Un que passava

En un món apocalíptic, arrasat per una catàstrofe indeterminada, cobert de cendra, fosc, un pare i el seu fill es dirigeixen cap al sud a la recerca d’una possibilitat de sobreviure. Sols, amb poques provisions i una arma amb només dues bales, pare i fill no només s’han d’enfrontar a la gana, al fred, a la por i a l’amenaça de bandes d’altres supervivents, sinó també a la pròpia solitud i a la incertesa sobre l’endemà. Sols, desitjant trobar altres supervivents però alhora temerosos de trobar-ne de dolents, el viatge de pare i fill és una recerca contínua d’aliments, de roba per abrigar-se, i d’un nou futur, d’una nova vida. El paisatge desolat és l’única companyia que tenen, un paisatge que es repeteix, com se’n repeteix la descripció una vegada i una altra, recurs amb què l’autor aconsegueix fer augmentar l’angoixa sobre l’incert destí dels protagonistes i la buidor de les seves vides.

És una novel·la dura, commovedora, desconsoladora. A mesura que avança, i que els protagonistes avancen cap al sud, sembla que el futur que els espera és cada vegada més obscur. Pare i fill s’han d’enfrontar a la seva solitud i a la consciència de la seva fragilitat, i han d’acceptar que pot arribar el moment que l’un o l’altre defalleixin, però l’amor que es tenen els fa tirar endavant fins a un desenllaç previsible però no per això menys colpidor.

El llibre:

• Cormac McCarthy. La carretera. Tr. Rosa Borràs. Barcelona: Edicions 62, 2007. ISBN 978-84-297-6008-8.

De tant en tant apareix en fòrums especialitzats i en mitjans no especialitzats també la pregunta si la ciència ficció continua tenint sentit, si no ha estat superada per la realitat. Obres com aquesta sembla que responguin rotundament la pregunta amb un no clar i fort: Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, en la meva humil opinió, continua mantenint la vigència i la força que podia haver tingut com a distopia futurista quan es va publicar.

L’argument, aparentment senzill, és el descobriment de Guy Montag, un dels bombers encarregats de cremar els llibres que encara queden a les poques cases que no estan dominades per les omnipresents pantalles de televisió, que potser allò que fa està equivocat, que potser aquella felicitat fictícia basada en no pensar en què viuen no és l’autèntica felicitat. Els pocs que intenten sortir dels límits imposats pel govern i per la massa, són controlats, perseguits i, quan arriba el moment, eliminats. Però Guy comença a dubtar de tot el dia que coneix Clarisse, una noia esbojarrada i considerada antisocial, la primera que li diu que, en el passat, els bombers no encenien focs, els apagaven. Montag ja havia començat a robar llibres d’amagat de les cases que anaven a cremar, però mai no s’havia plantejat el seu paper fins a conèixer Clarisse.

—Vull dir antigament, abans que les cases fossin a prova de flames… —de cop semblava com si una veu molt més jove parlés a través d’ell. Va obrir la boca i la Clarisse McLellan preguntà—: ¿Els bombers no prevenien el foc, en comptes de mantenir-lo i alimentar-lo? [p. 55]

La societat en què viu Montag és una societat tornada estúpida per la televisió, on qualsevol forma de pensament i de creació s’ha eliminat i es persegueix ferotgement. El llibre, no tant com a objecte sinó pel que transmet, és un perill per al poder: fa que la gent pensi, que tinguin idees estranyes, que es preguntin per què les coses són com són i no  són d’una altra manera.

—Una darrera cosa —va dir en Beatty—. Tot bomber té, com a mínim un cop al llarg de la seva carrera, una mena de coïssor. «¿Què diuen els llibres?», es pregunta. I quines ganes es té de gratar aquesta coïssor, ¿oi? Però, Montag, pots ben creure’m, jo he hagut de llegir alguns llibres quan era jove, per saber què duia entre mans: ¡els llibres no diuen res! No res que puguis ensenyar o coses en què creure. Si són de ficció, parlen de gent que no existeix, fantasies de la imaginació. I, si no ho són, encara és pitjor; un professor dient-li ximple a un altre, un filòsof xisclant contra un altre. Tots corrent per tot arreu, apagant les estrelles i extingint el sol. Acabes ben perdut. [p. 93]

Malgrat la pressió del seu superior i de la seva muller, Montag sucumbeix i es descobreix: es converteix així en un perill per al sistema i, com a tal, ha de ser eliminat. Però Montag aconsegueix l’ajuda d’un dels pocs resistents que resten a la ciutat, que l’ajuda a fugir als boscos més enllà de la ciutat, on Montag es reuneix amb una colla de persones que també han desafiat el poder i han fugit: persones que han memoritzat cadascuna un llibre, un fragment d’un llibre, amb l’esperança que arribarà el dia que podran tornar-los a escriure i que seran útils a la societat.

Aquesta novel·la, que es pot llegir en una tarda, és una crítica a la censura i al poder, a l’estupidesa de la societat provocada per uns mitjans de comunicació de masses cada vegada més banals, i l’abandó dels ciutadans de la seva responsabilitat d’oposar-se als abusos dels governants. I és, també, un cant a la importància de la literatura, de la llibertat de pensar per un mateix (fins i tot corrent el risc d’equivocar-se) i de la imaginació, que és una forma de llibertat.

I el missatge manté tota la seva vigència, en una època, la nostra, en què encara hi ha llistes de llibres prohibits; en què determinats programes de televisió han abdicat de qualsevol consideració moral a l’hora de tractar els temes més delicats i d’altres ha apostat per l’entronització de l’estupidesa i de la droperia com a models de comportament que porten a l’èxit; en què la censura encara campa i la llibertat d’expressió està amenaçada a molts països o es coarta a cop de talonari; on el ritme de vida accelerat que es porta a molts llocs no deixa ni temps de pensar en un mateix.

—Hi ha moltes hores que no treballem, sí; però ¿i temps per pensar? Si no estàs conduint a cent cinquanta per hora, a una velocitat que no et deixa pensar en altra cosa que el perill, llavors jugues a alguna cosa o t’estàs assegut en una sala on no pots discutir amb el televisor de quatre parets. ¿Per què? Perquè el televisor és «real». És immediat, té dimensió. Et diu què has de pensar i et bombardeja fins a ficar-t’ho a dins. Ha de tenir raó. Sembla tan raonable. Se t’endú tan de pressa cap a les seves conclusions que la teva ment no té temps de protestar: «¡Quina animalada!». [p. 121]

M’he posat una mica apocalíptic, potser. Per sort, la nostra societat encara no ha arribat als extrems de la que descriu Bradbury a Fahrenheit 451, en què viu immers Montag. Però hi ha esperança: per nosaltres per evitar arribar a això, i per Montag i la resta d’habitants d’aquest món futur seu: l’esperança del fènix, però, renéixer d’entre les flames que ho hauran consumit tot.

I algun dia, o algun any, quan la guerra s’acabi, els llibres podran ser escrits una altra vegada, la gent serà cridada, d’un en un, per recitar el que sap i ho tornarem a imprimir fins que no arribi una altra edat obscura i potser haguem de repetir tot aquest maleït procés. Però això és el que l’home té de meravellós: mai no es descoratja o s’enutja prou per no tornar a fer el que està fent, perquè sap molt bé que allò que fa és important i s’ho val. [p. 215-216]

Si l’heu llegida, feu-ho. Que no us espanti o us faci enrere l’etiqueta de ciència ficció, ni els cinquanta-quatre anys que fa que es va publicar. I si ha l’heu llegida, rellegiu-la: potser descobrireu amb sorpresa, com jo he fet, que és d’aquelles novel·les que es llegeixin les vegades que es llegeixin no perden força ni capacitat de sorprendre una altra vegada.

PD. Les paraules subratllades a les citacions estan en cursiva a l’original. Com que aquí tota la citació és en cursiva, he optat pel subratllat per destacar-les.

El llibre:

• Ray Bradbury. Fahrenheit 451. Tr. Jaume Subirana. Barcelona: Edhasa, 1993. 231 p. ISBN 84-350-3364-3.

Quan aquesta matinada acabava de llegir la novel·la d’Stegner, m’he adonat que enguany la memòria, el record, ficticis o reals, són presents a força dels llibres que he llegit, igual que l’any passat la Segona Guerra Mundial va ser present a moltes de les lectures que vaig fer. I En lloc segur no és una excepció.

En lloc segur és el record, la reconstrucció de gairebé quaranta anys d’amistat entre dos matrimonis, la Sally i el Larry Morgan, i la Charity i el Sid Lang, matrimoni més aviat pobre de l’oest dels Estats Units el primer, rics i provinents de l’est els segons, que es coneixen als anys de la Depressió a Madison (Wisconsin) on en Larry i en Sid ha estat contractats com a professors a la universitat. Des del moment de conèixer-se, entre els quatre es crearà un vincle que ni els anys ni la distància podran trencar, un vincle format d’amistat, d’amor, de petits i grans moments compartits.

La novel·la arranca trenta-quatre anys després que les dues parelles es coneguessin. La Sally i el Larry han arribat a la colònia de vacances que els Lang tenen a Vermont, convidats una vegada més per la Charity, després de molts anys de no veure’s. Des del moment en què en Larry es lleva a la casa de convidats, els records afloren sense aturador, en un intent de reconstruir tots aquells anys d’amistat; els records propis i els records de coses que altres membres de la família Lang els havien explicat al llarg dels anys. Així no només es reconstrueix la història de l’amistat dels dos matrimonis, sinó que es construeix també el retrat dels quatre personatges, d’entre els que sobresurt el caràcter fort i autoritari de la Charity. Un personatge, aquest, que ho ha de controlar tot fins a l’últim moment, el de la seva mort, que és el que els ha tornat a reunir.

Hi ha també una bona dosi de reflexió sobre els escriptors i la literatura, i nombroses referències a la literatura angloamericana (afortunadament destacades a les notes a peu de pàgina, les justes per aclarir al lector d’on prové una determinada sentència dels personatges), ja que tant el Sid com, i sobretot, el Larry són escriptors. El Sid, un poeta sense gaire èxit; el Larry, un novel·lista i crític amb una producció sòlida i amb una concepció determinada del paper de l’escriptor i de la literatura, que es veu en fragments com aquest:

Hallie, tens una idea errònia de què és el que fan els escriptors. No entenen res més que els altres. Només inventen arguments que poden resoldre. Fan preguntes que poden respondre. El que surt als llibres no són persones reals, són invencions. Novel·les o biografies, no hi ha cap diferència. No seria capaç de reproduir els Sid i Charity reals, menys encara d’explicar-los; i si me’ls inventés estaria falsificant una cosa que no vull falsificar. [p. 254]

La relació de les dues parelles no està exempta de moments dramàtics, però l’autor defuig el dramatisme i aconsegueix una prosa de gran contenció, sense cops d’efecte. El lector és avisat amb antelació dels mals moments, i quan arriben no colpeixen de la mateixa manera que si apareguessin de cop; a més, tot està atenuat pel filtre del record, de la memòria. Memòria que serveix per posar de relleu el nucli d’aquesta novel·la: un cant fort i intens a l’amistat.

El llibre:

• Wallace Stegner. En lloc segur. Tr. Dolors Udina. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. 358 p. ISBN 978-84-936597-2-1.

A mesura que anava llegint aquesta novel·la, m’adonava que el protagonista no era cap dels personatges a través dels quals estava coneixent la família Morison, una família nord-americana de classe mitjana que resideix a l’estat d’Illinois als anys vint del segle XX i s’enfronta, amb temor, a una plaga de grip que assola els Estats Units. No és el petit Bunny, de quatre anys, emmarat i sensible; no ho és tampoc el seu germà gran, en Robert, que compensa amb fatxenderia la seva coixesa; no ho és tampoc James, el pare adust i auster entestat a llegir el diari cada matí a la seva família sense adonar-se, sense entendre, que no és això el que volen els nens. La protagonista hi és, parla, ens és descrita, però sempre a través dels ulls dels altres —de Bunny, de Robert, de James i de la galeria de personatges que intervenen en un moment o altre de la novel·la. La protagonista és Elizabeth, la mare, la muller, sempre present, sempre a punt per apuntalar la casa quan aquesta sembla que vagi a ensorrar-se i sempre a punt de donar un cop de mà a qui faci falta.

És una novel·la senzilla, delicada, però alhora trista i corprenedora, de les que et deixen el cor encongit i ganes d’escridassar l’autor. Si més no fins que llegeixes que Robert Morison podria ser l’autor mateix. O no, qui sap.

El llibre:

• William Maxwell. Van venir com orenetes. Tr. Jordi Nopca. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. 204 p. ISBN 978-84-935448-7-4.

Si és que som perillosos de debò…

En las grandes bibliotecas, los profesores estudiaban la manera de hacer desaparecer los libros; los políticos proclamaban que leer y escribir era innecesario, además de ilegal, ya quela acción de la palabra escrita en el cerebro humano puede inducir a pensar; un proceso subversivo que a todas luces incita a la rebelión contra el liderazgo robótico. Todos los conocimientos necesarios para la generación de soldados podían difundirse a través de altavoces; era indispensable conservar la vista para practicar la puntería y las manos para empuñar las bayonetas. ¿Por qué habría de tolerarse que una bomba enemiga aniquilara nuestra cultura acumulada cuando éramos capaces de hacerlo nosostros mismos por decisión gubernamental? [p. 14]

• El llibre: Dawn Powell. Café Julien. Barcelona: Lumen, 2004.
• Apunts relacionats: «Sala de lectura: Café Julien».

Dies de feina i, sobretot, de lectura. De relectura, més ben dit: relectura delerosa i apressada dels tres primers lliurament de la saga de «Canción de Hielo y Fuego», de George R. R. Martin, escriptor nord-americà autor de nombroses novel·les de fantasia i de ciència-ficció i, a més, guionista: recordeu La bella i la bèstia, una sèrie que van fer fa anys a TV3, als migdies? Els guions d’alguns dels capítols de la sèrie els va escriure ell.

«Canción de Hielo y Fuego» pertany al gènere fantàstic, fins i tot té els seus dracs i la seva dosi de màgia; però difícilment l’inclouríem en aquell subgènere del fantàstic que se sol titllar de «dragonada». És més aviat una fantasia medievalitzant, que ens transporta a unes terres llunyanes farcides de cavallers, torneigs, dames, cavallers, bard, reis i reines ambiciosos, virreis encara més ambiciosos, amb un passat llegendari poblat de dracs i una dinastia caiguda, els Targaryen, el tron dels quals tothom cobeja.

Fins ara s’han publicat quatre volums dels set previstos, cap d’ells de menys de set-centes pàgines, i està a punt de sortir el cinquè. Malgrat l’extensió de cada volum, no es fan gens avorrits: Martin recorre al punt de vista subjectiu de diversos personatges per anar construint una panoràmica tan àmplia com li permet aquest recurs del món on transcorre l’acció i dels fets que hi esdevenen; accions i fets que es descriuen en un estil àgil, gairebé vertiginós. Cada capítol acaba, a més, amb escenes que funcionen com cliffhanger i generen el suspens necessari per atrapar el lector.

Els quatre volums publicats fins ara són Juego de tronos, Choque de reyes, Tormenta de espadas y Festín de cuervos, i està previst que aparegui el cinquè, en anglès, ben aviat (A dance with dragons). De la saga, només s’ha traduït al català el primer volum, amb el títol La mà del Rei. I hi ha edicions en rústica, de butxaca i en tapa dura amb il·lustracions.

El quart volum va sortir a finals de l’any passat, però no el vaig llegir immediatament: vaig preferir rellegir primer la resta de la saga per tornar-me a situar en el laberint de llocs i noms que apareixen a la novel·la. Ho vaig fer amb la recança que no se’m fes pesat tornar a llegir les novel·les, però la recança va desaparèixer de seguida que vaig retrobar els personatges i vaig descobrir que familiars m’eren. Una de les virtuts del retrat dels personatges és que no són personatges plans i tots, en major o menor mesura, evolucionen i ens sorprenen.

És difícil parlar d’aquestes novel·les, ja que qualsvol detall de la trama pot esdevenir un spoiler i espatllar-ne la lectura. Fins i tot intentar resumir els arguments de cada llibre es converteix en un exercici perillós i no ho intentaré: a qui no li faci por saber-ho per endavant, als enllaços que he posat hi ha prou informació perqè se’n faci una idea. Jo ho deixaré aquí, dient encara, per acabar, que he tornat a gaudir com la primera vegada que vaig llegir les tres primeres novel·les i que la quarta no m’ha decebut gens.

Els llibres:

• George R. R. Martin. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. 1a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5.
• —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. 2a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2005. 992 p. ISBN 84-932702-2-9.
• —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622, 604 p. ISBN 84-96208-08-7 (obra completa).
• —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 863 p. ISBN 978-84-6208-59-9.

La rata comuna té fama de tenir un gran instint de supervivència i la seva capacitat reproductora l’ha convertida en una autèntica plaga. Però la rata, sap que és una rata? Us imagineu una rata amb consciència de si mateixa? Si no podeu, llegiu Firmin; i si podeu, llegiu Firmin.

Firmin és el renoc d’una ventrada de la rata Flo i des del moment de néixer ja es veu que és diferent. I ell ho sap. No només perquè és el més menut de la família, sinó perquè, a diferència dels seus germans, Firmin ha descobert que els retalls de paper amb què la seva mare ha fet el niu no només serveixen per a dormir-hi i menjar-se’ls quan hi ha gana, sinó que se’n poden llegir els estranys signes negres que els cobreixen. Així Firmin descobreix que pot llegir i, havent nascut al soterrani d’una llibreria, ben aviat es converteix en un àvid lector; i gràcies a la lectura coneixerà el món. Però és un coneixement del món filtrat pels llibres i a vegades el que ha après no li serveix per entendre’l. Firmin és conscient que no és com la resta de rates, però també que no és un ésser humà, per molt que llegeixi els mateixos llibres, vegi les mateixes pel·lícules i entengui el que li diuen.

Firmin viu la llibreria Pembroke, propietat de Norman Shine, el primer ésser humà amb qui Firmin intenta establir relació. La llibreria està situada prop de la plaça Scollay, a Boston, en un barri en ple procés de transformació (plaça i transformació que van existir de debò; i fins i tot va existir un «Norman Shine» real, encara que no es digués així ni fos com el personatge de la novel·la). La història de Firmin està explicada en primera persona, en un llarg flashback que evoca fins i tot moments anteriors al naixement del protagonista. L’amor de la rata pels llibres comença ben aviat com a mera solució alimentícia, fins que s’adona que els llibres que rosega tenen alguna cosa més: paraules, paraules amb significat que li fan descobrir un món ampli i desconegut.

Mi devoración, al principio, era tosca, orgiástica, descentrada, cochina —me daba igual emprenderla a mordiscos con Faulkner que con Flaubert—, pero pronto empecé a percibir sutiles diferencias. Me di cuenta, al principio, de que cada libro poseía un sabor distinto —dulce, amargo, agrio, agridulce, rancio, salado, ácido—, y según fue pasando el tiempo y mis sentidos ganaban en agudeza, llegué a captar el sabor de cada página, de cada frase y, finalmente, de cada palabra: todas traían consigo una ordenación de imágenes, representaciones mentales de cosas que yo desconocía por completo, dada mi limitada experiencia del llamado mundo real: rascacielos, puertos, caballos, caníbales, un árbol florecido, una cama sin hacer, una mujer ahogada, un muchacho volador, una cabeza cortada, siervos de la gleva que levantan la cabeza al oír el aullido de un idiota, el silbido de un tren, un río, una balsa, el sol entrando al sesgo en un bosque de abedules, la mano que acaricia un muslo desnudo, una choza en la jungla, un monje que se muere.

Al principio me limitaba a comer, royendo y masticando, tan feliz, siguiendo los dictados de mi gusto. Pero pronto empecé a leer, un poco por aquí, otro poco por allí, en los bordes de mis comidas. Y según transcurría el tiempo fui leyendo más y masticando menos, para terminar pasándome prácticamente todas las horas de vigilia leyendo y comiéndome sólo los márgenes. Y, ay, ¡cuánto lamenté entonces aquellos horribles agujeros! De algunos títulos no había más que un ejemplar, y tuve que esperar años para rellenar los huecos. No me enorgullezco de ello. [p. 35-36]

La vida de Firmin corre paral·lela a la degradació del barri i a la desaparició dels seus habitants, entre ells Norman Shine i Jerry Magoon, l’únic escriptor que arribarà a conèixer i l’única persona amb qui tindrà el que podríem anomenar una relació d’amistat. És una vida plena de literatura i interpretada des de la literatura, que omple el seu imaginari i els seus somnis fins al punt que arriba a confondre els records reals amb els dels llibres que ha llegit; però tot el que ha llegit fa que Firmin sigui capaç d’interpretar el món amb ironia, amb sentit de l’humor, amb tristesa, sentiments que amaren tota la lectura i ajuden a crear un retrat de la condició humana força punyent. Firmin sap llegir, però no sap parlar: no es pot comunicar amb els homes i això dobla la seva solitud, la seva estranyesa, aliè al món de les rates i també aliè al món dels humans —una solitud també compartida per Jerry, l’escriptor. Firmin és conscient, però, que la relació no és igual per a un i per a l’altre:

Jerry hablaba y yo escuchaba. Poco a poco fui sabiendo más cosas de su vida, en tanto que él —podemos afirmar sin temor a equivocarnos— cada vez sabía menos de la mía. Mi natural reticencia le daba carta blanca en lo tocante a mi personalidad. Podía con toda tranquilidad convertirme en lo que quisiera, y pronto quedó dolorosamente claro que en mí veía un animalito simpático, algo payaso y un poco idiota, algo así como un perro muy pequeño con dientes de conejo. [p. 175]

Però igual que el barri està sentenciat, també Firmin sap que tard o d’hora li arribarà el final. Un final que tanca el cercle: el retorn al cau familiar i el retrobament del primer llibre.

Technorati Tags: llibres — lectures — Firmin — Sam Savage

Avans no sabia que era mes babau que un ratoli [p. 25]

Ben mirat, tant era fer una «Sala de lectura» com dues: parlem de la mateixa novel·la amb dues versions diferents. Originalment, va ser publicada com a narració breu el 1959 al Magazine of Fantasy and Science Fiction; posteriorment, es publicà ja en forma de novel·la el 1966 (segons la informació que podem trobar a l’aprtat «Bibliography» de la pàgina web de l’autor: The Daniel Keyes Homepage). A la traducció castellana de la primera versió, publicada per SM a la col·lecció El Barco de Vapor, es diu en canvi que la versió curta és de 1966… un embolic, tot plegat. Sigui com sigui, Flores para Algernon ha esdevingut un clàssic de la literatura de ciència ficció i feia temps que en tenia la versió breu a la pila pendent de llegir.

Què ens explica Flores para Algernon? Ens explica la història d’un home amb retard mental que volia ser llest i, per aconseguir-ho, es deixa convèncer per a sotmetre’s a un tractament experimental. El tractament funciona, però, i l’home no només es torna més i més intel·ligent, sinó que també comença a adonar-se de com és el món i la gent que l’envolta. Un món que no l’entén i que el rebutja (per què fins a escriure aquesta frase no havia pensat en Frankenstein?). L’home és Charlie Gordon, no Algernon: Algernon és el ratolí en què s’havia provat el tractament abans de fer-ho en un ésser humà.

No minporta gaire se famos. Numes vui ser llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin. [p. 19]

Fins aquí tot el que es pot explicar de l’argument sense espatllar-vos la lectura de la novel·la. El narrador, tant en la versió breu com en la llarga, és el mateix Charlie per mitjà dels «informes de progressos» que li fan escriure els metges que el tracten i amb els quals es mostra als lectors l’evolució del protagonista: comença escrivint sense ni tenir idea d’ortografia ni gramàtica, amb frases senzilles de lèxic més aviat limitat, i acaba escrivint perfectament. A través d’aquests informes, en Charlie no només va deixant constància de la seva experiència, sinó també del descobriment del món que l’envolta: els amics que no ho eren tant com es pensava, l’amor, les limitacions intel·lectuals de les persones que ell considerava genis, etc.

Tots aquests temes estan tractats, evidentment, amb diferents graus de profunditat en una versió i altra: mentre a la breu pràcticament no es parla de la família de Charlie i alguns episodis hi apareixen breument, en la novel·la l’autor aprofundeix molt més en l’evolució de Charlie, els seus canvis, el procés d’autoconeixement que experimenta, els records de la seva família, etc. Charlie volia ser llest perquè l’estimessin, però aviat veiem que l’evolució de Charlie no és equilibrada: la seva intel·ligència augmenta, però les seves emocions continuen sent les del Charlie retardat.

—Oh! —va riure en Nemur—. Sents llàstima per tu mateix. Però què esperaves? Aquest experiment es va fer amb la finalitat d’incrementar la teva intel·ligència, no per fer-te famós. Nosaltres no podíem controlar el que passava a la teva personalitat, i has passat de ser un agradable jove retardat a un desgraciat arrogat, egocèntric i antisocial. [p. 214]

Charlie descobreix que per al metges que l’han operat, no és més important que el ratolí Algernon, i aviat s’adona que tant dolent és estar en un extrem com en l’altre: abans de ser llest, però, almenys hi havia gent que el tenia en compte; després de l’operació tothom en fuig. Només tindrà l’afecte de dues persones, fins i tot en els pitjors moments: Alice Kinnian, la professora de la classe per a adults retardats que el proposà per a l’operació, i Fay, la veïna pintora de Charlie.

Tant una versió com l’altra aconsegueixen d’entrada que el lector senti simpatia per Charlie al començament, i, almenys en aquest lector, l’arrogància posterior de Charlie no li resta ni un gram d’humanitat. Ell no era egoista, l’ha fet egoista ; i l’arrogància dels altres, dels que creuen que poden jugar amb la seva vida perquè és retardat, no els permet acceptar que Charlie era una persona abans de l’operació. L’evolució del personatge i l’empatia del lector fan que, en arribar el desenllaç, l’emoció es desbordi; l’emoció que et provoca un nus a la gola i et commou. Tant en la versió llarga com en la versió breu.

Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Paz Barroso. Il·l. Etienne Delessert. Madrid: Ediciones SM, 2004. 91 p. ISBN 84-675-0348-3. (El Barco de Vapor, 12). / Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Domingo Santos. Barcelona: Acervo, 1982. 297 p. ISBN 84-7002-177-X.

Les citacions pertanyen a la traducció catalana de Pep Verger i Fransoy, Flors per a l’Algernon (Barcelona: Cruïlla, 1997. 267 p. ISBN 84-8286-356-8). No vaig saber que n’hi havia una fins que vaig mirar la pàgina de l’autor.

Technorati Tags: lectures — literatura — Flores para Algernon — Daniel Keyes

Sala de lectura, l: El cinquè en joc, de Robertson Davies.

La primera lectura de l’estiu va ser El cinquè en joc, de Robertson Davies, novel·la de la qual s’ha parlat a bastament en premsa i en blogs¹ des que va rebre el premi Llibreter. La primera de l’estiu de manera involuntària: no l’havia reservada per a l’estiu, però vaig començar a llegir-la just en començar l’estiu —que no les vacances.

Afegiré la meva veu al cor de lloances de la novel·la i faré allò tan agosarat de recomanar-ne la lectura, però sense parlar-ne gaire: fa massa dies que la vaig llegir i la impressió inicial i tot el que llavors en podria haver dit s’ha esvaït. La novel·la és, m’ha semblat, un gran retret: el retret d’un vell professor d’història, en Dunstan Ramsay, contra les persones que el tenen per una persona avorrida que mai ha fet res en la seva vida. I comença amb un record, el record del Dunstan de deu anys sobre un fet que el marcaria per tota la vida —i que el portaria a creure que té una influència en el destí de les persones. Al llarg de la novel·la, Dunstan Ramsay explica la seva vida fins al moment de la seva jubilació, una vida marcada per una sèrie de fets tràgics i pel record d’una veïna seva, la senyora Dempster; la relació amb el seu amic Percy Boyd Staunton i les seves ànsies de poder, i la particular recerca de Ramsay en l’àmbit del santoral catòlic.

Però si ara, quan ha passat temps des que la vaig llegir, retorno a la novel·la és perquè en Dunstan Ramsay, el protagonista, explica que, de petit, havia treballat en una biblioteca; biblioteca en què va poder dedicar-se a llegir sobre els temes que més l’interessaven: l’estudi de la màgia, per exemple. Davies dedica força línies a descriure la biblioteca i les lectures del petit Ramsay —i per això la citació és un pèl llarga—, però tot té la seva explicació i la seva importància en el desenllaç de la novel·la.

[...] Havien suggerit que la biblioteca del poble obrís unes quantes tardes a la setmana perquè els estudiants més responsables poguessin fer-ne ús, però algú havia de substituir la bibliotecària, que durant el dia estava molt ocupada amb la seva feina de professora i que no estava precisament entusiasmada amb la idea de perdre gran part del seu temps lliure. Em van designar a mi i, tot i que no cobrava res per la feina, l’honor que me l’haguessin concedit era prou recompensa.Era una feina que m’anava admirablement bé. Tres tardes per setmana obria la biblioteca d’una sola sala, que era al primer pis de l’ajuntament, i atenia els estudiants que venien. Una vegada vaig experimentar el vertiginós plaer de trobar a l’enciclopèdia una dada d’utilitat per a la Leola Cruikshank, que havia de redactar un treball sobre l’Equador i no sabia si era a dalt o si era cap al mig. La majoria de les tardes no entrava ningú, o els que ho feien se n’anaven de seguida que trobaven el que havien vingut a buscar, i tenia la biblioteca tota per a mi.

No era pas una gran col·lecció; potser hi havia mil cinc-cents llibres en total, i una desena part devien ser textos per a nens. El pressupost anual era de vint-i-cinc dòlars, però gairebé tot es gastava en les subscripcions a revista que el jutge, que també era president de la junta, volia llegir. Les adquisicions, per tant, solien ser donacions procedents d’herències, i el nostre subhastador local ens donava tot el que no aconseguia vendre. Nosaltres ens quedàvem el que volíem i enviàvem la resta a la missió Grenfell, aplicant el principi que els salvatges estaven disposats a llegir qualsevol cosa.

La conseqüència de tot plegat era que teníem algunes obres ben estranyes, i les més estranyes de totes eren en un armari de la sala principal que teníem tancat. Hi havia un llibre de medicina amb un gravat terrorífic d’un úter desplaçat i un altre d’una varicocele, i el retrat d’un home amb uns cabells i uns bigotis esplèndids, però sense nas, que em va convertir en fervent enemic de la sífilis. Els meus tresors especials eren The Secrets of Stage Conjuring, de Robert-Houdin, i Modern MagicLater Magic, del professor Hoffmann; els havien arraconat per poc interessants —poc interessants!—, i tan bon punt els vaig veure vaig saber que el destí els volia per a mi. Estudiant-los podria arribar a ser prestidigitador, sorprendre a tothom, guanyar-me l’ansiosa admiració de la Leola Cruikshank i convertir-me en un noi de gran poder. Immediatament vaig amagar els llibres en un lloc on no poguessin caure en mans de persones indignes, inclosa la nostra bibliotecària, i em vaig consagrar a l’estudi de la màgia.²

Algunes coses no han canviat gaire, de fet: els pressupostos de la majoria de les biblioteques no arriben a les quantitats considerades mínimes pels estàndards bibliotecaris; la despesa en subscripcions a revistes és de lluny més alta que la despesa en llibres —i els editors, distribuïdors i proveïdors de revistes hi tenen molt a veure—; moltes vegades la gent dóna a les biblioteques els llibres que no ha pogut encolomar a algú altre —moltes vegades sense ni pensar que les biblioteques ni poden ni han d’acceptar tot el que se’ls dóna—; a les biblioteques universitàries és habitual que els usuaris amaguin els llibres que necessiten per estudiar —tota una demostració de solidaritat envers la resta d’estudiants—; els bibliotecaris continuem tenint la mateixa mala fama, i, per sort, hi ha una cosa que tampoc no ha canviat: continuem essent necessaris per trobar informació útil als usuaris de les biblioteques.

1. Sense cap voluntat de ser exhaustiu, que jo recordi n’han parlat a Llibròfags («La lliçó del professor Davies») i, en un context diferent, El Llibreter («El Premi Llibreter»).

2. Robertson Davies. El cinquè en joc. Tr. Carles Miró. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. xiv, 365 p. ISBN-13 978-84-935448-0-5, p. 41-43.

Technorati tags: lectures – El cinquè en joc ― Robertson Davies

Rescato del bloc de notes per al blog una biblioteca de paper de les que de tant en tant trobo als llibres que llegeixo. En aquest cas, més que la descripció d’una biblioteca és l’evocació d’una biblioteca, una biblioteca que segurament ja no trobem en lloc: una biblioteca amb sala de fumadors…

Quinn es va passar tot l’endemà al matí a la biblioteca de Columbia, amb el llibre d’Stillman. Hi va arribar d’hora —va ser el primer d’entrar quan obrien—, i el silenci de les sales de marbre el reconfortava, com si l’haguessin deixat entrar en una mena de cripta de l’oblit. Després de mostrar ostensiblement la targeta d’alumini al conserge endormiscat de darrere el taulell, va agafar el llibre del prestatge, va pujar al segon pis i es va instal·lar en una butaca verda de pell, en una de les sales de fumadors. El matí lluminós de maig el sotjava des de fora com una temptació, com una invitació a vagarejar a l’aire lliure, però Quinn s’hi va resistir. Va girar la butaca per situar-se d’esquena a la finestra i va obrir el llibre.

De la Trilogia de Nova York, de Paul Auster, a la pàgina 48 de l’edició de Proa de 1997.