Un que passava

Il·lusió fugissera, fuges enllà.

(2n convit estiuenc, per què no?)

Pòster del Dia del Orgullo Friki

Això de participar en diversos intents de Dominació Mundial algun dia farà que prengui mal: entre la Dominació Mundial Frikitecaria, la Dominació Mundial Friki i la Dominació Mundial Twittera, no sé com acabaré. Però quan un hom té vocació de gran dictador i vol ser el califa en lloc del califa, i enguany s’ha apuntat a aquesta cosa del Dia de l’Orgull Friki que ens anunciava en Jacme d’El Basar de les Espècies fa uns dies. Però esclar, ara falta trobar alguna cosa prou friki per omplir l’apunt… Literatura? Òpera? Ciència ficció? I una mica de barreja de tot plegat?

Per exemple, una miqueta d’òpera klingon:

I més òpera klingon: ‘u’, del Klingon Terran Research Ensemble, que fins i tot es va representar:

I si no n’enteneu la lletra, no us amoïneu: podeu aprendre klingon al tlhIngan Hol yejHaD (The Klingon Language Institute). I si voleu aprofundir més en aquesta llengua, una tesi de la Universitat de Lund (Suècia): Klingon as linguistic capital, de Yens Whalgren.

I si no n’heu tingut prou, aneu a Google i escriviu la paraula klingon. Que és el que vaig fer jo un dia que tenia molt temps per perdre i poques ganes de fer res de profit.

Qapla’

Com continuem així, no acabarem mai. A l’igual que el virus del grip, que va mutant a mesura que s’hi va trobant remei, els mems muten i s’estenen com una plaga. No és estrany així que un mem que un dia t’arriba amb un enunciat, et torni arribar més endavant amb un enunciat lleugerament diferent. Fa poc arribava el dels sis plaers, ara arriba el dels set fets. I qui sap si no vindran també el del vuit, el setze i el del tres mil quatre-cents quaranta-set. El del set me l’envia la Yur, a qui li ha enviat la Jaka, a qui li ha en enviat en Pere de Saragatona, i tot i haver decidit que el faria, de cop i volta m’he adonat que totes les idees que se m’acudien, ja se li havien acudit a algú abans. Així que al final he tirat pel dret i com que l’enunciat és prou vague i tothom qui l’ha fet l’ha interpretat com li ha vingut més de gust, he decidit fer una minillista de llibres que he llegit, rellegit i tornat a rellegir unes quantes vegades. Havia pensat fer-lo d’òperes o àries favorites, però darrerament se m’encavalquen les entrades operístiques i m’ha semblat massa òpera. Així que comencem:

1. Dune, de Frank Herbert: començo igual que en Jacme, amb Dune, una de les primeres novel·les de ciència ficció que vaig llegir en català. I l’he rellegit unes quantes vegades, i fins i tot l’he deixada a mig llegir alguna vegada, perquè a mesura que passen els anys, se m’ha fet més avorrida. O potser és que llegir-la massa sovint en restava interès. Potser ha arribat l’hora de tornar-hi…
2. El Senyor dels Anells, de John R. R. Tolkien: hi ha una generació pre-peterjacksoniana que fórem víctimes de la màgia, la bellesa, la por, l’honor i la companyonia de les aventures d’en Frodo Bolsón i de la Terra Mitjana abans sobre el paper que sobre una pantalla de cinema. A mi em va començar el mal amb El hòbbit i em va continuar amb El Senyor dels Anells, novel·les que he rellegit al llarg dels anys malgrat haver arribat a avorrir el personatge d’en Frodo Bolsón per culpa de la pel·lícula. (Ja em perdonareu, però en Frodo, per mi, sempre serà Bolsón; al contrari que en Bilbo, que sempre serà Baggins: i tot perquè El Hòbbit el vaig llegir en català en una traducció que deixava els noms com a l’original, i El Senyor dels Anells en la traducció castellana amb els noms adaptats. Algun dia llegiré la catalana, però estic segur que la primera vegada que llegeixi Bilbo o Frodo Saquet, em fotré un bon fart de riure).
3. La fuente de la edad, de Luis Mateo Díez: un regal inesperat que em donà les estones de lectura més plaents que recordi. La recerca de la mítica font de l’eterna joventut per un grup de perdedors, de personatges tan grisos com adorables, m’ha acompanyat durant molts anys.
4. Mirall trencat, de Mercè Rodoreda: Sí, calia que sortís Mirall trencat. Perquè fou la novel·la que va aconseguir reconciliar-me amb una escriptora que havia gairebé avorrit per culpa d’un empatx de colometa. I perquè és una gran novel·la, és clar.
5. Curial i Güelfa: Si és que quan em diuen friqui no puc deixar de pensar que m’ho he guanyat a pols: ciència ficció, fantasia, òpera, clàssics medievals… un poti-poti considerable. Descoberta per obligació, rellegida per devoció, durant uns anys vaig tenir el Curial com a relectura obligada. No sé si ara m’hi abraonaria amb la mateixa passió, però algun dia caldrà intentar-ho.
6. Fahrenheit 451, de Ray Bradbury: Una novel·la que tots els amants de la lectura haurien de llegir, amb una adaptació cinematogràfica amb un final que l’ha feta una de les poques pel·lícules que, ja adult, m’ha fet plorar d’emoció.
7. Canción de Hielo y Fuego, de George R. R. Martin: això no és un llibre, de fet. De moment són quatre novel·les pertanyents a la saga titulada així, que es van publicant amb un ritme tan lent que cada vegada que en surt una de nova he de rellegir les anteriors per tornar a recordar llocs, fets i personatges (i és que n’hi ha un bon munt!). És el problema que tenim els desmemoriats. Ara, no em fan falta gaire excuses per rellegir-les, la veritat: de moment, encara no han aconseguit avorrir-me ni una mica.

Fet. Ja tenim els set fets. Ara caldria passar el mem a uns quants innocents, però aquesta vegada no en tinc ganes. Qui vulgui, que el faci.

La Gamoia em va passar fa dies la invitació a respondre un meme, el meme dels plaers, que no té cap més complicació que haver de pensar en sis coses que em facin sentir més bé i, és clar, escriure-les al blog. Som-hi, doncs:

1. Passejar sota la pluja. Encara que sembli mentida, una de les activitats que em fan sentir millor és sortir a passejar quan plou —no quan plou a bots i barrals, és clar.

2. Escoltar com plou. Segueixo amb la pluja, potser perquè aquests dies ha plogut. I sentir ploure a l’altra banda de la finestra sempre m’ha agradat.

3. Fer bé les coses. El que sigui, a la feina o a casa, fer coses i que surtin bé.

4. Superar els reptes, siguin quins siguin. Des d’ajudar un usuari a trobar informació sobre un estàtua d’una plaça de Barcelona a aprendre a fer anar un nou giny tecnològic.

5. L’olor de terra mullada. Sigui perquè em transporta a la infantesa, sigui perquè l’associo amb bones estones, l’olor de terra mullada em fa sentir bé.

6. Acabar de llegir un bon llibre, restar una estona assegut amb el llibre a les mans gaudint de les darreres gotes de plaer que n’has rebut.

I podria seguir, tot i que pensava que ni tan sols seria capaç de dir-ne sis. Ara m’adono però, que hi ha un munt de petites coses que em fan sentir bé.

I a més, avui, convidaré algú a fer-lo: l’Allau, que ha entrat amb ganes al món blogaire; el Blackonion, per tocar-li els nassos una miqueta; la Grine, porque ella lo vale; i Jo Mateixa, a veure si s’anima. I qui vulgui agafar el testimoni, que es doni també per convidat.

Era estrany que fes tan de temps que no m’arribés la invitació per fer un meme o, com diu la frikitecària que me l’ha enviat, que no m’haguessin «mememaleït» («Meme y feliz puente»). I qui et diu que el facis?, preguntareu. Doncs mireu, jo mateix, que no sabia què escriure i ja tinc l’excusa perfecta per omplir el blog amb alguna cosa fins dilluns. I perquè me l’envia la Cristina de Frikitecaris, que si no… La «cosa» va de respondre unes preguntes «sobre mi i les meves circumstàncies». A saber:

• Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i transcriu la línia 4: «la multitud suplicant, i vivien segurs sense càstigs.» De Les metamorfosis, d’Ovidi, que vaig passejant amunt i avall per allà on vaig.

• A part del soroll de l’ordinador, què més se sent en aquest moment: estic escoltant la Suite per a violoncel núm. 2 en re major BMW 1008 de Johann Sebastian Bach, interpretada per Mischa Maisky. I de tant en tant sento el soroll del trànsit i les veus dels veïns al celobert…

• Quan has rigut per última vegada?: Ahir a la feina, fent broma amb les companyes.

• Què hi ha a les parets del lloc on ets en aquest moment?: Semblarà que plagio la Cristina, però res més lluny de la meva intenció; de les quatre parets que m’envolten dues estan plenes de llibres de terra a sostre, en una altra hi ha la finestra… i llibres, i a la quarta un tauler de suro amb postals, calendaris, notes, etc.

• Com vas vestit en aquest moment?: Més que anar vestit en aquest moment vaig fet un cromo, que és com acostumo a anar quan estic a casa. Un vell jersei de llana marró amb ratlles de diferents tons, una samarreta negra de màniga llarga, uns pantalons de lli blancs que ja no tenen edat per sortir al carrer, mitjons de ratlles i sabatilles d’anar per casa. Un cromo, ja us ho deia.

• Explica alguna cosa que els bloguers no sàpiguen de tu: No, que llavors ho sabrien i mai no està de més una mica de misteri.

• Com són les teves mans?: Grans, ossudes, peludes i de dits llargs i artells pronunciats.

• Què veus per la finestra?: No res, no veig, ja que sempre tinc l’estor abaixat. Però si el tingués apujat veuria el celobert, la roba estesa a les galeries, la finestra de l’habitació del fills dels veïns del davant…

• Quina imatge et podria definir?: Qualsevol que mostri desordre, com ara una taula de despatx plena de fulls, llibres, material d’escriptura… Sí, sóc desordenat, però sempre dins d’un ordre.

I això és tot. Ara bé quan toca passar-li el marró… el meme a unes quantes víctim… persones; ho faig ben poc, però avui tinc ganes de fer els deures ben fets i llanço la maledicció del meme a en Blackonion, que sé que no em farà cas, i a Jo Mateixa, que potser me’n farà una miqueta més. I qui tingui ganes de fer-lo, endavant, pot dir que és culpa meva…

En Jaiver Leiva, de Catorze.blog, ha tornat de les vacances amb ganes de feina («Feliz año nuevo») i de gresca, per no dir amb ganes de tocar allò que no sona: llança un meme per qui vulgui seguir-lo. L’ha titulat «Meme: cómo hemos cambiado» i el defineix de la manera següent:

Sin embargo, a todo cerdo le llega su San Martín y hoy voy a entrar al trapo por partida doble. En primer lugar, para inventarme uno: cómo hemos cambiado. Se trata de publicar un post con una imagen donde aparezca el autor o la autora (que ahora hay que decirlo doble siempre, por si acaso) al estilo Corporación Dermoestética: antes y después. No hace falta que salgan los pechos ni la barriga, con la cara es suficiente.

Em sembla que no he posat mai cap foto meva al blog, i em temo que avui tampoc ho faré; tanmateix agafo el testimoni que deixa el Javier, perquè, en el fons, els memes em provoquen el mateix que a ell:

me recuerdan que no soy más que otra triste oveja en el rebaño. Beeeeeee…

Aquí el teniu, doncs: l’Un que passava amb un o dos anyets al costat d’un Un que passava una mica més granadet i bidimensional.

Com és habitual, no li passo el meme a ningú en concret: qui vulgui agafar el testimoni, fer-lo i després escampar-lo és ben lliure de fer-ho.

El meme no el fan les deu preguntes, sinó el fet d’haver-lo de passar. I tampoc són deu preguntes, en són nou i la frase que tots els lectors de blogs temem quan llegim un meme: la que et diu que triïs les properes víctimes. I què coi, que a tots ens agrada jugar, de tant en tant.

Quant temps portes com a blocaire?

El 18 de juny va fer quatre anys («0, 1, 2, 3, 4»). Vaig començar el blog anònimament a Blogger, però per atzars tècnics d’aquells que no saps explicar-te un dia va aparèixer el meu nom per allà i va deixar de ser-ho.

Com et vas assabentar de l’existència dels blogs?

A la llista de distribució Iwetel, amb un missatge d’algú que parlava del primer blog del Javier Leiva, El bibliotecario desordenado i amb un missatge posterior de Fernando Siles anunciant el seu: Bàrbol (l’antic, el de Fernando Siles, no el nou). D’aquests vaig arribar al de la Catuxa Seoane i la Vanessa Barrero, l’antic Deakialli Docu Mental, a través del qual vaig descobrir els blogs personals.

Nomena cinc blogs que segueixes diàriament o amb molta freqüència.

Comencem. La típica pregunta per no deixar mai ningú content i quedar malament amb tothom. Doncs els cinc que em vénen al cap de seguida són el blog de l’Ike Janacek, el Kabaret de la Dietrich, The Daily Black Cebolleta, Deakialli i El Llibreter. De tota manera, aixó tampoc és ben bé així, perquè habitualment llegeixo els que apareixen actualitzats al lector de notícies i de tant en tant visito tota la llista de blogs que hi ha a «Carrers per on passo».

Ets lector anònim d’algun blog?

Sí, si entenem per lector anònim el lector que no deixa comentaris. Però la majoria d’aquests blogs que visito anònimament els tinc enllaçats al blog o al lector de notícies…

Alguns autors que et despertin especial simpatia.

La Gamoia, a qui, a més, vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment i vam tenir unes converses força interessants. La Peke, que se’m va guanyar amb un detall quan amb prou feines ens coneixíem. La Dietrich, sens dubte, en Blackonion i en Tèfal. L’Ike Janacek.

Amb quins cinc blocaires te n’aniries de gresca?

La Dietrich, el Blackonion, l’Ike Janacek, la Mad i la Paola Vaggio.

Amb quins tres blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Pasapalabra.

T’has enamorat alguna vegada d’algun blocaire?

No, la veritat és que no.

Estàs satisfet amb el teu blog?

I tant. Podria ser millor? Segur que sí, però no m’amoïna. No només m’ha donat l’oportunitat de conèixer, encara que en molts casos sigui virtualment, persones interessants, amb interessos similars i o no, sinó que també m’ha servit per aprendre cada dia una mica, sobretot pel que fa a eines d’intercanvi d’informació i Internet.

Tria entre 3 i 5 blocaires perquè responguin aquestes preguntes en els seus blogs:

En primer lloc, la Jo Mateixa, que també hauria d’haver-la posat a l’apartat de la simpatia; en segon lloc, en Blackonion, de The Daily Black Cebolleta; i en tercer lloc, la sfer de Librosfera.

Un meme em mana fer en Blackonion i no diré que «en mi vida me he visto en tal aprieto» perquè mentiria. El meme en qüestió és molt semblant a un dels primers que vaig fer: agafar el llibre que estàs llegint, anar a la pàgina 139 i copiar el segon paràgraf —que dic jo que ja de pas, algú es podria dedicar a recollir les respostes dels anteriors i crear un text amb els paràgrafs citats, a veure què surt… Apa, aquí teniu el meu:

Els primers dies continua tot igual. Blue vigila Black, i a penes passa res de nou. Black escriu, llegeix, menja, fa curtes passejades pel barri, no sembla que adverteixi la presència de Blue. El que fa Blue és procurar no amoïnar-s’hi. Pensa que Black deu mantenir-se a l’ombra, esperant que arribi el moment propici. Però Blue està sol, i això vol dir que la vigilància no pot ser constant. No pots vigilar una persona les vint-i-quatre hores del dia. Has de tenir temps per dormir, per menjar, per rentar la roba, etcètera. Si White volia que vigilessin Black a tota hora hauria llogat dos o tres homes, i no un. Però Blue està sol, i no li poden demanar impossibles.

De la Trilogia de Nova York, de Paul Auster, en la traducció al català de Joan Sellent Arús publicada a Barcelona, per Proa, l’any 1997 (287 p. ISBN 84-8256-020-4).

I com sempre, que el continuï qui vulgui fer-ho.

M’envia en Daniel de bauen_blog una invitació en forma de meme: he de dir cinc veritats i cinc mentides sobre mi i qui les llegeixi, si vol, ha d’intentar esbrinar quines són quines. El cas és que m’ha fet pensar una mica sobre mi per trobar cinc veritats que no ho semblin, i m’ha costat –conseqüències de ser tan convencional. A veure què surt:

1. He llegit més de cinc vegades Curial e Güelfa, i només una ha estat per obligació.
2. No tinc carnet de conduir ni intenció de treure-me’l.
3. Fa quinze anys que escric un diari.
4. Col·lecciono tovallons de paper de bars i restaurants.
5. Les postres que més m’agraden són el codonyat amb formatge.
6. Fins els vint-i-cinc anys no vaig trepitjar per primera vegada una biblioteca.
7. Fa quatre anys vaig guanyar una competició de balls de saló al poble on vivia.
8. Ajorno les coses avorrides. Tant és així, que fa tres anys que hauria d’haver acabat la llicenciatura en Documentació.
9. Faig por a la gent, almenys hi ha com a mínim tres persones que ho han reconegut obertament.
10. Guardo en una capsa al fons de l’armari quatre novel·les inèdites que no ha vist mai ningú.

Serà fàcil, no sóc gaire bon mentider.

I per una vegada, i sense que serveixi de precedent, passo el meme al redactor en cap de The Daily Black Cebolleta, a l’Elizabeth d’Anecdótica i a la gerent de la Sociedad Pajaril La Aurora. I que en facin el que vulguin.

Bibliotecaris

Ralph Zzyzzmjac se cambió el nombre hace dos años. Su auténtico nombre es Ralph Zyzzmjac. Un amigo le convenció de añadir una Z para ser el último tipo en el listín telefónico. Es soltero, bibliotecario, y trabaja para la ciudad de Nueva York. Para divertirse va al cine, solo. Tiene sesenta y un años.

John Varley. «La guía telefónica de Manhattan (abreviada)». En: John Varley. Blue Champagne. Barcelona: Ultramar, 1988. p. 235-236.

Technorati tags: bibliotecaris — imatge — llibres — lectures — John Varley — Blue Champagne

Meme de les sèries de televisió

No sé si es podria aplicar la teoria del pèndol a la meva relació amb la televisió: d’èpoques pretèrites en què pràcticament no em movia de davant del televisor he passat a un present on el televisor és poc més que un element decoratiu més on, tot sovint, veig les pel·lícules que ja he vist munts de vegades i que m’agrada tornar a veure i on, no de tant en tant, veig algun programa dels que fan: el telenotícies del migdia i algunes sèries a les quals m’he enganxat —són traïdores, les sèries: si estan una mica ben fetes, et sedueixen, t’atrapen i no et deixen escapar… Així els dilluns són per a la policia científica de Las Vegas (CSI Las Vegas); els dimarts per en House, que potser no el veuria si després no fessin Anatomía de Grey, que déu-n’hi-do com m’ha enganxat; diumenge toca Nip/Tuck, i la resta de dies, després de sopar, Camera Café —una sèrie una mica cafre, si voleu, però que trobo força divertida. Les sèries amb rerefons mèdic guanyen, és cert: hi deu tenir alguna cosa a veure haver treballat quatre anys i mig en una biblioteca mèdica?

Satisfeta, Catuxa?

Tafino

No és cap abreviatura estranya de paraules, no: és el nom del restaurant del carrer Consell de Cent on vam sopar dissabte a la nit. I si ho explico és per una senzilla raó: l’excel·lent civet de cérvol amb gelat de vinagre de Mòdena (suau i delicat al paladar) que hi vaig menjar. El local no és res de l’altre món: paret blanca a un costat, gris plom a l’altra, bombetes grosses i un parell de llums de sostre rescatats d’alguna vella casa de l’Eixample —o de qualsevol altre barri: els avis, que vivien al Poble Sec, en tenien una de molt semblant—, una vella catifa a la sala del fons i un parell de miralls vells. Però alguns plats ben bons, un servei agradable —i entusiasta— i uns preus força decents.

Technorati tags: restaurants — gastronomia – Barcelona

X-Men 3

He vist les anteriors i quan vaig veure que estrenaven aquesta vaig decidir que l’aniria a veure, encara que sospitava que només seria una més d’aquestes continuacions buides de contingut i farcides d’efectes especials marejadors. I és cert que hi ha efectes especials, sí; però també hi ha una certa evolució psicològica dels personatges que ja es veia en les anteriors i que fa la pel·lícula una mica més interessant. D’acord, no és una pel·lícula de reflexió metafísica ni res per l’estil, però distreu, no avorreix i fa pensar: el mutants no són malalts, però els no-mutants inventen una «cura» perquè es tornin «normals» (no us sona, això?). Si l’aneu a veure, un consell: aguanteu estoicament els crèdits del final. Si la pel·lícula ja acabar amb força indicis que n’hi podria haver una quarta, l’escena amagada rere els crèdits sembla confirmar-ho.

Technorati tags: cinema — xmen3