Un que passava

És una fal·làcia elemental concloure que, com que en una democràcia els polítics representen la gent, els polítics són gent representativa. La vida reclosa del polític tipus és molt semblant a la vida en una casta militar, a la màfia o en els grups de bandits de Kurosawa. Un comença la carrera a l’esglaó més baix de l’escala, rebent ordres i observant; quan ha demostrat la seva lleialtat, obediència i disposició a suportar humiliacions rituals és iniciat pròpiament en la banda; a partir d’aquí, el seu deure principal és obeir el líder de la banda.

J. M. Coetzee. Diari d’una mal any. Barcelona: Edicions 62, 2007. p. 112.

Però, sens dubte, Déu no va fer el mercat: ni Déu ni l’Esperit de la Història. I si el van fer els éssers humans, ¿no podem desfer-lo i tornar-lo a fer d’una manera més amable? ¿Per què el món ha de ser un amfiteatre de gladiadors on has de matar o morir en comptes de, per exemple, un rusc o un formiguer on puguis col·laborar activament?

J. M. Coetzee. Diari d’una mal any. Barcelona: Edicions 62, 2007. p. 111.

Recordo un episodi que va tenir lloc fa uns anys en una biblioteca de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore. Vaig fer algunes preguntes a una bibliotecària i només en vaig poder treure una resposta ràpida i monòtona que em va deixar amb la sensació inquietant que no parlava amb un ésser humà sinó amb una màquina. De fet, la dona semblava enorgullir-se de la seva identitat de màquina, de la seva autosuficiència. No pretenia res de mi en l’intercanvi, res que jo pogués donar-li, ni tan sols el moment balsàmic de reconeixement mutu que es concedeixen dues formigues quan es creuen i les seves antenes es freguen.

J. M. Coetzee. Diari d’un mal any. Barcelona: Edicions 62, 2007. p. 123-124.

Diari d’un mal any és una novel·la curiosa, fins i tot quan comences a llegir-la arribes a dubtar per un instant fugisser que allò sigui una novel·la. Però ho és, una novel·la a quatre veus reflectides en la disposició del text sobre la pàgina. El problema principal és com començar a llegir-la: sembla que el més lògic sigui començar pel text que ocupa més espai a la pàgina i que està imprès en lletra més gran, però llavors el que llegeixes no és una novel·la, sinó un recull de pensaments, d’opinions (les «Opinions fortes», com es titula la primera part del llibre), en què algú va desgranant la seva opinió sobre temes diversos d’actualitat el 2005-2006 (i encara ara alguns d’ells). Aquest algú podria ser un alter ego de l’escriptor: semblances biogràfiques i alguns temes presents en altres novel·les seves semblen indicar-ho, però també hi ha detalls que separen el personatge de l’autor. Aquestes «Opinions fortes», igual que el «Segon diari» (la segona part del llibre, més breu i més personal), es poden llegir d’una tirada, però l’únic que els dóna homogeneïtat és el fet de ser un seguit de disquisicions teòriques sobre temes d’actualitat.

La clau de volta del llibre la tenim en els fragments que lletra més petita i separats per línies que apareixent sota aquests altres textos. Els fragments són en realitat una altra narració, dues per ser més exactes, que es van desenvolupant paral·lelament a les disquisicions teòriques i contenen el que seria més pròpiament la «novel·la». D’una banda, la narració de l’escriptor sud-africà resident a Austràlia J. C., que rep l’encàrrec d’una editorial alemanya d’escriure una sèrie de reflexions sobre temes d’actualitat que es publicarà conjuntament amb les d’altres escriptors —les disquisicions que ja hem llegit—; de l’altra, la narració d’Anya, la jove veïna sense feina que l’escriptor contracta perquè li passi a net els manuscrits, que té el contrapunt de la veu del seu company, Alan, un personatge de moralitat més aviat dubtosa que només pensa en aprofitar-se del vell escriptor. Si, ja ho sé: són tres veus, només; la quarta és la veu de l’escriptor quan escriu les seves reflexions, menys humana i terrenal que la de l’escriptor ancià atret per una jove veïna.

Entre uns textos i altres sorgeixen molts dels temes que hi ha en altres obres de Coetzee; però d’alguna manera atenuats, esvaïts, menys punyents que en les seves novel·les. Diari d’un mal any no és, o almenys no m’ha semblat, tan pertorbadora ni punyent com Elisabeth Costello o L’edat de ferro o Esperant els bàrbars, malgrat que hi ha algun fragment que és com un cop de puny al ventre. I això m’ha decebut, potser perquè n’esperava més, potser esperava tornar a sentir el dolor de la lectura i no ha estat així.

El llibre:

• J. M. Coetzee. Diari d’un mal any. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Edicions 62, 2007. 207 p. ISBN 978-84-297-6041-5.

Les conferències d’Elizabeth Costello són lliçons de vida i de literatura. No lliçons de vida com les de Els dimarts amb Morrie, de Mitch Albom,^* massa simples i amb un cert regust d’autoajuda: lliçons de vida amb tota la seva cruesa, amb les paradoxes i les incoherències en què incorrem a mesura que creixem i madurem, amb la distància i la perspectiva que dóna l’edat. I són lliçons de literatura, de la lluita entre la realitat i la ficció, perquè la reflexió sobre la literatura i el paper de l’escriptor són presents tot al llarg del llibre —normal, podria dir algú, tenint en compte que la protagonista és una escriptora, però no ho veig tan clar, jo.

Havent llegit no fa gaire L’edat de ferro i Esperant els bàrbars aquesta «novel·la» sorprèn per la seva estructura en forma de conferències —i sembla que inicialment van ser publicades com a articles—; i sorprèn també descobrir la mateixa cruesa que en les anteriors, però vehiculada d’una altra manera, més subtilment.

Com diu el Llibreter, «vull més Elizabeth Costello», així que hauré d’aconseguir aquest altre llibre de Coetzee on recupera el personatge, Home lent, i arribat el moment, rellegir Elizabeth Costello amb una mica més de calma.

^* Aquests dos llibres no es poden comparar ni en contingut ni en argument, ni tan sols en intenció, en sóc conscient. Però quan he escrit «lliçons de vida», la resta de la frase ha vingut sola.

Biblioteques de paper, vi.

»Permetin-me que els ho expliqui. Deixant de banda tots els exemplars del llibre que has escrit que es faran malbé (els que seran convertits en pasta perquè no tenen comprador, els que seran oberts i llegits una pàgina o dues i després provocaran un badall i seran deixats de banda per sempre, els que seran oblidats en hotels costaners o en trens), deixant de banda tots aquests que es perdran, hem de poder pensar que hi ha almenys un exemplar que no tan sols serà llegit sinó cuidat, al qual donaran una casa, un lloc als prestatges que serà seu per sempre més. El que hi havia darrere la meva preocupació pels exemplars de dipòsit era el desig que, encara que l’endemà mateix m’atropellés un autobús, aquell primogènit meu tingués una casa on pogués dormisquejar, si el destí així ho decretava, durant els cent anys següents, sense que ningú anés a burxar-lo amb un bastó per veure si encara era viu.»Aquesta era una de les cares de la meva trucada: si jo, aquesta closca mortal, em moro, que almenys em deixin continuar vivint per mitjà de les meves creacions.

[...]

»—Però, evidentment, el Museu Britànic o (ara) la Biblioteca Britànica no durarà per sempre. També s’esfondrarà i es descompondrà, i els llibres de les seves prestatgeries es convertiran en pols. I de totes maneres, molt abans que arribi aquest dia, a mesura que l’àcid rosegui el paper, a mesura que creixi la demanda d’espai, els lletjos, els que ningú no llegeixi i els que ningú no vulgui se’ls enduran a algun altre edifici i els posaran en un forn, i al catàleg no en quedarà ni rastre. Després d’això serà com si no haguessin existit mai.

»Aquesta es una visió alternativa de la Biblioteca de Babel que per mi és més inquietant que la visió de Jorge Luis Borges. No pas una biblioteca on coexisteixen tots els llibres imaginables, passats, presents i futurs, sinó una biblioteca on llibres que van ser imaginats de debò, escrits i publicats, són absents, absents fins i tot de la memòria dels bibliotecaris.

J. M. Coetzee. Elizabeth Costello. Traducció d’Albert Nolla. Barcelona: Empúries, 2004. 223 p. ISBN 84-9787-032-8. p. 19-20.

J. M. Coetzee. Esperant els bàrbars.
Publicada originalment per Ferran M.

Jo era la mentida que l’Imperi s’explica en èpoques de calma; ell, la veritat que l’Imperi explica quan bufen vents difícils. Dues cares de l’autoritat imperial, ni més ni menys. [p. 197]

La vida transcorre tranquil·la, seguint el ritme que marquen les estacions, en un llunyà racó de la frontera exterior que separa l’Imperi dels bàrbars. Un dia, però, hi arriba la Guàrdia Civil de l’Imperi i després d’empresonar, torturar i assassinar alguns bàrbars que han pogut capturar, se’n van, deixant en l’aire l’amenaça de la propera invasió bàrbara. Poc després tornen, i durant un any ocupen la ciutat, n’empresonen i torturen el magistrat, roben a tort i a dret, cremen els boscos de prop del riu… Que vénen els bàrbars! Però els bàrbars no arriben mai, i l’exèrcit, delmat i vençut, ha de fugir amb la cua entre cames.

Testimoni i protagonista d’aquests fets, el magistrat, un home gran que fins llavors havia estat l’única autoritat imperial de la ciutat, és el cronista del llarg any que capgirarà la vida de la ciutat, els ulls a través dels quals veurem l’altra cara de la moneda d’aquesta invasió que mai no arriba i de la barbàrie d’aquells que, nomenats guardians de l’Imperi, escampen allà on van.

Coetzee no amaga res. Allò que ha d’explicar ho explica sense embuts, per torbador que sigui, i la narració en primera persona ajuda a sentir-nos més propers a aquest personatge, el magistrat, del qual ni en sabem el nom, i de tot el que viu: la decadència com a ésser humà que és sotmès a tortura i humiliacions, i el seu renaixement a mesura que pren consciència del costat on queda el mal fins a recuperar l’antiga autoritat.

No faré cap paral·lelisme amb situacions històriques passades o contemporànies, però n’hi ha. El límits de la civilització i la barbàrie, els de la llibertat, la por a l’altre, l’excusa del perill forà com a cortina de fum, són només algunes de les lectures que es poden fer d’aquesta novel·la.

Potser no és tan punyent com L’edat de ferro, però sí igual de torbadora. I, també, igual de recomanable.

J. M Coetzee. Esperant els bàrbars. Tr. Xavier Rello Andreu. Barcelona: Proa, 2003. 225 p. ISBN 84-8437-659-1. (A Tot Vent ; 409)

De fons, Cecilia Bartoli: The Salieri Album.

La senyora Curren és una professora de clàssiques retirada de Ciutat del Cap, malalta de càncer. El senyor Vercueil és un sense sostre que un dia apareix aixoplugat a l’entrada del garatge de casa de la senyora Curren. La Florence és la minyona negra de la senyora Curren, i té un fill adolescent anomenat Bheki. I la senyora Curren té una filla que va abandonar Sud-Àfrica i viu als Estats Units. I aquesta novel·la és la llarga carta que la senyora Curren escriu a la seva filla per explicar-li que es mor, per explicar-li que depèn d’un captaire desconegut que viu amb ella, per explicar-li que han mort el Bheki, per explicar-li que el món que ella coneixia s’ensorra.

Perquè la senyora Curren ha viscut en una còmoda bombolla en què l’apartheid era una cosa molt llunyana, i és ara, quan tota la brutalitat del règim polític sud-africà li envaeix la sala d’estar, quan li queden quatre dies de vida, que se n’adona i que vol fer alguna cosa per canviar-ho, però ja és massa tard.

No havia llegit res de John Maxwell^* Coetzee, i he aprofitat la recomanació d’un amic per fer-ho i llegir aquesta novel·la, L’edat de ferro. Una novel·la dura, incòmoda, trista; una novel·la d’aquelles que t’atrapen des de la primera línia i no pots deixar, per molt que allò que llegeixis et torbi. Racisme, càncer, dolor, mort, solitud, tristesa, angoixa… són tot d’elements que hi ha en aquesta novel·la, construïda com una carta, la llarga carta que la senyora Currens escriu a la seva filla perquè intenti entendre-la, perquè intenti conèixer-la una mica millor.

I just abans havia llegit una altra novel·la en què la mort també hi és present, però sobretot la idea que per molt que ho intentem, no podem canviar allò que som, que la redempció no és possible. Una altra idea bastant incòmoda i torbadora, tot sigui dit. I si la poso aquí, a la manera de «dos al preu d’una», és perquè comparteix amb l’anterior el fet d’haver estat una recomanació: de la mad, en aquest cas, que ha aconseguit que posi un altre autor a la llarga llista d’autors imprescindibles que he de llegir abans no em mori si no vull anar a l’infern dels illetrats.

Per cert, la novel·la era La leyenda del Santo Bebedor, de Joseph Roth.

J. M. Coetzee. L’edat de ferro. Traducció de Dolors Udina. Barcelona: Edicions 62, 2002. 206 p. ISBN 84-297-5110-6. (Les Millors Obres de la Literatura Universal. Segle XX ; 142).

Joseph Roth. La leyenda del Santo Bebedor. Traducción de Michael Faber-Kaiser. Barcelona: Anagrama, 1981. 91 p. ISBN 84-339-3006-0. (Panorama de Narrativas ; 6).

^*. Per consultar els articles de The New York Times cal registrar-se. El registre és gratuït.