Un que passava

«Aquest llibre t’està durant molt, no», m’etziben un matí mentre assenyalen la coberta de Vida i destí, de Vassili Grossman. Falten poques pàgines per acabar la lectura de la novel·la, però sí, són gairebé quatre mesos que fa que carretejo amunt i avall el volum. «Tan complicada és?». No, no ho és… un cop familiaritzat amb l’extensa galeria de personatges que hi apareixen i que són anomenats de maneres diferents segons el grau de formalitat i de proximitat entre els parlants, la qual cosa t’obliga a un esforç suplementari. Sort que el llibre té al final un apèndix amb els noms dels personatges principals, que t’ajuda a situar-te.

Vida i destí és un gran retrat de la Segona Guerra Mundial a Rússia, al voltant del setge i l’alliberament d’Stalingrad, protagonitzat per una sèrie de personatges que mantenen relacions familiars o d’amistat —excepte els alemanys i els personatges històrics—, el nucli dels quals és la família Strum-Xapòixnikov. La galeria de personatges representa els diferents estrats socials i postures davant de la Revolució i de tot el que vingué després, i els destins diversos que hagueren d’afrontar els russos de tots colors i ideologies durant els anys de l’estalinisme. No resumiré l’argument, tasca ingent, sinó que aprofitaré l’esforç de l’Allau que ho ha anat fent a mode de guia de lectura al seu bloc: Vida i destí.

Una novel·la tan llarga no pot evitar, en alguns moments, esdevenir tediosa; i aquest no n’és una excepció: alguns capítols es feien inacabables. D’altres, però, eren tan intensos que feien mal (i ara penso en la carta d’Anna Semiónovna al seu fill, o la descripció del darrer viatge de Sófia Óssipovna Levinton) o tan apassionants que no et permetien abandonar la lectura. El llibre està dividit en tres parts, que marquen també tres estats d’ànim, i el nucli dels quals és Stalingrad: les dues primeres, abans que els russos alliberin la ciutat, amb el desànim pel llarg setge alemany i l’esperança que representen els primers moviments per trencar el setge planant sobre les vivències dels diversos personatges; i la tercera, amb l’eufòria del trencament del setge i el que representa aquest fet en les vides dels personatges i per la història. Una dificultat afegida és que els diferents capítols estan protagonitzats per personatges diferents i transcorren en llocs diferents, i cal una mica d’atenció extra per no perdre’s. No és només la descripció dels fets, però, el que ens ofereix Grossman, sinó que també ens ofereix un retrat molt crític de la societat russa, del seu comportament durant la guerra i després de la guerra envers les minories, de la burocràcia, i del totalitarismes i de l’establiment d’un estat policial on tothom pot ser un delator, d’un sistema que no permet la individualitat ni la discrepància —un sistema del qual ell també en fou víctima.

«La recomanes?», em van preguntar un altre matí. I no vaig saber què respondre: tot i haver-me agradat, encara no estic segur que aquesta sigui una d’aquelles novel·les que recomanaria sense dubtar-ho.

El llibre:

• Vassili Grossman. Vida i destí. Tr. Marta-Íngrid Rebón Rodríguez. Barcelona: Cercle de Lectors; Galàxia Gutenberg, 2008. 1093 p. ISBN 978-84-672-3021-5 (Cercle de Lectors).

Corre per algun prestatge des de fa anys L’amant de Marguerite Duras i mai no he tingut esma ni d’obrir-lo. No em pregunteu per què; no sabria dir-vos-ho: tant podria ser per manca d’interès, com per una certa resistència a llegir allò que «s’ha de llegir». Tampoc no ajudà gaire la pel·lícula: no vaig aguantar-ne més de vint minuts. Però vet aquí que per obra i gràcia d’un taller de literatura al que he assistit darrerament —que hom té les seves perversions i s’hi dedica amb ganes— m’ha tocat llegir una altra novel·la de Marguerite Duras: Moderato cantabile.

Abans de començar a llegir-la, vaig començar a témer-la: companys del curs que l’havien llegida l’havien trobada tan difícil i els feien falta més lectures. I a l’hora de la veritat, tampoc no era tan difícil… si més no llegir-la. Entendre-la era tota una altra cosa: de fet, entre el que vaig entendre jo i el que vam treure’n després de comentar-la a classe semblava que haguéssim llegit dues novel·les diferents.

A grans trets, la novel·la són deu dies de la vida d’Anne Desbaresdes, una dona burgesa d’un poblet industrial de la costa, que un dia que porta el fill a classe de piano sent un crit provinent d’un cafè propera i, encuriosida, hi treu el nas. Hi ha hagut un assassinat i s’hi obsessiona prou per tornar a l’endemà. Al cafè hi coneix un home amb el qual s’anirà trobant els dies següents, un home que sembla conèixer-la d’abans i amb qui establirà una estranya relació clandestina, mal vista per tothom, basada en les constants preguntes d’ella sobre l’assassinat i les observacions d’ell sobre la vida d’ella. Anne és una dona que no té res, només un fill a qui s’aferra, i la novel·la acaba amb la pèrdua d’aquest fill.

La meva interpretació havia estat, suposo, senzilla i superficial: un adulteri que té com a conseqüència la pèrdua d’allò que més estima, el seu fill. Però després de comentar-la a classe i de conèixer tots els símbols que amaga la novel·la i de les imatges que conté, i el per què de l’obsessió d’Anne per la dona assassinada i l’assassí, en vam treure unes conclusions completament diferents: per mi el final era un nou començament, però la novel·la té prou claus per poder afirma que el final és, de fet, un final.

I abans que ningú m’ho pregunti, sí, m’ha agradat. Prou com per reservar-la per llegir-la una altra vegada amb les noves claus per interpretar-la.

El llibre:

• Marguerite Duras. Moderato cantabile. París: Éditions de Minuit, DL. 2008. 164 p. ISBN 978-2-7073-0314-1.

Com la taca de sutge enmig de la cara. Com la petjada enfangada en un terra acabat de fregar. Com la patata podrida al verduler. Com un pèl a la sopa. Com una rosa blava. Com la mosca aixafada al parabrisa. Com la floridura a la fruita madura. Com un núvol de pluja en un cel blau. Com la gota que fa vessar el got. Com allò que està fora de lloc.

[...] i els ulls segueixen distretament els tossals que emergeixen lentament a l’horitzó para després ser engolits a poc a poc…

(Vassili Grossman. Vida i destí. Barcelona: Cercle de Lectors, 2008. p. 358.)

L’escriptor ebrenc Jesús M. Tibau s’ha convertit, amb el seu blog Tens un racó dalt del món, en un animador i en punt de trobada de la catosfera, gràcies en bona part als jocs literaris que proposa setmanalment: tots els dimecres en Jesús planteja un repte relacionat amb la literatura, que tant pot ser endevinar el títol i l’autor d’una obra amb l’única pista d’una imatge, com la proposta d’exercitat les habilitats literàries escrivint un petit text a partir d’una imatge o d’un text que ell proposa. Aquests jocs no estan circumscrits al seu blog: en alguna ocasió ha aconseguit la col·laboració d’altres blogs per, entre tots, proposar el joc o donar pistes per resoldre’l. Molt semblant als jocs literaris va ser la proposta que va fer el 10 de juny passat: proposà un concurs que tindria com a premi un exemplar del seu recull de poemes A la barana dels teus dits, i que consistia en escriure una poesia on aparegués «a la barana dels teus dits». D’aquell concurs en va sortir un llibre, publicat per Petròpolis —el nou projecte editorial de Jaume Llambrich— en tres formats: en paper, per llegir en línia i en format PDF per descarregar (Totes les baranes dels teus dits al web de Petròpolis).

El llibre recull les cinquanta-cinc poesies que es presentaren al concurs i que són, també, una mostra d’allò que escriuen els blogaires de les terres de parla catalana; i dit en el sentit més ampli, ja que inclou una poesia de la blogaire algueresa Anna Cinzia Paolucci (Poemes des de l’Alguer). Però les convocatòries de Jesús M. Tibau sobrepassen les fronteres, i també hi ha una poesia en occità de Joan deu Peiroton (Lo blòg deu Joan). La majoria tenen l’amor com a tema principal, cosa no del tot estranya si tenim en compte l’origen de la frase que havia de servir d’inspiració; és un recull de bon llegir, amb bones propostes poètiques i imatges de molta força, algunes de les quals fan emocionar.  Us en copio a sota una petita mosta:

El llibre:

• Totes les baranes dels teus dits. A cura de Jesús M. Tibau. Petròpolis, 2009. 68 p.

Esperava, abans d’escriure l’apunt que volia dedicar a aquesta novel·la, la resposta del servei d’atenció a l’espectador de TVC a la qüestió que els havia enviat: el títol i les dades d’un documental que creia haver vist al Canal 33 que parlava sobre la dissort dels músics jueus d’una orquestra alemanya durant els anys del III Reich. Malauradament, la meva memòria m’ha jugat una vegada més una mala passada i les dades que els vaig donar no eren prou exactes —probablement vaig veure el documental en algun altre canal que trobaria casualment fent zàping durant la pausa en algun programa…

Tota aquesta introducció, que a primer cop d’ull podria semblar una divagació sense solta, té força a veure amb la novel·la Adiós, Shanghai d’Angel Wagenstein, que comença precisament amb una orquestra formada per músics jueus deportats i que descriu en un dels primers capítols com els nazis anaren capturant i enviant a un camp de concentració els músics jueus d’una orquestra, en aquest cas la Filharmònica de Dresden.  Entre ells, el violinista Theodor Weissberg i el flautista Simon Zinner. I d’altres, com la mezzosoprano Elisabeth Müller-Weissber, alemanya ària muller de Weissberg que ha de triar entre el divorci i seguir la sort del seu marit; o Hilde Braun, jueva d’aspecte ari que decideix fugir abans que algú descobreixi que és jueva; István Keleti, pianista hongarès homosexual; o Schlomo Finkelstein, jueu que la resta de jueus menyspreen però necessiten… Tots aquests personatges i d’altres que aniran apareixent al llarg de la novel·la —els uns jueus, d’altres no; metges, músics, espies, comerciants— es trobaran tots al mateix lloc: Xangai, l’única ciutat al món que no havia establert límits a l’arribada dels fugitius jueus.

Adiós, Shanghai és la tercera novel·la del cicle que Wagenstein dedica al destí dels jueus d’Europa al llarg del segle XX, cicle que comença amb El Pentateuco de Isaac i continua amb Lejos de Toledo. D’aquesta darrera encara no n’hi ha traducció, però no afecta a la lectura del cicle ja que les novel·les són independents i, pel que sembla, força diferents. A El Pentateuco… Wagenstein explicava amb molt d’humor la història d’Europa des del punt de vista d’un jueu de Galítzia que al llarg de la seva vida, sense moure’s del seu poble natal, arribava a pertànyer a cinc països diferents, vivia dues guerres i, finalment, coneixia els gulags russos.

A Adiós, Shanghai el punt de vista canvia: és una novel·la coral, l’humor pràcticament ha desaparegut i, basant-se en fets reals, Wagenstein descriu la vida dels jueus que van poder fugir dels països conquerits pels nazis i refugiar-se a Xangai abans que les autoritats de la ciutat tanquessin les portes a més refugiats.  A Xangai, però, la vida no és fàcil: els refugiats són allotjats en un dels barris més pobres i conflictius i s’han d’enfrontar a la indiferència i al rebuig dels xinesos i dels europeus de les zona occidental de la ciutat, fins i tot de les famílies jueves establertes a Xangai de tota la vida que els utilitzen com a mà d’obra barata. S’hauran d’enfrontar també als seus prejudicis i costums, per poder alimentar les seves famílies i poder, sobretot, sobreviure. La música, tan present des del començament de la novel·la, serà per a molts d’ells l’única manera de conservar el contacte amb la bellesa, amb el passat i amb l’esperança.

El llibre:

• Angel Wagenstein. Adiós, Shanghai. Tr. Venceslav Nikólov. Barcelona: Libros del Asteroide, 2009. 416 p. ISBN 978-84-92663-00-2.

[Per causes alienes a la meva voluntat i més aviat relacionades amb la malaptesa de què som capaços a vegades, aquest apunt s'havia publicat incomplet]

Al tren, començo a escriure unes línies sobre La zona, de Serguei Dovlàtov, però de seguida ho deixo córrer: no m’agrada què dic. Les rellegeixo uns dies més tard i em dic que tenia raó de deixar-ho córrer: hi faig una comparació que no ve a tomb, amb una novel·la amb la qual comparteix ben poc, per no dir res.

A La zona s’hi barregen la narrativa amb el gènere epistolar, la ficció amb l’autobiografia. A través d’una sèrie de narracions, cadascuna independents, el protagonista ens explica la seva experiència com a vigilant en un gulag per mitjà d’anècdotes relacionades amb diferents personatges i moments que formen un retrat no només de la dura i absurda vida dels camps de treball estalinistes, sinó també de la fragilitat de l’home i de la facilitat amb què pot arribar a deshumanitzar-se. El narrador, en tant que vigilant, està en una posició de poder: però després de llegir el llibre ens adonem que és un presoner més, capaç d’arribar al mateix nivell d’abjecció o de noblesa que qualsevol dels presoners del camp (delinqüents barrejats amb dissidents, presoners polítics, intel·lectuals contraris al règim, etc.).

L’home per a l’home és… com podia expressar-ho de la millor manera: una tabula rasa. Per dir-ho d’una altra manera: qualsevol cosa. Depèn de la concomitància de circumstàncies.

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendeixin al bé… [p. 112]

Entre narració i narració hi ha intercalada una carta de l’escriptor al seu editor, cartes en les quals no només reflexiona sobre l’escriptura i el paper de l’escriptor, sinó que també ens explica les aventures (i desventures) per les quals ha passat la narració: treta de Rússia clandestinament, a trossets microfilmats, cal anar-la reconstruint a partir de fragments que li van arribant i de la memòria.

El relat es construeix amb la combinació de narracions i cartes, ja que aquestes serveixen tan de contrapunt com d’aclariment a les idees que l’escriptor vol transmetre a la narració.

Lectura divertida a estones, per obra i gràcia d’algunes de les absurdes anècdotes del camp que explica, però també angoixant i desassossegadora, en veure els nivells de baixesa a què pot arribar l’home enfrontat a la lluita per la supervivència. I també pel fet que es tracta d’un relat basat en la realitat, ja que l’autor havia fet el servei militar com a vigilant d’un camp de presoners.

El llibre:

• Serguei Dovlàtov. La zona. Apunts d’un vigilant de camp. Pr. Ricard San Vicente. Tr. Miquel Cabal. Barcelona: Labreu, 2009. 228 p. ISBN 978-84-935391-4-6.

Aquesta és una d’aquelles novel·les que un dia vaig comprar perquè tothom en parlava i que va quedar desada immediatament al prestatge amb la idea de llegir-la algun dia. I han hagut de passar set anys perquè, amb l’excusa d’omplir l’escala de recomanacions del Reto 2009, la tragués del prestatge on havia anat a raure.

Espero que si dic que és una novel·leta deliciosa ningú interpreti que no m’ha agradat. Però és que és això, precisament, una novel·leta (no arriba a dues centes pàgines) deliciosa, malgrat el rerefons polític i social que amaga.

El narrador i Luo són dos joves que en sortir de l’escola són enviats a un poble de muntanya per ser sotmesos a reeducació: el seu crim, ser dos joves intel·lectuals, malgrat que ni tan sols els havien permès anar a l’institut. Per què? Perquè els pares de tots dos eren considerats enemics del poble. Som a la Xina, l’any 1971. Al poble on són enviats només es tenen l’un a l’altre, però ben aviat coneixen una noia d’un poble veí, modista, de qui s’enamoren. Més encara: en un altre poble hi ha un conegut, també per ser reeducat, en Quatreulls, que amaga una maleta plena de llibres. Aquests llibres seran no només una manera de fugir de la duresa de les tasques diàries, sinó també l’instrument que Luo utilitzarà per reeducar la Petita Modista. A la història d’amor s’hi afegeixen les anècdotes de la vida dels dos nois a la muntanya del Fènix del Cel, que és el nom de la muntanya on estan els pobles on viuen els protagonistes de la novel·la, narrades amb un estil clar i planer, sense aprofundir en els aspectes més obscurs de la dictadura del proletariat ni de la reeducació, tot i que hi surten entreteixits amb la història dels protagonistes; a vegades, també, per mostrar-ne l’absurditat.

El que més m’ha cridat l’atenció, el que més m’ha agradat, és la idea del valor dels llibres, de determinats llibres, com a instruments per a evadir-se de la realitat i com a eines per millorar com a persones. Alguns llibres, esclar: la literatura occidental oposada, en aquest cas, a la literatura oficial (Mao, Hoxha, Marx, Stalin) —i l’única permesa d’altra banda.

El llibre:

• Dai Sijie. Balzac i la Petita Modista xinesa. Tr. Marta Marfany. Barcelona: Edicions 62, 2001. 163 p. ISBN 84-297-4812-1.

No sé per on començar a parlar d’aquest llibre, tan estrany i tan apassionant alhora, tan torbador —l’omba de l’esquizofrènia no ho és, de torbadora? Tan ple de literatura, de reflexió sobre la literatura —tan metaliterari. Tan ple del jo i de l’altre, de reflexió sobre l’existència i sobre  el jo. Qui és el narrador de la història? Un personatge que no sap que ho és? Un narrador que es creu personatge d’una novel·la? Narració dins de la narració, com una Matrioixca o unes capses xineses, i uns personatges que a força de ser cada vegada diferents semblen crear un metapersonatge que és la suma de totes les seves manifestacions.

Potser no n’hauria de parlar, no hauria d’intentar parlar-ne; però em resisteixo a no dir res d’un dels llibres que més m’ha sorprès i m’ha fet gaudir de la lectura darrerament.

El llibre:

• Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. 209 p. ISBN 978-84-8437-972-1.

En un món apocalíptic, arrasat per una catàstrofe indeterminada, cobert de cendra, fosc, un pare i el seu fill es dirigeixen cap al sud a la recerca d’una possibilitat de sobreviure. Sols, amb poques provisions i una arma amb només dues bales, pare i fill no només s’han d’enfrontar a la gana, al fred, a la por i a l’amenaça de bandes d’altres supervivents, sinó també a la pròpia solitud i a la incertesa sobre l’endemà. Sols, desitjant trobar altres supervivents però alhora temerosos de trobar-ne de dolents, el viatge de pare i fill és una recerca contínua d’aliments, de roba per abrigar-se, i d’un nou futur, d’una nova vida. El paisatge desolat és l’única companyia que tenen, un paisatge que es repeteix, com se’n repeteix la descripció una vegada i una altra, recurs amb què l’autor aconsegueix fer augmentar l’angoixa sobre l’incert destí dels protagonistes i la buidor de les seves vides.

És una novel·la dura, commovedora, desconsoladora. A mesura que avança, i que els protagonistes avancen cap al sud, sembla que el futur que els espera és cada vegada més obscur. Pare i fill s’han d’enfrontar a la seva solitud i a la consciència de la seva fragilitat, i han d’acceptar que pot arribar el moment que l’un o l’altre defalleixin, però l’amor que es tenen els fa tirar endavant fins a un desenllaç previsible però no per això menys colpidor.

El llibre:

• Cormac McCarthy. La carretera. Tr. Rosa Borràs. Barcelona: Edicions 62, 2007. ISBN 978-84-297-6008-8.

Des d’aleshores, gradualment fins avui, m’ha crescut el desinterès per l’ostentació econòmica, el poder i la fama; tres fins que idiotitzen. «Quantes coses que no necessite!», féu Sòcrates, segons les cròniques, davant el mercar exuberant d’Atenes. «Quantes coses que no necessite!», pense, davant la infinitat de foteses que ens ocupen.

Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. p. 73.