en l’enregistrament —una versió cinematogràfica amb Mirella Freni en el paper de Butterfly.

***

Cio-cio-san no és una geisha corrent, en el sentit que no s’hi dedica professionalment, sinó que ha esdevingut un mitjà de supervivència després que el seu pare se suïcidés. Té quinze anys i creu en l’amor; «ella ci crede», li diu Sharpless a Pinkerton quan estan a punt de casar-se i té raó. Cio-cio-san sobreviurà al rebuig de la seva família gràcies a l’esperança que Pinkerton tornarà «a l’estació serena quan fan la niuada els pit-roigs». Que hagin passat tres anys no significa res, per a ella. Sap que tornarà. I quan torna ho fa per endur-se-li el fill, no per quedar-se amb ella. Cio-cio-san, sola, abandonada per tothom, prendrà una decisió que la fa aparèixer com l’autèntica heroïna de l’obra, superior a Pinkerton: lliura el fill al pare i se suïcida. «Amb honor mor qui no pot conservar la vida amb honor», diu a la daga que el mikado havia enviat al pare de Cio-cio-san.

***

Christina Gallardo-Domás no va tenir un començament gaire brillant, ahir: en alguns aguts la veu se li va trencar i semblava que el problema aniria in crescendo. Però no va ser així, afortunadament, i al final va resultar el millor del repartiment, amb Jane Dutton en el paper de Suzuki, Dalivor Jenis com a Sharpless i Francisco Vas com a Goro. Tres actes en escena i aguantant els canvis de matís del personatge, passant dels més lírics als més dramàtics sense problemes i demostrant que els problemes del començament només havien estat puntuals.Quin no va tenir una nit gaire inspirada va ser Aquiles Machado (Pinkerton), que va començar el primer acte que amb prou feines se’l sentia. I tot i que no va cantar malament les àries més significatives del seu paper, no va aconseguir arribar al públic —a vegades, amb aquestes afirmacions hom corre el risc que li diguin que no en té ni idea; reconforten llavors els aücs i els xiulets del públic al final, que potser no et donen la raó però almenys fan que sentis que no estaves tan equivocat.La posada en escena és ben senzilla: tres parets amb panells que corren marquen l’interior d’una casa japonesa i al fons, quan s’obren, el paisatge —al començament el port de Nagasaki, a la resta de l’òpera el turó on viuen Cio-cio-san i Suzuki. A l’interior de la casa només hi ha un moble que destaqui: la tauleta amb la figura de Buda on reposa la daga amb què se suïcidà el pare de Cio-cio-san.

Si aneu a veure-la, no deixeu de passar pel balcó del foyer, on hi ha una exposició de nines japoneses Ohinasama, petita però interessant.

I la temporada ja s’ha acabat. Queda, fora d’abonament, un Wagner: Lohengrin, però no l’aniré a veure tot i que me l’han recomanat. I a esperar la temporada vinent, que es preveu força interessant.

Technorati tags: òpera — Madama Butterfly — Giacomo Puccini — Gran Teatre del Liceu — temporada 2005-2006

Intento veure la funció sense fer gaire cas de les crítiques pel canvi del final de l’òpera i, quan el veig, el trobo coherent: Turandot, personatge cruel i fred, responsable d’un munt de morts, és destruïda en descobrir l’amor. Aquest, en lloc de redimir-la de les morts que ha provocat, la fa perdre el seu poder sobre els homes; el seu orgull de filla del cel és ferit de mort, i això la porta al suïcidi. Un final tràgic per una òpera que, excepte per les intervencions còmiques —més aviat tragicòmiques— dels tres ministres Ping, Pang i Pong al primer i al segon acte, és tràgica. Sabran tots els que critiquen aquest final que Núria Espert ha decidit per a la seva Turandot que l’altre final tampoc no és de Puccini? El compositor morí que encara no havia acabat l’òpera; l’última escena que havia escrit era la de la mort de Liù. A mi em sembla més coherent amb el personatge aquest final que vam veure, que no pas el final feliç tradicional.

El muntatge em va agradar, és espectacular, sobretot l’entrada de l’emperador per a l’escena dels tres enigmes. Les parts del cor van ser excel·lents, no tant les dels cantants principals: Richard Margison (Calaf), a qui amb prou feines podíem sentir quan el cor cantava o l’orquestra tocava amb força, va començar una mica malament, encara que després va anar millorant. Però ens va torturar durant tota la funció cridant una tal Txurandotx que ningú sabia qui era… Alessandra Marc (Turandot) té un veu potent i madura, però irregular i no aconseguia controlar els aguts (almenys al començament). A més, tenia força problemes per pujar i baixar les escales per on s’havia de moure, ja que és una persona considerablement grassa. Burak Bilgili (Timur) va brodar la seva part, com Lluís Sintes (Ping), el millor dels tres ministres de la cort: Francisco Vas (Pang) i David Alegret (Pong) no van cantar malament, però no van destacar gaire. La que va brillar i es va emportar l’ovació més gran de la nit va ser Cellia Costea, impressionant en el paper de Liù tot i algun problema al primer acte.

I amb això s’acaba la temporada, així que fins passat l’estiu no tornaré a donar la tabarra amb aquest tema. Per cert, la propera temporada més Puccini: Madama Butterfly.

Més sobre Puccini a Centro Studi Giacomo Puccini i a Pucciniana.

O, Buscant en Manu

Bé, no tant. Però com que ja era la segona vegada que anava al Liceu des que en Manu va dir que preguntés per ell, dijous ho vaig fer… però no hi era, o això em van dir. De tota manera, havia arribat justet i no crec que haguéssim tingut gaire temps de fer-la petar, i més tenint en compte que ell hauria estat treballant.

El post també es podria haver titulat «Dos pel preu d’una», ja que la funció de dijous va ser programa doble i, a més, estrena absoluta al Liceu: dues òperes de Puccini, de les primeres que va escriure, Le villi i Edgar, amb l’Orquestra de València dirigida amb molta energia per Miguel Ángel Gómez Martínez, el Cor de la Generalitat Valenciana i l’Escolanía de Nuestra Señora de los Desamparados.

La primera és una òpera ballet, però en representar-la en versió concert no hi va haver cap ballet (i això que la dansa hi té una part important); no obstant això, pels que l’any passat vam tenir la mala sort de sentir la soprano Ana María Sánchez esgargamellant-se i destrossant les millors àries de Norma, va ser tota una satisfacció recuperar aquesta soprano de bella veu en un bon moment, per poder-ne gaudir i sentir de què és capaç (encara que l’òpera no donés per gaire). Pel que fa a l’argument, està basat en la llegenda de les villi, criatures sobrenaturals, mortes per culpa de l’abandó, que habiten els boscos i que, segons la llegenda eslava que recollí Heinrich Heine, les nits de lluna persegueixen els enamorats culpables i els obliguen a ballar una dansa extenuadora que els porta a la mort. Roberto (Gustavo Porta), després de casar-se amb Anna (Ana María Sánchez), l’abandona i s’amistança amb una altra dona. Quan, penedit, torna amb Anna, troba que la noia és morta i, a la nit, les villi el persegueixen.

La segona és una òpera d’argument bastant rocambolesc, però amb unes melodies molt belles i que, en alguns moments, recorden melodies d’òperes posteriors de Puccini. Fidelia està enamorada d’Edgar qui, després de cremar casa seva, fuig amb Tigrana, un noia que havia sigut abandonada al poble i que havia crescut fora de les convencions socials. Temps després, ell, avorrit, s’allista a l’exèrcit (on retroba Frank, germà de Fidelia i que havia estat enamorat de Tigrana). Passa el temps i retrobem Frank al seu poble amb Fidelia, vetllant les despulles d’Edgar: però el frare que els acompanya vol impedir que s’enterri Edgar en terra sagrat i convenç Tigrana de fer un fals testimoni. Quan el fa, però, el frare es dóna a conèixer com a Edgar, que s’havia disfressat i havia fingit la seva mort per comprovar la fidelitat de Frank i Fidelia, i Tigrana és expulsada del poble, però abans apunyala Fidelia. Deixant això de banda, vam gaudir de les veus excel·lents de la soprano Marussa Xyni (Fidelia), del tenor Emilio Ivanov (Edgar), de la mezzo Leandra Overmann (Tigrana) i del baríton Mique Ramón (Frank), si bé van haver de lluitar contra una orquestra de so molt potent i uns cors que de tant en tant els tapaven.

Teniu més informació al web del Liceu: Le villi i Edgar. I si voleu més informació sobre Puccini, aquí teniu per on començar: Pucciniana.

Les autopistes sempre m’han semblat trampes per als automobilistes, potser des de la meva ignorància de no conductor: un cop hi has entrat, es difícil de sortir-ne, i si t’equivoques de direcció o de sortida l’únic que et queda es posar-hi paciència i bon humor. Potser per això ahir, la volteta que vam fer fins a la Jonquera per anar a Peralada va quedar en una anècdota divertida: al cap i a la fi, a qui se li hauria acudit que entre la sortida 4 (Figueres i Roses) i la 2 (La Jonquera) no hi hauria una sortida 3 com hi ha de baixada (Figueres nord)?

Per sort, no hi ha tanta distància i vam poder arribar d’hora a Peralada, amb temps i tot de sopar abans d’anar a l’assaig general de Madama Butterfly, l’òpera de Puccini que es representarà els propers dilluns 2 d’agost i dimecres 4 d’agost dins del Festival Castell de Peralada 2004. És una coproducció del Palacio de Festivales de Cantabria i del Gran Teatro de Córdoba, amb la col·laboració del Palau Altea, amb direcció musical de Marco Armiliato (germà del tenor Fabio Armiliato), direcció escènica de Lindsay Kemp, interpretada per Cristina Gallardo-Domâs (Cio-Cio-San), Claudia Marchi (Suzuki), Roberto Aronica (B.F. Pinkerton), Giorgio Zancanaro (Sharpless), Mieria Casas, Eduardo Santamaría, Celestino Varela, Josep Ferrer, Joan Martí-Royo i solistes del Lieder Càmera. Amb el Cor Lieder Càmera de Sabadell, dirigit per Josep Vila i Casañas, i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

El muntatge és prou correcte, força tradicional, amb un decorat que representa la casa de madama Butterfly dalt del turó en primer terme, i al darrere el jardí i el camí que baixa cap a Nagasaki (assenyalat només perquè és per on arriben els altres personatges), i, al fons de tot, el mar. No té gaire color, però sí que en té el vestuari, principalment els de les dones japoneses. L’orquestra va tocar bé, si bé el so semblava esvair-se de camí cap al públic, segurament pel fet que l’escenari és a l’aire lliure. Els cantants van estar força bé, sobretot Gallardo-Domâs (madama Butterfly), Giorgio Zancanaro (Sharpless) i Claudia Marchi (Suzuki); no tant el tenor Roberto Aronica (Pinkerton), un d’aquelles tenors amb molta presència i no gaire veu. I qui s’ho va passar més bé va ser el nen que feia el paper de fill de madama Butterfly, que a l’hora de saludar al final de la funció no parava de fer reverències i salts.

Em va semblar que hi havia un intenció palesa de donar a tots els elements del muntatge un aire d’aquella delicadesa que s’associa de manera tòpica a la cultura japonesa, i que es veia sobretot en els moviments dels personatges japonesos: les passetes curtes de Suzuki i els criats de Butterfly, els vanos, les reverències, els moviments de madama Butterfly (que em recordaven els d’imatges vistes del teatre japonès) i, fins i tot, en la salutació final, dirigida pel mateix Lindsay Kemp.

El més bonic de tot és el lloc on se celebra el Festival, els jardins del Castell de Peralada. L’escenari s’alça tocant al castell, i al voltant només hi ha jardins. Un aspecte negatiu, però, és que durant la representació el pianista del restaurant que hi ha al jardí no parés de tocar, i la seva música es barrejava amb la de l’òpera. Ara, no sé si quan hi ha funcions «serioses» toca o no toca, però seria tot un detall que no ho fes, per poder gaudir plenament de la música.

I la lluna, que ens va acompanyar durant tota la nit i mentre tornàvem cap a Barcelona.

Peralada :: Llibret de Madama Butterfly :: Història del kimono

La meva Tosca

En un aspecte, però, sembla que molta gent està d’acord: la posada en escena era absurda, incongruent, a més de molt pobra. És molt lloable —i, fins i tot, diria que necessari si es vol fer arribar el gènere a un públic més ampli— que s’intenti modernitzar l’òpera recorrent a posades en escena que defugin certes tradicions acartronades. Però l’òpera té un text, i la posada en escena hauria de tenir en compte aquest fet, o, si no, dóna com a resultat pocasoltades com ambientar l’òpera Tosca en un teatre. Un teatre on s’hi està pintant un fresc de Maria Magdalena, on una família noble hi té la capella familiar, on hi ha un sagristà, on s’hi resa un tèdeum… I no em refereixo al fet que a les acotacions indiquin que és una església —les acotacions es poden ignorar fàcilment, moltes vegades. Em refereixo al fet que al text que canten els personatges es diu que estan en una església. El primer acte, doncs, que transcorre dins l’església, perd tot el sentit; afortunadament, al segon i tercer actes la decoració és tan minsa que no suposa cap esforç addicional a l’espectador oblidar que allò representa un teatre i pensar que és el palau d’Scarpia i el Castel Sant’Angelo…

La representació que vaig veure, la del dia 9, va tenir un primer acte bastant fluix, per no dir dolent, amb l’orquestra tocant a tot drap mentre els cantants amb prou feines podien fer-se sentir. Això, juntament a l’error de la posada en escena i al toc kitsch de l’aparició d’una mena de mare de déu híbrid del la verge del Pilar i d’un dibuix de Nazario amb uns bisbes a joc, van provocar en bona part del públic una sensació de disgust i de presa de pèl que es va posar de manifest amb uns aplaudiments bastant freds i amb la reacció del Meu Veí de Butaca: uns sonors «buuuu, buuuu, fora, fora!», que, tot s’ha de dir, no van ser els únics que es van sentir.

El segon i el tercer actes van millorar: l’orquestra semblava més equilibrada i els cantants van brodar els seus papers; no James Harris, en el paper d’Scarpia, molt irregular durant tota l’òpera, però sí Fabio Armiliato (Cavaradossi) i Daniela Dessì (Tosca), que ja havien començat a demostrar de què eren capaços al primer acte i ho van confirmar ella amb un brillant i emotiu «Vissi d’arte» (cantat davant de tot de l’escenari, il·luminada per un raig de llum i vestida amb un vestit llarg que recordava les imatges vistes una i altra vegada de recitals de la Callas) i l’Armiliato amb «E lucevan le stelle». La veritat és que aquests dos moments (i, en general, els dos actes) van fer que hagués valgut la pena fer l’esforç de veure el primer acte sense marxar al primer entreacte.

Tosca al Liceu :: Puccini :: Tosca :: llibret

Fauna liceista:

1. La Senyora Tot li Cau i el seu Marit Cantaire: El Meu Veí de Butaca i jo som els únics abonats de la nostra filera (bé, també la muller del MVB, tot i que en dues temporades que fa que hi vaig, aquest dimecres va ser la primera vegada que la vaig veure). Això fa que, en cada funció, el personal variï i ens doni una nova sorpresa. Com la parella que teníem a tocar l’altra nit: ella va passar-se tota l’obra movent la butaca endavant i endarrere, posant-se i traient-se el xal, i deixant que tot el que portava li caigués a terra: el xal, la bossa de mà, el paquet de mocadors, el programa… El Marit no va tenir pas un comportament gaire millor: només encetar l’Armiliato el «Recondita armonia», el senyor que va i es posa a taral·lejar la melodia. Evidentment, la bronca que va rebre va ser monumental. Després, la cara de tots dos era un poema quan el MVB es va posar a bramar en acabar el primer acte: ofesos i desconcertats, feien cara de no entendre ni els brams d’ell ni els somriures i rialles dels que l’envoltàvem.

2. El «fans»: Al final de l’òpera, vaig veure un moviment estrany a l’altra banda del teatre, prop d’unes de les les llotges de prosceni, com si algú hagués vist un conegut i l’estigués saludant. Poc després, el que parlava des del pis entrava a la llotja, es posava a primera fila i, quan va sortir la Daniela Dessì a saludar, li va llançar un ram de flors i es va posar a cridar «bravo, bravo» i a aplaudir-la com si li anés la vida. Però potser hauria sigut millor dir-li brava, a la senyora, no?

Tosca, òpera en tres actes de Giacomo Puccini. Amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Estranada a Roma el 1900. Amb Daniela Dessì (Tosca), Fabio Armiliato (Cavaradossi), James Morris (Scarpia), Stanislav Shvets (Angelotti), Alfredo Mariotti (sagristà), Josep Ruiz (Spoletta), Vicenç Esteve Corbacho (Sciarrone) i Celestino Varela (carceller). Direcció musical: Antonello Allemandi. Direcció d’escena: Robert Carsen. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: Robert Carsen i Peter van Praet. Producció de De Vlaamse Opera (Amberes i Gent). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dimecres, 9 de juny de 2004.

Pertanyo a aquella generació. La que va néixer quan encara regnaven Paquito I de Una, Grande y Libre y Carmen Collares. La que veia el món en blanc i negre i només per dos canals. La que va veure per primera vegada totes les sèries de televisió i de dibuixos animats que encara avui podem veure a la televisió.

La generació que va plorar amb Marco (que havia perdut la seva mare), amb Heidi (que havia perdut la seva mare) i amb Pinotxo (que no tenia mare). Era un temps de robots que llançaven punys (puños fuera) i altres parts de la seva anatomia (pechos fuera), i de jovenets que anaven en naus espacials i salvaven el món dels dolents (comando g, comando g, siempre alerta estáááá). Ploràvem amb les desgràcies de la família Ingalls a La casa de la pradera o passàvem una bona estona d’acció amb Los hombres de Harrelson, Starsky & Hutch i Los ángeles de Charlie. Per no parlar de programes mítics com Pista libre, La Clave, La bola de cristal o Un, dos, tres.

Podria seguir amb més exemples, però em passaria de pesat i això començaria a recordar massa un d’aquells correus electrònics que corren per la xarxa. En aquell temps la programació televisiva era diferent, i hi havia molts programes de qualitat. Fins i tot, i sembla mentida, es compraven sèries de qualitat a les televisions estrangeres: quantes excel·lents sèries angleses no vam veure? És clar que aquestes van venir després, però no les han repetides mai, tot i l’èxit que van tenir. O fins i tot les de producció pròpia… quina diferència amb les que fan ara.

Però no vull fer un plany per la televisió perduda, sinó parlar d’una sèrie que per a mi va ser molt important. Encara recordo el seu començament, amb imatges de color sípia, i una música impactant de fons… Una música bellíssima, que no havia sentit mai abans. Una música de la qual ja no m’he pogut desprendre. La sèrie era Verdi, la biografia del compositor italià, i va significar per a mi el descobriment d’un gènere musical que no coneixia o coneixia poc: l’òpera.

Sí, per més que algun wagnerià s’estripi els vestits, Verdi va ser durant molt temps el compositor d’òpera. I tampoc no és que en conegués totes les obres, però els fragments que sentia m’agradaven tant que em van portar a anar descobrint, de mica en mica, aquest gènere. La primera òpera sencera que vaig sentir, però, no va ser de Verdi, sinó de Puccini: Madama Butterfly, en una versió amb Mirella Freni, Josep Carreras i Teresa Berganza. I després, l’òpera que més m’ha marcat: La Traviata, aquesta sí, de Verdi. Aquesta, a més, va ser la primera òpera que vaig veure en directe, al Gran Teatre del Liceu, ara farà dos anys 09.08.2003. En realitat, fa un any i mig. Acabo de descobrir-ho mirant l’agenda de l’any passat. Tot i això, com passa el temps!.

Des de la meva primera estada al Liceu (i fa molt poc que hi vaig), m’he immergit en el món de l’òpera, descobrint un munt de compositors i d’obres de diferents èpoques que han fet que minvés una mica la passió verdiana. Però encara hi ha alguna cosa, alguna cosa que m’empeny a voler redescobrir què va significar per mi en el seu moment la música de Verdi. Encara que això signifiqui desmitificar el mite, i haver de reconèixer (que ja ho faig, eh?) que no conec prou l’obra de Verdi per continuar considerant-lo el meu compositor preferit.

Aquest diumenge, Aida al Liceu.