Un que passava

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

L’argument de l’obra de Federico García Lorca és ben conegut: Bernarda Alba es queda vídua i es tanca a casa amb les seves cinc filles per un llarg dol. Però la vida no es pot tancar darrere les parets emblanquinades d’una casa i el tancament, la manca de llibertat, l’autoritarisme, l’enveja i les ganes de viure es converteixen en un còctel explosiu el final del qual tothom el sap.

La casa de Bernarda Alba s’està representant, amb direcció de  Lluís Pasqual, al Teatre Nacional de Catalunya aquests dies, i fins el dia 28 de juny. L’havia vista fa anys, no recordo on ni qui la feia, i no només tenia ganes de tornar-la a veure, sinó veure-la interpretada per tres grans actrius com són Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Teresa Lozano. En una obra de dones no són les úniques, és clar: hi ha les cinc filles (interpretades per Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls i Almudena Lomba) i altres personatges com la criada (Tilda Espluga) i Prudencia (Marta Martorell), a més de les veïnes, les quals entre escena i escena i mentre entonen un rèquiem són les encarregades de canviar el mobiliari.

Núria Espert fa una Bernarda cínica, cruel i obsessionada amb el què diran, però cega al que passa dins les parets en què ha tancat la seva família. Imposa, realment, i només li vaig trobar un pèl d’inexpressivitat a la cara, com si se li hagués trabat algun nervi i no pugués abandonar alguna expressió. Rosa Maria Sardà és Poncia, mig criada mig majordoma, que odia la casa però la necessita per viure, i que demostra una vegada més que bona actriu que és, tot i que en algun moment més còmic surt la Maria Rosa Sardà de sempre, la que fa de Maria Rosa Sardà, per entendre’ns. També té un paper intens, però més breu, Teresa Lozano, en el paper de la mare boja de Bernarda. De les filles és difícil destacar-ne alguna, potser la que menys paper té és Amelia (Nora Navas) i passa més desapercebuda que les altres.

L’escenografia em va semblar molt encertada: un escenari rectangular, tot blanc, amb dues portes a cada extrem (la que surt al pati i la d’entrada a la casa), que tant pot ser un pati interior com una habitació d’una casa andalusa, obert pels dos costats llargs. El públic, a banda i banda, sembla un element més de l’obra: la presència opressiva de l’esguard dels veïns que rodeja dones de la casa. A cada escena canviava el decorat, i ho feien com dia més amunt les veïnes entonant un rèquiem.

Si us en voleu fer una idea, teniu alguns fragments de l’obra en vídeo a la pàgina del TNC: La casa de Bernarda Alba > Premsa.

Potser abans d’escriure una nota sobre un llibre hauríem de deixar passar un temps per tal de poder-nos-hi enfrontar més fredament i evitar incórrer en simplificacions que no fan justícia ni a l’obra, ni a l’autor, ni al lector. Això és precisament el que no vaig fer en escriure la nota sobre Contra natura, d’Álvaro Pombo: tenia massa viva encara la sensació d’avorriment que em provocava aquell estil inflat i carregós que primer identificava com a propi d’un personatge però que, de fet, és l’estil que impera a tota la novel·la. A l’«Epílogo» que vaig esmentar l’autor es refereix a l’estil amb els termes vigor i crudeza, però un i altre trets no hauria d’anar lligat a l’artificiositat.

Aquest avorriment del lector és reconegut per la crítica, si més no a la crítica apareguda al suplement Llibres de El Periódico signada per Domingo Ródenas de Moya, qui escriu:

Segon: que les seves novel·les incorren en una mena d’autocomplaença de la dicció que pot avorrir el lector, sobretot quan s’estanca en amplificacions supèrflues, un pecat estètic que s’absol per compte de les virtuts avantdites.

Virtuts aquestes, segons el crític, que són

l’excel·lència en l’ús de l’idioma, la versatilitat de les seves veus, la barreja d’anècdota i reflexió, la profunditat de l’escrutini de la ment humana.

Més endavant assenyala com a «demèrits» que la història que ens explica

no s’hauria vist menyscabada per ocupar menys pàgines, cosa que, al contrari, hauria ajudat al propòsit de l’autor.

Tot això, però, sempre segons la tesi del crític, es pot perdonar per les moltes virtuts que té la novel·la, que són, breument, la història que ens explica i la motivació d’aquesta història. Ho he entès malament o ens està dient que perquè una novel·la sigui bona només cal una història bona i una motivació per escriure-la? I l’estil, l’ús de la llengua, que no avorreixi, no hi tenen res a veure? És clar que la crítica va encapçalada per una frase que ja fa pensar que no serà pas una crítica negativa:

una certa crítica sol afirmar que Pombo és Pombo, com si això situés les seves novel·les en un lloc a part on no arriben els criteris usuals de valoració.

Doncs no: la novel·la és avorrida, malgrat les idees i reflexions interessant que conté —que en té, tot s’ha de dir.

La simplificació en què vaig incórrer i de què parlava al començament d’aquesta nota afecta sobretot l’argument, que és molt més complex del que vaig dir. Partint de la tesi que no hi ha una única manera de viure l’homosexualitat, Pombo descriu l’evolució de diversos personatges homosexuals, units per graus diferents d’amistat, afecte o dependència, que representen maneres diverses de viure l’homosexualitat. Posa èmfasi en com la viuen dos dels personatges, Javier Salazar i Paco Allende, que representen

dos modos radicales de vivir la experiència amorosa homoeròtica masculino. Uno de ellos es válido: el otro, inválido.

I encara que diu que deixa al lector la decisió de quin dels dos models és acceptable, la mateixa descripció que dóna dels personatges sembla apuntar cap a una direcció determinada: mentre que Javier Salazar apareix com un personatge egoista i manipulador que de seguida es fa antipàtic al lector, Paco Allende és presentat de manera que pot guanyar-se més fàcilment la simpatia del lector.

Simpatia que el lector, si més no aquest lector, no ha estat capaç de sentir en cap moment pel narrador, pedant i carregós, de la història.

Pombo, Álvaro. Contra natura. Barcelona: Anagrama, 2005. 561 p. ISBN 84-339-7126-3.

Ródenas de Moya, Domingo. «Obra bé i alegra-te’n». Llibres [Barcelona] (9 febrer 2006), p. vii. Suplement d’El Periódico de Catalunya.

Technorati tags: llibres, Álvaro Pombo, Contra Natura

Actualització, 3 de febrer 2006: Suposo que ja ho haureu llegit: Álvaro Pombo ha rebut el premi Ciutat de Barcelona en la categoría de literatura en llengua castellana per la novel·la Contra natura.

Arribo més d’esma que per interès a la pàgina 310 del llibre i ensopego amb una frase del narrador que fa que m’aturi, bufi com un gat i prengui nota:

que el lector, que no es Dios, sea capaz de distinguirlo es una posibilidad que yo le ofrezco: saber leer consiste en esto: en entenderme.

No, el lector no és bo, però no crec que entendre o no aquesta novel·la tingui res a veure amb saber llegir. Calia tanta palla per explicar que «no hi ha homosexualitat, sinó homosexualitats», segons diu l’autor? Per descriure la història d’un home incapaç de reconèixer la seva homosexualitat, incapaç d’estimar, manipulador, pagat de si mateix, que sembla que l’unic que busca és fer un trio amb dos homes més joves?

Acabo el capítol i salto a l’epíleg amb què l’autor tanca la novel·la i on n’explica el motiu, què volia explicar i perquè ho fa com ho fa.

Desde un principio quise que esta novela fuese un alegato contra la superficialidad.

La llegeixo i penso en la quantitat de palla amb què infla cada frase, cada paràgraf, amb la pesada retòrica dels discursos d’algun personatge.

Faig un nou salt, a la coberta posterior, on una mà anònima ha resumit l’argument de la novel·la i la interpreta a base de retalls de les paraules de l’epíleg. Conclou amb una paràgraf elogiós en el qual em criden l’atenció les paraules que dedica a la prosa de l’autor:

un prosa poderosa, ágil y deslumbrante que nos atrapa y cautiva de principio a fin.

Una prosa inflada, pesada y rebuscada que ens repel i ens avorreix de principi a fi, hauria dit jo.

Acabaré de llegir-la, per raons que no vénen al cas, però sense treure’m de sobre la sensació d’avorriment que m’acompanya des de les primeres pàgines.

Com va dir la xuxy al bloc del Llibreter:

quanta pretensió: un bunyol reinflat.

Per rematar aquesta nota, un nota de la pàgina 62 de l’edició d’avui d’El Periódico: Pombo és un dels finalistes de la cinquena edició del premi Salambó.

Álvaro Pombo. Contra natura. Barcelona: Anagrama, 2005. 561 p. ISBN 84-339-7126-3.

Technorati tags: llibres, Álvaro Pombo, Contra natura

«El virus aquest que corre pel món» —paraules textuals de l’amable metgessa que em va visitar al CAP— m’ha tingut un parell de dies al llit. No s’hi està malament, al llit, no… si més no fins que et comencen a fer mal tots el racons del cos i ja no saps com posar-te per estar una mica còmode. Almenys m’he estalviat les pluges i, com que tenia el cap clar, he pogut aprofitar per acabar de llegir L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón, aquest llibre blau i gros que tothom porta al metro i a l’autobús i que tant d’èxit està tenint. Èxit que es mereix, no ho poso en dubte: és una bona història, ben explicada, intrigant… i, si em permeteu, una mica fulletonesca. I no dic perquè en un moment donat de la novel·la vaig incapaç de reprimir l’exclamació «si això és un fulletó!», perquè per fer-ho hauria de donar alguns detalls que espatllarien la novel·la a qui no l’hagi llegida i la vulgui llegir. I no és per manca de ganes, no: des que uns xitxarel·los van espatllar-me El sisè sentit, que tinc ganes de venjança i de posar-me a cridar «l’assassí és el majordom!»… però me’n guardaré prou, no patiu. I l’argument de la novel·la? Doncs no l’explicaré, perquè en podeu trobar-ne ressenyes a qualsevol llibreria amb pàgina a internet.

Dies abans havia acabat de llegir, finalment, Una historia de la lectura, d’Alberto Manguel. M’hi he estat uns quants mesos, amb aquest llibre, perquè cal poder concentrar-se per l’allau d’informació que conté cada capítol. I com que quan anava més o menys per la meitat vaig aturar-ne la lectura per llegir altres coses, en lloc de continuar-lo vaig tornar a començar. A l’últim capítol, l’autor afirma que entre els llibres que no ha escrit hi ha La historia de la lectura. Un llibre que no s’ha escrit per causa de la complexitat d’un acte aparentment tan simple com és llegir, però que en realitat és molt complex, com es veu al llarg del llibre que sí ha escrit.

La lectura és un acte personal, i Manguel aprofita la seva experiència com a lector per il·lustrar alguns passatges del llibre, però també la utilitza com a punt de partida d’alguns altres. Però no es limita a això: recorre a tot tipus de fonts (literàries, històriques, mèdiques, filosòfiques, religioses, pictòriques, etc.) de les quals pugui treure informació sobre la lectura i la seva evolució, al llarg del temps i arreu del món. Així el llibre es converteix en un assaig multidisciplinar, ple de referències a personatges famosos del món de la literatura, de la pintura, de l’Església, etc.; ple de referències a la història, a les ciències mèdiques, a l’etnologia, a la filosofia… Al llibre no hi ha només una història de la lectura, sinó també de l’escriptura i del llibre, en un autèntic bombardeig d’informació: com es llegia; qui llegia i per què; qui prohibeix la lectura i per què; què en pensaven escriptors com Kafka, Whitman o Colette, de l’acte de la lectura; què en pensaven els filòsofs antics i els pares de l’Església; quina imatge tenen dels lectors els no-lectors; quan es va començar a escriure, com i per què; com funciona l’acte de la lectura… són alguns dels interrogants als quals l’autor intenta donar una resposta.

Hi he trobat molts passatges interessants que, armat del meu inseparable tros de llapis, he anat subratllant. Però per no fer aquest text massa llarg només en copiaré un que, curiosament, no havia subratllat, sinó que només l’havia marcat amb un asterisc. Si en voleu més, ja sabeu: biblioteques i llibreries!

Pero la lectura no aterra solo a los gobiernos totalitarios. En los patios de las escuelas y en los vestuarios de los clubes se intimida a los lectores tanto como en los despachos gubernamentales y en las prisiones. En casi todas partes, la comunidad de los lectores tiene una reputación ambigua que proviene de la autoridad inherente a la lectura y del poder que se le atribuye. En la relación entre lector y libro hay algo que se reconoce como acertado y fructífero, pero también como desdeñosamente exclusivo y excluyente, quizá porque la imagen de una persona acurrucada en un rincón, olvidada al parecer del «mundanal rüido», sugiere una independencia impenetrable, una mirada egoísta y una actividad singular y sigilosa. [...] El miedo de la gente a lo que un lector pueda hacer entre las páginas de un libro es semejante al temor eterno que tienen los hombres a lo que puedan hacer las mujeres en los lugares secretos de su cuerpo, o a lo que las brujas puedan hacer en la oscuridad, detrás de puertas cerradas con llave. (p. 41-42)

Carlos Ruiz Zafón. L’ombra del vent. Barcelona: Planeta, 2004. 485 p. ISBN 84-9708-104-8. Alberto Manguel. Una historia de la lectura. Madrid: Alianza, 2002. 494 p. ISBN 84-206-7261-0.

De llibres, xxii

Sergio Armstrong ha comès un crim: un atemptat amb bomba, en el qual no només han mort algunes persones, sinó que també s’han destruït algunes caixes-dossier –que contenen tota la informació relacionada amb els habitants de la Ciutat. Sergio és culpable i reconeix la seva culpabilitat, i ni tan sols el fet de tenir una discapacitat psíquica li evita la condemna: ser enviat a la terra, lloc salvatge i sense cap mena de civilització on segurament morirà, amb unes quantes provisions i un llibret sobre els habitants del planeta.

Un cop allà, Sergio descobrirà que la terra no és un lloc despoblat i salvatge com es creu a la Ciutat, i alhora el lector anirà descobrint que tampoc Sergio no és exactament com se’ns descrivia al començament de la novel·la: Sergio és un home amb una missió, una missió transcendental que posarà al descobert el per què de la separació entre l’orgullosa, tecnificada i, diguem-ho així, civilitzada Ciutat, i l’anàrquica i aparentment salvatge terra.

Res a la novel·la, o gairebé res, és el que sembla, i el lector esdevé una peça més en el joc en què es converteix el text. De la mà de Sergio anirem descobrint aquesta terra tan original, barreja de llunyà oest i terra d’aventures, acompanyats de personatges tan singulars com Serapio Mancilla, el Manchurri, venedor ambulant i periodista aficionat a les begudes alcohòliques, i el seu inseparable Huesos; el Vikingo, una mena de mestre espiritual amb capacitats empàtiques; el capità Grotton, que guiarà Sergio i una companyia de dones i homes en una apassionant aventura a l’Àfrica a la recerca de la Pedra de la Lluna; el torbador Herder i el seu castell ple de presències malignes; la dolça Edy i la desimbolta i descarada Marta di Jorse…

La novel·la és una barreja molt ben aconseguida d’elements de la literatura de ciència-ficció y la fantàstica, amb pinzellades de la de terror, la d’aventures i la de l’oest, amb força moments còmics (els dos exemplars del diari que escriu Manchurri, el Clarinazo Matinal, són delirants) i t’enganxa des de la primera línia fins a l’última. Hi ha alguna incongruència i alguns breus episodis que semblen ficats amb calçador, tot i que ajuden a conèixer els personatges, però això no espatlla el resultat final.

Gabriel Bermúdez. Viaje a un planeta Wu-Wei. Gijón: Avalón, 2000. 297 p. ISBN 84-607-0892-6.

De llibres, x

No conec gaire la literatura fantàstica ni la de ciència ficció feta per autors espanyols o llatinoamericans, per això m’és molt difícil dir quin lloc ocupa aquesta novel·la dins del gènere fantàstic. Tot i això, Máscaras de matar és una novel·la sorprenent, sorprenent d’una banda per la violència que hi regna, i de l’altra pel món que León Arsenal, l’autor, ha construït per desenvolupar-hi l’argument. És un món complex, amb una gran diversitat de pobles l’únic element en comú dels quals sembla que és l’antic costum d’amagar-se, o evidenciar-se, mitjançant la utilització de màscares. Màscares que diuen qui ets, a quin clan, família o tribu pertanys, quines intencions tens o quin és el teu ofici. Algunes d’aquestes màscares les han dotades d’un gran poder, un poder intemporal que pot arribar a anul·lar la voluntat i els pensaments de les persones que les porten, fins que no se sap ben bé si s’és un mateix o si s’és la màscara que porta.

I la persecució de dues màscares de gran poder és el fil argumental al voltant del qual està bastida tota la novel·la, dues màscares, la Màscara Reial i el Cufa Sabut, que poden subvertir l’ordre (o més aviat desordre) que hi ha a les terres anomenades Los Seis Dedos. Un caçador de caps, Corocota, rebrà l’encàrrec de matar una bruixa mestissa, Tuga Tursa, que ha estat acusada de destruir un santuari i assassinar-ne els habitants. Però ben aviat veurem que els actes de Tuga Tursa estan relacionats amb la reaparició d’aquesta antiga màscara, la Reial, que ja havia causat problemes molts anys abans. I coneixerem una sèrie de personatges les vides dels quals es lligaran a la persecució de la Màscara Reial i a les guerres que els seus seguidors estan provocant.

«Sang i mort. Per a tots per igual», diu un dels personatges de la novel·la. I sang i mort, per a tots per igual, és el que més trobem en aquesta novel·la, amagant com una màscara algunes reflexions de fons: si som realment nosaltres mateixos, o som la màscara que portem; si les idees poden arribar a ser tan importants que prenen el lloc de les màscares, que serà ocupat pels homes que les escampen i les defensen.

1 :: 2 :: 3 :: 4

León Arsenal. Máscaras de matar. Barcelona: Minotauro, 2004. 285 p. ISBN 84-450-7500-4.

De fons: la sensual veu de la Leonor Watling, a Marlango.

Enceto una nova lectura. És una recomanació del Pau, d’un dels nostres dies de voltar per llibreries especialitzades en friquismes diversos com Gigamesh. La tenia a la prestatgeria, i la tenia classificada com «a veure si llegeixo aquesta novel·la d’una vegada». I aprofitant un d’aquests moments de tedi en què no hi ha res que t’atregui prou per dedicar-t’hi —aquella lectura que tens a mitges, aquell dvd que vas comprar i que encara conserva intacte l’embolcall de cel·lofana, els articles que has acumulat i volies llegir però no trobes el moment, els apunts amb què havies de començar a preparar l’examen que et caurà a sobre d’aquí a poc temps…—, doncs deia que aprofitant un moment d’aquests de tedi, vaig decidir llegir-la.

Va ser un error: des de la primera línia s’ha apoderat de mi de tal manera que no he pogut deixar-la fins que no l’he acabada. Es una novel·la de ciència ficció, d’autor espanyol, sense barroquismes estilístics innecessaris, ben escrita i amb un rerefons cultural força important. Amb les dosis adients de misteri, acció, amor i aventura per mantenir-te enganxat des del començament fins al final. És La mirada de las furias, de Javier Negrete, publicada per Ediciones B el 1997 a la seva col·lecció «Nova. Ciencia Ficción».

De fons, el tercer acte de Rinaldo, de Georg Frideric Händel, amb Bernarda Fink, Cecilia Bartoli, David Daniesl, Daniel Taylor, Gerald Finley i Luba Orgonasova. The Academy of Ancient Music, dirigida per Christopher Hogwood.

El amor coge el bisturí
y antes de marcharse
te hace una incisión en el alma.
Es su peculiar manera de decir adiós.

Gloria Bosch. Una llamada tuya bastará para sanarme. Barcelona: Carena, 2003.

Me dirijo a ti, por la presente
si tienes a bien adjudicarme
una noche cualquiera para besarte
a la luz de la luna o entre tinieblas
entre mis sábanas o entre tus piernas.
Siendo consciente de que mi premura
es incompatible con tu escasez de tiempo
efectúo las gestiones oportunas
a fin de que no caduque mi deseo.
Esperando cumplir los requisitos
establecidos a tal efecto
curso esta petición con carácter urgente
y adjunto documentación en forma de verso.
En Barcelona, a una hora cualquiera
y en un día impreciso del mes de noviembre
firmo la presente instancia desde mi cama
acechando la puerta con obsesiva mirada.

Gloria Bosch. Una llamada tuya bastará para sanarme. Barcelona: Carena, 2003.