Un que passava

[Apunt publicat simultàniament al blog Frikitecaris]

Sempre ho em dit: llegir és un vici i és un perill per a la integritat del nostre jovent. I els bibliotecaris… quines perles! Amb el seu aire de mosqueta morta, les caretes de no haver trencat mai un plat, les seves rebequetes i jerseiets, les camises cordades fins al botó de dalt i les ulleres fent equilibri a la punta del nas… són el pitjor que es pugui trobar sobre la Terra. I si no us ho creieu, pregunteu-li al Jonan de Baraka, el cosí germà basc del Neng de Castefa, que estigué a punt de perdre amics i estil de vida per culpa d’un bibliotecari i els llibres que li deixava. Que no us ho creieu? Doncs veniu i mireu el vídeo…

(De Vaya semanita, programa d’humor d’Euskal Telebista).

Sota el títol «El futuro de la edición literaria de calidad», l’editor Jaume Vallcorba fa una reflexió al número de setembre de Letras libres sobre què és literatura de qualitat i què no, i quin és el camí perquè els lectors puguin arribar a gaudir-ne i a reconèixer-la: per ell, el que les diferencia principalment és la complexitat, densitat i pertinència significativa —majors en la literatura de qualitat—, i la velocitat amb què es consumeixen; i destaca que només mitjançant l’educació es pot crear lectors que siguin capaços de diferenciar una de l’altra i que l’existència d’aquests lectors és l’únic que pot salvar la literatura de qualitat. Vallcorba s’alinea amb els contraris a la idea que cal que es llegeixi, sigui el que sigui, perquè no creu que el lector acostumat a la literatura de consum estigui preparat per enfrontar-se a la literatura de qualitat. Siguin quines siguin les nostres idees sobre aquest tema, val la pena llegir l’article sencer. Aquí només hi deixaré una petita píndola:

El niño lector del que hablaba hace un instante leyendo bajo las sábanas se irá haciendo con un caudal importantísimo de recursos literarios casi sin darse cuenta. La lectura le servirá no solamente para ahuyentar el tedio, sino también para irse familiarizando con la literatura y sus recursos, así como el mundo importantísimo de referentes y paisajes que habrán de amueblar su cerebro en sintonía con los lectores que le precedieron y que le habrán de suceder en el tiempo. Los libros que irán llenando su biblioteca personal, aún si son olvidados, dialogarán con viveza con los libros que leerá en el futuro, en una sutil red de correspondencias, y acabarán formando parte, mucho más que de la diversión inmediata que sin duda le habrán de proporcionar, de su propia sangre.

La mala literatura no podrá ser, por el contrario, más que un tedioso catálogo de “tics” repetidos hasta el hastío, en aquella impostación del lenguaje cotidiano que para el mal lector responde a lo “literario”. Serán rechazados por el buen lector con la misma displicencia con que se evita el cromo de las habitaciones de hotel que pretende ser arte. Este lector experimentado y complejo buscará con auténtico anhelo nuevos libros en los que encontrar el mismo fondo de verdad con fibra. Ningún sucedáneo podrá satisfacerle.

La resta de l’article la trobareu aquí:

• Jaume Vallcorba. «El futuro de la edición literaria de calidad». Letras libres [en línia], núm. 96  (setembre 2009). Disponible a: <http://www.letraslibres.com/index.php?art=14080&rev=2> [Consulta 19.09.2009].

Puja a l’autobús i s’asseu al primer seient que troba. De la bossa que porta penjada a l’espatlla en treu un llibre i es posa a llegir. Van passant parades i més gent puja al vehicle, d’altra en baixa. Un grup d’adolescents es parlen a crits d’una punta a l’altra de l’autobús: una d’elles, amb el mòbil enganxat a l’orella, s’exclama que l’amiga amb qui parla no s’hagi lligat encara algú de qui no han dit el nom i la renya perquè l’amiga no li telefona i gasta massa saldo. Una dona jove s’asseu al costat del viatge lector, després de preguntar al conductor si l’autobús passa per algun carrer que el lector, distret amb la lectura, no ha acabat de capir. Els adolescents continuen cridant quan, abans d’arribar a la seva parada, el lector interromp la lectura, posa el punt de llibre a la pàgina on era, tanca el llibre i el guarda a la bossa. I llavors, només llavors, la seva veïna de seient li demana si sap on ha de baixar per anar a tal carrer. Només llavors.

Quan el viatger baixa de l’autobús, les portes empresonen dins del vehicle la cridòria dels adolescents, que continuen parlant-se a crits.

La discussió sobre la bonesa de l’obligatorietat de la lectura a l’ensenyament primari i secundari per formar lectors o per espantar els joves quan vegin un llibre en el futur és vella i no sembla que s’hagi d’acabar: com en altres aspectes relacionats amb la lectura, cadascú té una idea diferent. Dels molts arguments a favor i en contra de les lectures obligatòries, a la secció «Tema del mes» del darrer número de la revista Qué leer Milo J. Krmpotic defensa l’obligatorietat com una via per fer descobrir els joves lectors autors que potser, d’una altra manera, no arribarien a descobrir mai. En copio un fragment que recull la postura de l’autor de l’article:

[...]Porque, en términos personales, mi vida escolar en su variante lectora amparó grandes descubrimientos a los que no necesariament hubiera llegado por otras vías, lo mismo en el terreno del mero entretenimiento (desde El zoo de Pitus del citado Sorribas hasta Michael Ende) que en el de los libros que podríamos catalogar de “adultos” (Un mundo feliz de Huxley, La peste de Camus…) o a la hora de ir más allá del género novelesco (El estudiante de Salamanca, Tres sombreros de copa…).

[...]Pero, casos clínicos aparte, dudo mucho que la obligatoriedad vaya a provocar grandes traumas, a restar lectores en vez de sumarlos. Y, quizá rodando ya precipicio de la obviedad abajo, añadiré la fórmula del éxito: un plan tan estructurado como progresivo y debidamente tutelado, donde poco importe que se lea La historia interminable en detrimento de El tiempo de los sueños [...] pero no se acabe, con los años por obviar títulos de perfil más “difícil”.

Em sembla que jo estic més  a prop d’aquest punt de vista que del contrari, al cap i a la fi a mi les lectures obligatòries no em van fer nosa i vaig descobrir algun llibre que potser no hauria llegit d’una altra manera (o hauria trigat a fer-ho). Ara, que també vaig haver de llegir algun llibrot ben avorrit…

• Milo J. Krmpotic. «¿Leer a Ende, leer a Solzhenitsin?». Qué leer, núm. 148 (2009), p. 4.

Només un fragment d’un article que val la pena llegir sencer:

Cada lector se ha formado gracias a las palabras de muchos autores, que también llegaron a conocerse a sí mismos cuando organizaron sus palabras, sus ideas y sus sentimientos para establecer un diálogo con sus lectores. ¿A qué se parecen las operaciones de leer y escribir? A ponerse en el lugar del otro, quiero decir, por ejemplo, a cuidar a una hija o a un familiar enfermo. Sólo descubrimos lo que hay en nosotros mismos cuando nos desdoblamos para cuidar al otro.

• Luis García Montero. «Teoría impertinente de la lectura». El País, 16 ‘agost de 2009.

No falla: tan aviat un llibre es posa de moda i es llegeix massivament, i apareixen els antis amb els seus arguments d’autoritat (morals, com diu Antoni Puigverd a La Vanguardia, que és on he seguit la «polèmica» que va començar amb una columna de Francesc-Marc Álvaro i ha continuat amb cartes al director i altres intervencions dels columnistes habituals). Que no em sembla malament que hi hagi antis, al contrari: jo mateix he estat irracionalment anti (anti Forrest Gump sense haver-la vist, anti Forrest Gump des que la vaig veure…), però per això mateix crec que cal ser anti amb una mica de coneixement i de respecte als altres.

No tots els lectors llegeixen pels mateixos motius ni cerquen obtenir de la lectura el mateix. Hi ha qui només llegeix per plaer, hi ha qui llegeix per divertir-se, hi ha qui llegeix per informar-se; hi ha lectors que no llegeixen llibres llargs i n’hi ha que només llegeixen un gènere. I en conseqüència hi ha llibres per a cada tipus de lector. El que és un error és pensar que gaudir d’un tipus de literatura exclou gaudir d’altres. Oposar a determinades lectures els grans clàssics de la literatura occidental (molts dels quals, tot s’ha de dir, contenen parts avorridíssimes si no són completament soporífers del començament al final) només és una mostra d’una concepció tancada de la literatura i, també, d’un prejudici contra tot el que se surt del cànon; per no dir que demostra una absurda idea de superioritat envers els altres. I potser caldria recordar una altra vegada que algunes obres considerades avui clàssics es van publicar com a fulletons en diaris i revistes…

Criticar per criticar, tots ho hem fet en algun moment. Deu ser que tenim una innata tendència a desconfiar de tot allò que té èxit. No s’ha d’entendre això com una defensa del tot s’hi val o de la qualitat mesurada en vendes: hi ha molta porqueria venuda amb èxit després d’una bona campanya de màrqueting. És més una defensa de la lectura en un sentit ampli: jo no diré com un dels lectors de La Vanguardia en una carta al director que millor que la gent llegeixi que no que vegi la televisió tot el dia, però sí diria que millor que la gent llegeixi que no que no ho faci. Potser alguna d’aquestes lectures que tant semblen ofendre algunes ànimes exquisides (sense haver-les llegit, esclar, no fos cas que s’ho passessin bé fent-ho!) portaran aquests lectors a ampliar horitzons. I si no ho fan, tampoc no passa res: al cap i a la fi, cada lector cerca en la lectura una finalitat diferent.

Enllaços:

• Francesc-Marc Álvaro: «Leer o no leer a Larsson», La Vanguardia (4 d’agost de 2009)
• la primera reacció dels lectors, el 7 d’agost
• Antoni Puigverd: «Libros, una polémica moral», La Vanguardia (11 d’agost de 2009)
• i dues cartes al director d’avui, 11 d’agost: «Millennium, ¿no?» i «Leer a Larsson».

Las bibliotecas son como la cueva de Alí Babá, y la historia de la literatura es la historia de cómo se ha ido formando ese botín inagotable y secreto. Leer es aprender a pronunciar las palabras que abren las piedras y rescatar ese botín del olvido. Las palabras de la poesía tienen esa maravillosa cualidad y participan a la vez del mundo real y el de los sueños. La poesía nos lleva a los lugares soñados donde yacen los tesoros, pero a la vez nos permite regresar de ellos con las bolsas repletas. ¿Paraqué serviría un tesoro si no se pudiera robar? Un tesoro no es nada sin un lugar real donde ser ofrecido o repartido. Y ese lugar real es la vida de todos los lectores del mundo.

Gustavo Martín Garzo. «¿Todo está en los libros?». El País, núm. 11.678 (7 juny 2009), p. 33-34.

Aquest és el títol de la xerrada que aquesta nit ha fet la Núria Gallart a les Nits a l’Àtic, organitzades per Atictes, i que ja us havia anunciat a l’apunt anterior. La xerrada de la Núria s’ha centrat en dues de les nombroses plataformes que hi ha a Internet que ens permeten catalogar les nostres biblioteques personals i compartir-les amb la resta d’usuaris d’aquestes plataformes, LibraryThing i aNobii. Per què fer-ho, què ens aporta tant als lectors com a les biblioteques, quins avantatges tenen les aquestes plataformes per a autors, editors i llibreries, són alguns dels interrogants a què ha donat resposta a més d’explicar el funcionament d’aquestes dues plataformes. La Núria ha acabat la seva intervenció parlant de Què llegeixes, el portal que va posar en marxa la Generalitat destinat a lectors de totes les edats que vulguin compartir opinions sobre les seves lectures.

A continuació, després del torn de preguntes, hi ha hagut una taula rodona en què han participat Núria Gallart, Joana Serret, Rafael Santiago i Jesús M. Tibau. La taula rodona ha començat parlant sobre els clubs de lectura i les tecnologies de la informació, i de seguida ha començat un debat interessantíssim sobre l’aplicació de les eines d’Internet als clubs de lectura i al foment de la lectura i, també, a sobre l’aparició de l’ebook i els canvis que això pot provocar en la lectura.

Les Nits a l’Àtic es poden seguir en directe al seu lloc web per vídeo i s’hi pot participar per mitjà del xat que posen  a disposició dels internautes, i també pel canal de Twitter d’Atictes i pels canals dels seguidors, que se’n fan ressò. Si voleu saber què n’hem dit, podeu utilitzar Twitter Search i cercar-hi l’expressió #nitsatic (feu clic a l’enllaç, que ja teniu la cerca feta!), que és l’etiqueta que s’utilitza per descriure les piulades sobre les Nits a l’Àtic. Al xat també hi ha hagut una discussió animada i interessant, amb postures contraposades pel que fa a la lectura de llibres i d’ebooks.

I mentre no pengen el vídeo de la xerrada, us deixo enllaçada aquí la presentació de la Núria, que és una bona introducció al tema de les biblioteques personals a Internet i a Librarything i aNobii:

Afegit el 19 d’abril de 2009: Podeu veure el vídeo de la xerrada a AtictesTV: Del prestatge de casa a la lleixa virtual – Web TV – make.tv

No fa gaire em van preguntar si entenia el que llegia. Em vaig fer un bon fart de riure, tot i que a vegades llegeixo coses que no s’entenen, que no hi ha per on agafar-les de mal escrites que estan o que són massa abstruses per mi. De fet, la pregunta hauria d’haver estat, per la intenció amb què era feta, si sabia escriure. Tots en sabem, em direu; sí, sabem ajuntar lletres per formar paraules, i paraules per formar frases, frases per formar paràgrafs i paràgrafs per formar textos amb una mica d’entitat. Però això no vol dir que els textos s’entenguin, que en sapiguem ordenar la informació, que siguem clars, que el que hi diguem no siguin obvietats (ja sé que m’estic dedicant precisament a això, però no m’ho tingueu gaire en compte). Ni tan sols vol dir que, davant de la necessitat de crear un text més o menys formal, més o menys interessant, ens en sortim. No em feu gaire cas: he d’escriure un text d’aquests i després de 500 paraules i un bon retard (de fet, ni tan sols sé si podré lliurar-lo a temps), m’he encallat. Sé què he d’explicar, sé què vull dir, sé a què vull donar rellevància i a què no… i m’està costant tant com si hagués de córrer la marató.

I en una pausa d’aquesta carrera d’obstacles, he recordat aquesta expressió que encapçala l’apunt: «saber de lletra». El més curiós de l’expressió és que vol dir saber llegir i no he trobat cap expressió semblant que vulgui dir saber escriure; deu ser que els catalans en sabem tant, d’escriure, que ho donem per fet i no necessitem cap expressió que ens ho recordi?  Serà millor que m’hi posi una altra vegada o, si no, quedaré ben lluït i em picaran la cresta.

Assegut a la plaça que hi ha entre les sales de vetlla i la capella, llegia. El sol, alt, no es distingia en aquell cel lletós però se n’endevinava l’escalfor. Només el zumzeig de les línies d’alta tensió i el motor d’algun cotxe trencaven el silenci que s’havia escampat pel cementiri; i, regularment, els seguicis fúnebres que abandonaven les sales on es vetllaven els morts, anaven a la capella on es feia el funeral i després abandonaven el lloc, deixant enrere l’aspecte circumspecte que mantenien fins haver donat el condol a la família dels morts.

Hauria preferit estar en qualsevol altre lloc. Feia massa hores que era allà, sense saber ben bé què fer ni què respondre als comentaris de condol d’amics i coneguts. La mort, la mort no era el problema: malgrat ser la primera mort d’algú proper, no l’havia agafat desprevingut. Estava preparat. Era conscient que la vida té un final, un final físic. No estava preparat, però, per tot el que venia després: l’aparició de persones que feia anys que no veia, de parents que ni coneixia, les mostres de condol, les frases rituals tan buides i gastades que només li provocaven ganes de fer-ne acudits. I la llarga espera fins que no hagués acabat tot i pogués tornar a casa a refugiar-se en els seus llibres, en la seva música.

Un llibre l’havia acompanyat. Una novel·la. La tenia entre les mans mentre mirava un altre seguici que abandonava les sales de vetlla. Davant, la família del difunt, els únics que mostraven emocions autèntiques. Darrere, la llarga corrua de parents, amics, coneguts i saludats del difunt, la majoria evidentment incòmodes en aquell paper que no els venia de gust representar. Intentant controlar les criatures que només pensaven a jugar i les facècies dels joves. Quan haguessin entrat tots a l’església, ell tornaria a la lectura, per adonar-se un cop més que no recordava què acabava de llegir. Tornaria, però, a buscar l’última línia que recordava i continuaria la lectura. Fins que li tocaria representar el seu paper en un altre seguici, encapçalant-lo amb la resta de la família.

D’aquell dia, el primer en què havia hagut de representar el paper de «parent directe del difunt», en recordaria ben poca cosa. Un cel blanc i enlluernador, un llibre del qual no en recordava el contingut, el zumzeig dels fils elèctrics i la sensació d’estranyament, de veure’s a si mateix des de fora, a través dels ulls d’algú altre.