Un que passava

L’escriptor ebrenc Jesús M. Tibau s’ha convertit, amb el seu blog Tens un racó dalt del món, en un animador i en punt de trobada de la catosfera, gràcies en bona part als jocs literaris que proposa setmanalment: tots els dimecres en Jesús planteja un repte relacionat amb la literatura, que tant pot ser endevinar el títol i l’autor d’una obra amb l’única pista d’una imatge, com la proposta d’exercitat les habilitats literàries escrivint un petit text a partir d’una imatge o d’un text que ell proposa. Aquests jocs no estan circumscrits al seu blog: en alguna ocasió ha aconseguit la col·laboració d’altres blogs per, entre tots, proposar el joc o donar pistes per resoldre’l. Molt semblant als jocs literaris va ser la proposta que va fer el 10 de juny passat: proposà un concurs que tindria com a premi un exemplar del seu recull de poemes A la barana dels teus dits, i que consistia en escriure una poesia on aparegués «a la barana dels teus dits». D’aquell concurs en va sortir un llibre, publicat per Petròpolis —el nou projecte editorial de Jaume Llambrich— en tres formats: en paper, per llegir en línia i en format PDF per descarregar (Totes les baranes dels teus dits al web de Petròpolis).

El llibre recull les cinquanta-cinc poesies que es presentaren al concurs i que són, també, una mostra d’allò que escriuen els blogaires de les terres de parla catalana; i dit en el sentit més ampli, ja que inclou una poesia de la blogaire algueresa Anna Cinzia Paolucci (Poemes des de l’Alguer). Però les convocatòries de Jesús M. Tibau sobrepassen les fronteres, i també hi ha una poesia en occità de Joan deu Peiroton (Lo blòg deu Joan). La majoria tenen l’amor com a tema principal, cosa no del tot estranya si tenim en compte l’origen de la frase que havia de servir d’inspiració; és un recull de bon llegir, amb bones propostes poètiques i imatges de molta força, algunes de les quals fan emocionar.  Us en copio a sota una petita mosta:

El llibre:

• Totes les baranes dels teus dits. A cura de Jesús M. Tibau. Petròpolis, 2009. 68 p.

Vaig girar un cantó, i un altre, i un altre; vaig córrer amb totes les forces fins a refugiar-me en l’edifici on, al primer pis, hi havia el Gabinet d’Investigació i Lectura, minúscula biblioteca que depenia de l’Ajuntament de Sueca. Hi vaig entrar, vaig dir «bona vesprada» a la senyoreta Patro, bibliotecària. [...] La Patro exercia la seua vocació d’espia, de psicoanalista, de fiscal, de periodista de successos, camuflada de bibliotecària. Des del Gabinet d’Investigació i Lectura movia els fils adients per a mantenir-se al dia, a l’hora, al minut, en els conflictes del poble i voltants. [...] Imposava, la vella; era prima i tesa com una garsa, nerviosa, omnipresent, sempre vestia de girs, exhibia un esguard incisiu de pistolera a sota d’uns vidres gruixuts que li tapaven mitja cara. Tenia l’obsessió, la dèria, la idea fixa que a la biblioteca s’anava a llegir o a estudia, i volia imposar-ho per damunt de tot. A mi, als meus amics, ens havia envait a passeig més d’una vegada. Lluïa una punteria impressionant, no ens en pasava ni una.

Fins aleshores, mai no m’havia presentat sol a la biblioteca, sempre anàvem en grup a papar-nos els volums d’Astèrix, de Tintín, de Mortadelo i Filemón… Me’ls havia rellegit tots. Aquella vesprada vaig fer cap a la biblioteca fugint d’unes celles, sense pretensions lectores; l’absència transitòria de la Patro m’oferí temps per ordir una coartada.

L’espai de la biblioteca era exigu. A banda dels prestatges atapeïts, corbats sota exemplars que s’aglomeraven en posicions gens acadèmiques, pel terra s’hi apilaven gratacels de llibres que clamaven una ubicació digna i que podia desplomar-se al mínim frec. Hi havia columnes de llibres fins i tot damunt l’únic espai dedicat als usuaris, un tauler llarg, obscur, on aquell dia s’aplicaven, sense alçar els ulls del paper, dos xicots més grans que jo.

[...]

El llindar de la biblioteca era frontera d’un país amb lleis pròpies, Patrònia, on res no havia d’interferir la lectura i l’estudi.

[...]

Als meus vint-i-tres anys vaig tornar al Gabinet d’Investigació i Lectura per a examinar l’original. En aquella visita, l’indret em semblà encara més reduït que d’infant, i el nombre de volums, notablement superior; a penes hi havia un passadís entre els gratacels de llibres, moure’s era temptar la sort, i temptar la Patro, que continuava a peu de canó, vestida de gris, amb molts més cabells blancs. Una veladura de pols ho cobria tot. Ja hi era, onze anys enrere? He sentit dir que la vella no permet que li espolsen els llibres, que així sap si han sigut palpats o moguts. Retrobí una olor antiga que no havia sentit en cap altre lloc. La bibliotec feia olor de la Patro, o era la Patro qui s’havia impregnat d’olors llibresques? Aquell tuf ranci, entranyable, era potser una barreja d’olors estàndard, per separat recongnoscibles —pols, xiquets, paper vell…—, però que juntes esdevenien un còctel únic, irrepetible: olor de Patro.

Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Barcelona: Proa, 2007. p. 21-24.

Continuo amb el meu particular «any rodoreda», que acabarà quan hagi acomplert el propòsit que em vaig fer l’Any Rodoreda: llegir (i rellegir, quan em vagui) tota l’obra rodorediana. I li tocava el torn a una de les novel·les de Mercè Rodoreda que encara havia llegit: Quanta, quanta guerra…

En tenia poques referències, més enllà dels comentaris que havia llegit aquí i allà i la vaga idea que me n’havia fet de l’exposició que hi va haver l’any passat al Palau Robert sobre Rodoreda i la seva obra («Mercè Rodoreda: La mort de la innocència»), una exposició en què s’intentava donar vida, fer viure les sensacions que podien provocar algunes de les seves novel·les mitjançant imatges, sons, olors, etc. Allà hi trobàvem els coloms i l’embut de La plaça del Diamant, l’agulla i el jardí de Mirall trencat, els arbres de ciment de La mort i la primavera i un seguit de personatges de Quanta, quanta guerra… desfilant sobre un camp de mort amb el soroll de fons de trets i bombardeigs.

No puc dir que la idea que me’n vaig fer tingués gaire a veure amb la realitat. Una novel·la sobre la Guerra Civil, pensava, però la guerra en aquesta novel·la només és el teló, el decorat, la presència inevitable de la que fuig el protagonista, Adrià Guinart, un personatge marcat, que va a la guerra sense saber ben bé per què i en torna sense saber ben bé com. Hi va i en fuig, i emprèn un viatge al·lucinant per un paisatge marcat per la guerra, un viatge que el fa conèixer un seguit de persones, algunes marcades per la guerra, d’altres no, insòlites, per no dir estranyes. Un viatge que més aviat sembla un somni, un malson millor, ple d’imatges oníriques i presències fantasmals. Un viatge d’aprenentatge sobre el bé i el mal, l’egoisme i l’altruisme, l’horror i la bellesa, que acaba amb la visió dantesca d’una muntanya esberlada per la metralla, un camp sembrat de cadàvers i un riu per on baixen els morts corrent avall.

Cada personatge apareix com una fita en l’aprenentatge d’Adrià, de cadascun n’aprendrà alguna cosa. L’avarícia, la crueltat, l’amor, com estacions d’un via crucis van apareixent a mesura que el protagonista fa camí. Fins que ja no pot més, la guerra s’ha acabat i ell sent la necessitat de tornar a casa. Aquesta darrera part del viatge ja no s’explica, però podem preveure que serà tan desassossegadora com l’anterior, perquè sembla que Adrià hagi nascut per ensopegar, sigui amb una guerra, sigui amb una persona que li canviarà el destí.

Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l’aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que s’emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut només perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí… tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats… ¿S’esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com era el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels nim orts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre… [p. 245-246]

El llibre:

• Mercè Rodoreda. Quanta, quanta guerra… Barcelona: Club Editor, 2000. 246 p. ISBN 84-7329-102-6.

Ahir acabava el termini per participar en els jocs literaris del mes de març que fa en Jesús M. Tibau al seu blog, Tens un racó dalt del món. Aquest mes hi havia hagut, a més, un joc especial: el que feia 100, i el Jesús va convidar els blogaires que volguessin a participar-hi. Com? Posant el començament del llibre que volguéssim al nostre blog el dia del «centenari» i  convidant tothom a intentar endevinar de quin llibre es tractava i a participar en el joc. Al final ens hi vam afegir 68 blogaires: una bona oportunitat de conèixer nous blogs i de donar-nos a conèixer a nous lectors.

A més, també podíem participar-hi, com si no n’hi hagués prou amb les visites que vam rebre aquell dia. No vaig ser capaç de reconèixer els seixanta-vuit fragments, però sí seixanta-un… o almenys això creia, ja que sembla que els correctes només foren cinquanta-set. Però déu-n’hi-do quin munt d’encerts! Molts dels llibres no els he llegit, però amb les pistes o amb el text mateix i una mica de gúguel se’n podien descobrir uns quants.

En Jesús ens convidava més tard a publicar, avui, l’origen del fragment que vam triar per al concurs. He de confessar que el que vaig posar em semblava tan evident que vaig estar a punt de canviar-lo a darrera hora, però he rebut prou peticions de pistes com per sospitar que no ho era tant. I això que només posant la primera frase a gúguel es podia trobar l’autor i el títol… Però deixem-nos de paraules, i anem per feina: el fragment que vaig posar és del començament de la novel·la Mort de dama, de Llorenç Vilallonga.

Per què aquesta novel·la i no una altra? Si us he de ser franc, perquè la tenia a mà. I perquè l’apunt que vaig dedicar a la versió teatral que hem pogut veure al TNC no s’ha mogut del quadradet dels cinc apunts més llegits des que el vaig publicar.

I ara ja ho sabeu. Espero que l’hàgiu encertat tots i, ja que hi som, que llegiu la novel·la.

Començo a llegir i em sorprèn aquesta mena d’espòiler amb què comença el llibre. Em fa pensar en un llibre d’Agatha Christie que comencés explicant qui és el culpable… Però ben aviat m’endinso en la història tràgica de la galeria de personatges marcats per la guerra que descriu Cabré i me n’oblido, oblido aquest petit detall que prefigura el final de la història. Elisenda Vilabrú s’alça imponent des de la primera pàgina, omnipresent i omnipotent, fent i desfent per venjar unes mort en les persones equivocades, i, des del present, Tina Bros intenta rescatar de l’oblit i restituir el nom d’algú que la història i la memòria han convertit en el que no era. La història vista amb uns ulls o altres pot ser completament diferent, igual que la memòria.

No havia llegit res de Jaume Cabré (confesso) i no trigaré gaire a llegir-ne alguna altra novel·la. No sé com seran les altres, però d’aquesta m’ha agradat la manera subtil d’enllaçar les veus, els records, els salts enrere en el temps sense canviar de frase, gairebé sense canviar de veu, entrelligant-les. De mica en mica aconsegueix captar l’atenció, fer que em capbussi en la història i no en vulgui sortir. Fins que apareix la plaça de la Font, que no, que és la plaça del Sortidor (a no ser que abans es digués de la Font; però la família és del Poble Sec i mai no els he sentit dir plaça de la Font…). Un petit detall de no res. Em sobren, això sí, les il·lustracions de les làpides, recurs que em sembla sobrer, així com algunes repeticions de frases senceres, que arriben a cansar una mica. Però això no fa la lectura menys plaent ni menys punyent el final, tan mancat d’esperança.

Viatges i flors de somni o de malson. El fantàstic, l’extraordinari, condensat en poques línies per oferir uns retrats que no són altres que els de l’ésser humà i la seva vida, amb tot el que té de bonic i senzill i, també, de terrible i absurd. Sigui en la descripció dels pobles que visita un personatge anònim la feina del qual no és aturar-se «sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i costums ignorats» [p. 51], que a còpia d’acumular imatges fantàstiques sembla més aviat algú que somia, que té un malson delirant ple de persones que malbaraten les seves vides en activitats absurdes, gairebé sense sentit.

I les «Flors de debò» que acompanyen aquests «Viatges a uns quants pobles» podrien ser part d’aquest mateix malson; unes flors que són metàfores dels vicis i virtuts de l’ésser humà. Unes flors descrites, com els pobles, no sense sentit de l’humor i un punt d’absurd, com la flor vergonya:

Mentre els pètals es separen de la poncella per fer-se flor, ells se’ls espolsa. No vol ésser flor. No vol que la retratin. [p. 105]

I sempre omnipresent, a pobles i flors, el cicle de la vida: tot el que neix, pobles, homes, flors, mor. Però embolcallat amb el to fantasiós i somniador d’aquest llibre, no sembla tan terrible.

El llibre:

• Mercè Rodoreda. Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 2007. 121 p. ISBN 978-84-96863-06-4.

O gairebé completes, hauríem de dir, ja que no totes les cartes que van enviar Mercè Rodoreda i Joan Sales s’han conservat, com avisa la curadora del volum, Montserrat Casals, al pròleg. Són, tot i això, 567 cartes, la majoria de Joan Sales, ordenades per any, precedit cadascun per una breu introducció de la curadora: vint-i-tres anys de correspondència entre dos dels principals escriptors catalans del segle passat, i ell, a més, un dels principals editors en llengua catalana; i en vint-i-tres anys les relacions canvien, i canvia el país i els costums, i tot això està reflectit en aquestes cartes.

La correspondència Rodoreda-Sales s’inicia amb la sol·licitud de Joan Sales que Mercè Rodoreda li enviï, per llegir i potser publicar, l’original de <em>La plaça del Diamant</em>. Des d’aquesta primera carta fins a la darrera, és principalment una correspondència «comercial», per posar-li algun adjectiu, centrada en l’edició i la publicació de les obres de Mercè Rodoreda, la negociació dels drets de traducció a llengües estrangeres, en la liquidació de drets d’autor, en la previsió de noves edicions de les novel·les que es van esgotant, etc. I és, potser, l’aspecte de la correspondència més repetitiu i més avorrit, d’altra banda.

La Colometa és una d’aquestes figures inoblidables que, creades pel talent d’un escriptor, passen a tenir una estranya vida com si haguessin existit i tots les haguéssim conegudes [carta de Sales a Rodoreda, 16 de maig de 1961, p. 37]

Però entremig s’hi van escolant altres temes. De mica en mica, els dos desconeguts es van agafant confiança, i petits detalls de les vides d’un i de l’altra, i opinions sobre els temps que viuen, o sobre altres escriptors i editors, van treient el cap entre línies. De carta en carta som testimonis de l’establiment i la maduració d’una amistat, a més de la relació escriptora-editor, i de l’adaptació de Rodoreda i de Sales als canvis a què el temps i la situació política del país els van enfrontant. Aquests detalls que treuen el cap entre línies de tant en tant, i en alguns casos fins a obsedir-los, són, potser, els més sucosos, els més interessants, perquè ajuden a fer-se una imatge de les personalitats d’un i altra, i també del temps en què viuen i del medi social i literari en què estan immersos. Un medi, el literari, que rep sense fer-se’n gaire ressò les obres de Mercè Rodoreda, tot i que les edicions es van esgotant una darrere l’altra, i que li escatima el reconeixement públic —que triga a arribar. Un medi en què les editorials catalanes, en lloc de col·laborar per rellançar la publicació de llibres en català, es fan la traveta. Un medi en què uns mitjans de comunicació s’entesten a presentar com el millor de la literatura catalana autors que no escriuen en català o d’altres que si bé ho fan, no són tan ben considerats per Sales.

Sales és directe i sovint sarcàstic amb tot allò que no li agrada o amb què no està d’acord, i no té pèls a la llengua. Té les seves idees sobre què és bona literatura i què és mala literatura i actua en conseqüència. Mercè Rodoreda també té les seves idees, sobretot sobre la pròpia obra i sovint rep els suggeriments de canvis o correccions de Joan Sales amb un estirabot, negant-se en rodó a acceptar-los. En aquest aspecte és una mena de lluita de titans, a vegades per aspectes tan superats avui (espero) com si cal posar «vorera» en lloc d’«acera». El model de llengua que cal seguir és un dels temes més recurrents a l’epistolari, un model que Sales vol ben allunyat de l’estil «jocfloralesc» que tot sovint parodia.

No sé per què no es pot dir que a Barcelona hi ha escriptors que es pensen que escriure és agafar paper i tinta. Ja sou ben pallús. És bescantar-lo dir a un amic el que a un li sembla la veritat? En el món literari de Barna i segurament en el món social encara més hi falta aquella criatura que deia «el rei va despullat», i potser no farien tant els gegants. Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera. [carta de Rodoreda a Sales, 6 d'agost de 1962, p. 121]

I, esclar, la literatura també hi apareix sovint, a l’epistolari. No només l’obra rodorediana, sinó també tota la literatura que es fa a Catalunya i que es premia, literatura —obra i autor— que sovint és blanc dels dards enverinats de Joan Sales. La censura i els premis literaris són dos temes que també els amoïnen: la censura, perquè fa retardar la publicació dels llibres i, massa sovint, només l’autoritza a costa de retallar-ne el contingut. Els premis, perquè no sempre premien les obres de bona qualitat; tanmateix, són conscients que un premi no només significa un bon ajut econòmic, sinó també una publicitat excel·lent —d’aquí que Sales inciti Rodoreda a presentar-se a alguns premis literaris, fins i tot al Planeta en castellà, si això li ha de reportar diners i ser més coneguda.

Potser si apliquessin a les votacions dels premis literaris el sistema dels bombos de la Loteria Nacional, hi hauria un xic més de justícia. [carta de Sales a Rodoreda, 2 de novembre de 1962, p. 144]¹

El tema dels diners es va repetint al llarg de l’epistolari, però sempre en les cartes de Sales: liquidacions de drets d’autor, previsió de vendes, quantia dels premis, etc. Rodoreda, en canvi, en parla ben poc i, tot i necessitar-ne, només en un parell d’ocasions lluita per diners que creu que són seus: arran de la mort del seu marit, quan li deneguen la part que li correspondria amb l’excusa que se n’havia separat feia anys, i amb l’amnistia dels funcionaris de la Generalitat d’abans de la guerra, perquè li hauria pogut suposar rebre una pensió de jubilació. En algun cas, fins i tot accepta que es faci una traducció de La plaça renunciant al que li correspondria de drets d’autor. Per això em va sorprendre tant el comentari de Patrícia Gabancho,² que la titlla de «dona egoista, pessetera i freda» (el seu «posat», diu) i que parli de paisatge de misèria moral sense entrar en més detalls, sense tenir en compte que, en molts moments, com es pot entreveure a la correspondència i a la biografia de Mercè Rodoreda, tant ella com Sales van ser víctimes de la misèria moral d’altres. Parla de personatge derrotat referint-se a Sales, però Sales fou un dels primers a reprendre l’edició de llibres en català i a apostar per una literatura de qualitat, d’alta volada. Si se’n va sortir o no no seré jo qui ho digui, però tan derrotat no devia estar quan encara li quedaven ganes de lluitar.

I anem acabant. Crec que no m’equivoco en dir que aquesta epistolari té un públic potencial reduït, i en això estic d’acord amb Patrícia Gabancho, que també en parla. Interessarà als estudiosos de la literatura catalana, als de l’edició en català, a editors, als filòlegs, als especialistes en l’obra dels dos autors i potser també als admiradors de l’obra de Mercè Rodoreda i de Joan Sales.³

1. Aquesta afirmació, amb notables excepcions, em temo que encara és vàlida…
2. Patrícia Gabancho. «Les famoses cartes». Cultura. Suplement setmanal de llibres i art (Avui) (10 gen. 2009), p. 13 [PDF].
3. La part en cursiva és un afegit. Vegeu el comentari de la Tina.

El llibre:

• Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Barcelona: Club Editor, 2008. 1101 p. ISBN 978-84-7329-131-6.

No sé per quina raó els títols de les novel·ls de Ferran Torrent no m’havien fet venir mai les ganes de llegir-les. És una ximpleria, però així com de vegades el títol d’un llibre em crida l’atenció i no dubten a fullejar-lo, d’altres aconsegueixe més aviat l’efecte contrari —i no diguem les cobertes! Però el cas és que quan va sortir la col·lecció labutxaca i vaig veure Gràcies per la propina, no em vaig poder estar de donar-li un cop d’ull i com que el poquet que vaig llegir em va agradar (hi ha començaments que atrapen, i el d’aquesta novel·la és un d’aquests començaments memorables: «Un somni és un lloc imprecís, l’escapada momentània d’un present incert»), anà a parar a la pila.

I a la pila s’ha estat, pobreta novel·la, gairebé dos anys. Fins la setmana passada, en què empès per una mena de remordiment, vaig començar-ne la lectura. La vaig començar i la vaig acabar, perquè un cop ficat en el relat d’aquest Ferran Torres que ens explica els seus records d’infantesa i adolescència a València als anys seixanta no hi havia manera de deixar-la. Potser pel to elegíac, malenconiós, que tant m’agrada trobar en les novel·les; potser per la vivesa del llenguatge; o per la humanitat dels personatges, a més de la història mateixa de creixement i maduració del protagonista, el cas és que la vaig devorar entre un dijous i un divendres. I segurament trigaré a oblidar l’oncle Tomàs i el Carraca, les aventures de Ferran i Pepín dins del tramvia arrambant-se a totes les dones que poden, però segurament no oblidaré el personatge de l’oncle Ramonet i, sobretot, la manera com és tractat el personatge a la novel·la.

El llibre:

• Ferran Torrent. Gràcies per la propina. Barcelona: Columna, 2007. 221 p. 978-84-96863-12-5.

de nit, a les platges, la mar tomba castells.

Josep Porcar. Els estius

Després de la decepció d’Una lectora poc corrent, em feia una mica d’angúnia començar Tretze tristos tràngols. El conte sempre m’ha costat de llegir més que la novel·la, no perquè sigui difícil, no, sinó perquè sempre em quedo amb la sensació d’haver acabat massa aviat. Però hi havia un element a favor: el fervor amb què vaig llegir, i rellegiré tard o d’hora, les dues novel·les de Sánchez Piñol que han precedit aquests contes.

També és més difícil parlar-ne, és clar, a no ser que et posis a analitzar cada conte un per un. Així que em limitaré a quatre generalitats, a quatre vaguetats que segur que ja s’han dit i a una sorpresa. El joc amb la fantasia i l’humor són evidents i ja s’han destacat arreu on se n’ha parlat, però no em sembla que siguin contes de fantasia o d’humor; són retrats, retrats de les virtuts, dels vicis, del bo i del dolent de la naturalesa humana, faules en definitiva (no volia repetir el mot de la coberta posterior però ja ha sortit, traïdor), però no totes protagonitzades per animals, com sol ser habitual. En gairebé tots els contes hi ha un element insòlit que ens fa sentir estranyesa i, per un instant, ens desconcerta: durant unes línies, uns paràgrafs, fins que finalment arribem a la conclusió final, a l’ensenyament o, més que ensenyament, al missatge (si és que hi ha hagut voluntat de transmetre un missatge).

Si hagués de triar dels tretze contes quin m’ha agradat més, segurament triaria «La nau dels bojos» i «Mai no compris xurros en diumenge», ja que sempre m’han agradat els cercles infinits. I també «Tot el que li cal a una zebra per sobreviure a la sabana» i «La llei de la selva», però és una tria forçada, perquè en realitat tots tenen un aspecte o un altre que m’ha agradat.

I parlava més amunt de la sorpresa. I és que llegint aquests contes he tingut la sensació que estava llegint una altra cosa, un altre autor: Pere Calders. I això que Martínez-Gil entroncava l’element fantàstic de Sánchez Piñol «amb una certa tradició catalana de l’especulació social que Avel·lí Artís-Gener va saber representar anteriorment» [p. 39]. La qual cosa, a part de de poder voler dir que m’equivoco completament, també vol dir que ja seria hora de començar a llegir alguna cosa d’Artís-Gener.

Els llibres:

• Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols. Barcelona: La Campana, 2008. 167 p. ISBN 978-84-96735-13-2.
• Víctor Martínez-Gil. «Introducció». En: Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Selecció i introducció de Víctor Martínez-Gil. Barcelona: Cercle de Lectors, 2004. ISBN 84-672-0920-8.

Enllaços relacionats:

• «De llibres, V (Sala de lectura)» [Un que passava, 29.03.2004]
• «Sala de lectura, xxxii: Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol» [Un que passava, 24.09.2005]
• Albert Sánchez Piñol a Lletra (UOC)