Un que passava

No va ser premeditat. De fet, ni m’havia adonat de la coincidència quan vam comprar les entrades per anar a veure Un dia, Mirall trencat al Teatre Borràs. Fou divendres mateix, en treure les entrades del «sobre de les entrades» (com que no tinc un bon cap, quan compro una entrada per Internet de seguida la recullo al caixer i la deso a casa, que alguna vegada m’ha passat que he hagut de córrer al teatre perquè ja no podia recuperar l’entrada pel caixer automàtic), deia que fou divendres en mirar l’entrada que hi vaig caure: anàvem a veure l’obra el mateix dia del centenari.

La vetllada prometia: al nostre voltant, dos grups diferents d’espectadors d’aquests que van al teatre en bloc. No em sembla malament, que consti; però no sé perquè sempre que he coincidit amb grups d’aquests han estat dels que fan xivarri gairebé fins que els actors comencen a parlar. I bromes, perquè vull pensar que ho deia en broma, com el que cridava que «l’any del centanari era l’any passat, que aquest era l’any de l’astronomia».¹ Per què ha de cridar tant, la gent, sempre? Misteris de la naturalesa humana.

Deixant de banda aquesta anècdota, de cop vam veure un moviment estrany, aquell girar el cap consecutiu que demostra que l’ésser humà és curiós de mena i sempre segueix algú altre. Totes les mirades van convergir en el mateix punt: el senyor alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, assistia a la funció, acompanyat d’en Ricard Salvat i de Manuel Royes, expresident de la Diputació de Barcelona qui, per una confusió en l’agenda, arribava tard. I mentrestant, no sé si per fer temps que arribés o perquè era el dia del centenari, en Ricard Salvat va pujar a l’escenari i va fer un breu discurs sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

Quant a l’obra en si, em va agradar. No conec Un dia, però el que recordo de Mirall trencat estava prou ben reflectit en el text. I dic prou ben reflectit amb tota la intenció, perquè hi va haver un detall que no em va fer el pes, que em va xocar: la riallera i sarcàstica Teresa gran, ja invàlida i alcohòlica. Potser em cal una nova lectura de la novel·la, però recordo Teresa més aviat com un personatge greu, melangiós. En tot cas, Rosa Novell fa una actuació magnífica, igual que l’Enric Majó (el notari Riera), la Rosa Vila (Armanda), Anna Sahun (Teresa jove), Araceli Bruch (Eulàlia) i Daniela Freixas (Sofia). D’aquesta, sobretot, em va agradar l’aire trastocat que dóna a Sofia, la filla de Teresa.

Vaig trobar molt encertada la posada en escena: la casa i el jardí són el centre de l’acció, i els altres escenaris als laterals, en una mena de llotges (teatre dins del teatre?). L’únic inconvenient és en algun moment on hi ha personatges als tres llocs i has d’anar movent el cap com en un partit de tennis. També em van agradar els canvis d’escena, amb els personatges entrant mig a les fosques a l’escenari per retirar attrezzo ben coreografiats (en algun moment semblava que dansessin). Només em va sembla una mica excessiu el recurs al nu, que no sempre semblava ser-hi adient.

En resum, que em sembla que l’obra reflecteix bé l’univers rodoredià i les obres en què es basa el text, si més no Mirall trencat. I és un text assequible a tothom, fins i tot a persones que no coneixen l’obra de Mercè Rodoreda.

-

1. O feia broma o no sabia de què parlava, perquè l’any de l’astronomia és el 2009. O que la frase, descontextualitzada i dita a crits, obeïa al comentari d’algun altre membre del grup…

L’autor (en aquest cas autora)

va néixer com Déu mana el 10 d’octubre del 1909

(encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin)

a les dotze del matí.

-

-

-

«Nota biogràfica per a Crim», recollida a: Mercè Rodoreda. Autoretrat. Barcelona: Angle Editorial, 2008. 350 p. ISBN 978-84-96970-33-5. El retrat, d’Antoni Bernad, prové de la pàgina Mercè Rodoreda 1908-2008 elaborada per la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida.

Feia dies que no passava per El basar de les espècies i avui, en dedicar-li una estona, he vist que en Jacme ha fet un podcast en el qual recita un fragment de Mirall trencat acompanyat d’un nocturn de Chopin. He enllaçat el podcat aquí sota, però us recomano que aneu a escoltar-lo al Basar, on trobareu també el fragment recitat.

Al final, encara haurà servit d’alguna cosa, l’Any Rodoreda!

Tant parlar de la Rodoreda i de l’Any Rodoreda i vet aquí que em més de la meitat de la informació relacionada amb l’esdeveniment. Deu ser per la meva mandra a revisitar pàgines web amb agendes a les quals no et pots subscriure (potser m’equivoco, però al web de l’Any Rodoreda no he trobat la manera de subscriure’m a actualitzacions; el més probable és que estigui tant a la vista que no l’he vist…). Com que tampoc no sóc gaire freqüentador de llocs web de ràdios (ni oient habitual de programes de ràdio), no havia vist aquesta iniciativa de Catalunya Ràdio de l’any 2002 dedicada a Mercè Rodoreda.

És una sèrie de cinquanta-dos enregistraments de fragments d’obres de Mercè Rodoreda i de cartes que va escriure o que va rebre l’escriptora (hi ha força fragments de la correspondència que va mantenir amb l’editor Joan Sales i d’altres personatges relacionats amb ella com ara Anna Murià, Josep Tarradellas, Armand Obiols, etc.). Anna Lizaran posa veu a Mercè Rodoreda, però no hi ha informació sobre la veu masculina (i no l’he reconegut). Aquests enregistraments, d’una durada d’uns deu minuts, es poden escoltar directament al web de Catalunya Ràdio a «Estimada Rodoreda».

I tot just fa una estona en Jesús M. Tibau parla al seu blog d’una auca dedicat a l’escriptora: «Auca de Mercè Rodoreda» a Tens un racó dalt del món i l’enllaç directe a l’auca: «Auca de Mercè Rodoreda 1908-1983» a La paret de les auques.

Cap al final del llibre curat per Mònica Miró i Abraham Mohino hi ha les paraules següents de Mercè Rodoreda, sota l’epígraf «Autobiografia»:

Si tingués la intenció d’escriure autobiogràficament, escriuria les meves memòries, però per escriure les meves memòries hauria d’interessar-me jo (jo no m’interesso gens). No m’agrada parlar de la meva vida. La meva vida íntima és meva i, en principi, no m’interessa. [p. 258]

Sota el mateix epígraf es recullen unes altres paraules de l’escriptora: «D’un escriptor, el que és important és la seva obra. La vida íntima o la vida privada d’un escriptor és una cosa que interessa d’una manera molt relativa». Podríem començar a discutir, i segurament no acabaríem, si aquesta afirmació és certa i passaríem hores exposant les nostres opinions i no arribaríem a cap acord. Potser l’únic que ens hauria d’importar de la vida d’un escriptor —i qui diu escriptor diu actor, pintor, cantant, etc.— són els fets, les circumstàncies de la seva vida que n’hagin marcat l’obra. I en el cas de Mercè Rodoreda, com en el de molts altres escriptors, historiadors, polítics, que van viure ja adults la primera meitat del segle, hi ha una pila de fets que van marcar les seves vides i les seves obres.

Però no vull continuar per aquí. Tornaré a Mercè Rodoreda i a la constatació, òbvia d’altra banda, que no va escriure les seves memòries. Tanmateix, sobre la vida de l’escriptora s’ha escrit molta cosa —d’alguna biografia ja n’hem parlat aquí— però continua faltant la «seva» biografia, les seves memòries mai escrites; no obstant això, Rodoreda havia anat explicat aquí i allà en entrevistes, en pròlegs, en discursos, en articles, detalls i episodis de la seva vida: nombrosos fragments esparsos que els curadors d’aquest volum, Mònica Miró i Abraham Mohino, han recollit i classificat per oferir-nos una altra imatge de l’escriptora, la que tenía o volia oferir de si mateixa.

És un recorregut interessant per textos més o menys coneguts que ofereix al lector la possibilitat d’afegir detalls al que ja coneix sobre l’autora i que el posa davant d’afirmacions que sobten una mica. Una defensa aferrissada del paper de la dona, per exemple, però un paper reduït a la cura de la casa i de la família; o el desvelament d’una Rodoreda conservadora, malgrat que va viure com va voler i una mica fora de les convencions de l’època. És interessant perquè és Rodoreda qui ens parla, qui ens explica qui és, com va viure, per què escriu i com.

Malgrat tot, incloses les bones crítiques (moltes recollides al blog del que ja vam parlar fa temps: Mercè Rodoreda: Autoretrat), el llibre no ha estat exempt de polèmica per l’ús que els curadors fan de textos provinents d’entrevistes diverses que reescriuen per donar-los unitat temàtica i que reuneixen a la part més llarga del llibre, titulada «En el mirall». Ells mateixos expliquen al pròleg com han modificat l’estructura de les paraules de Rodoreda en entrevistes per dotar-les de més ritme i adaptar-les al to de confessió que té el llibre, la qual cosa té un efecte secundari: mistificar una mica la imatge de l’escriptora, algú que diu que no li agrada parlar de si mateixa i, en canvi, s’esplaia sobre la seva vida. En va parlar fa temps el Carles Miró en una ressenya que val la pena llegir, encara que no comparteixo del tot la seva valoració: «Anti-retrat» (ressenya que no està recollida al blog esmentat, d’altra banda).

Dades del llibre: Autoretrat.

Més informació sobre Mercè Rodoreda:

• «Mercè Rodoreda», al web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
• «Mercè Rodoreda», al portal Lletra de la UOC
• a l’exposició virtual «Mercè Rodoreda, joc de miralls»
• al web de la Fundació Mercè Rodoreda
• al web Any Rodoreda 1908-2008

Era mitjan mes de setembre de l’any passat quan parlava amb una coneguda sobre la lectura que tenia a mig fer aquells dies, les Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni. Mentre explicava per sobre la relació de Leveroni amb Ferran Soldevila, em va interrompre per dir-me que se li feia antipàtica, igual que se li feia antipàtica Mercè Rodoreda, que havia abandonat el fill i blablabla. En aquell moment, no coneixia prou la biografia de Mercè Rodoreda per discutir, ni havia llegit gaire sobre la seva vida. Si fos ara, li recomanaria que llegís el llibre de Mercè Ibarz, Rodoreda: Exili i desig. No sé si la faria canviar d’opinió, però si més no potser l’ajudaria a entendre una mica més el personatge i, potser, l’ajudaria a no jutjar-lo tan severament.

He de dir d’entrada que tinc pocs elements de judici per poder comparar aquest llibre amb altres biografies o estudis sobre Mercè Rodoreda, perquè no n’he llegit cap més. Dit això, crec que puc afirmar sense equivocar-me que un dels encerts d’aquesta novel·la-assaig, com l’anomena l’autora d’altra banda, és defugir el judici i centrar-se en l’exposició dels fets; de tots els fets, fins i tot d’aquells que podrien fer de Mercè Rodoreda un personatge antipàtic i incòmode. Tanmateix ho fa sense furgar massa en aspectes de la vida de l’escriptora que poc aporten a conèixer el procés de creació d’un obra que l’ha convertida en un referent de la literatura catalana contemporània, a més de la renovadora de la novel·la catalana al segle passat.

L’autora recorre a la nombrosa bibliografia que s’ha publicat sobre Mercè Rodoreda per elaborar el seu text, però també i sobretot a l’obra rodorediana, a les cartes que va escriure i que va rebre, i als testimonis de les persones que la van conèixer directament o indirectament a través de Joan Prat-Armand Obiols. Amb aquest material basteix un llibre a mig camí entre la biografia a l’ús, l’assaig literari i la novel·la, sense evitar la reflexió personal amb la introducció de la primera persona que és Ibarz mateixa qui parla de la seva experiència d’aproximació a Mercè Rodoreda, amb el qual podem aproximar-nos a les etapes del procés creador de l’escriptora i com hi influí la seva experiència vital (l’exili, el contacte amb els corrents literaris i artístics europeus posteriors a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial), el paper que va tenir Joan Prat en la seva vida i en la seva obra, el poc interès que va mostrar l’establishment cultural català de l’època per la seva obra, etc. Curiosament, un dels obstacles que va haver de superar Rodoreda i que sembla que influí en la freda recepció de la seva obra per part dels intel·lectuals, va ser el que anomenaven la seva «vida de dona», que no era altra cosa que la vida d’una dona que havia decidit ser mestressa i guia de la seva vida, potser en la línia d’aquella dona nova de què ens parlen a la introducció de Confessions i quaderns íntims,

[...] la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts els seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d’avortament…) [...]¹

i que algunes portaren més enllà, com Leveroni i Rodoreda, portant la nova independència fins a l’àmbit amorós i vivint les seves vides com creien que les havien de viure, no com els deien que les havien de viure.

És, sens dubte, un bon llibre per apropar-se a la vida i a l’obra de Mercè Rodoreda i entendre-la en el context en què aparegué.

1. Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4. p. 11.

• El llibre:
  • Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empùries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.
• Enllaços relacionats:
  • «Presentació de Rodoreda. Exili i desig».

Un laberint de fusta ple d’objectes quotidians —unes tasses, un embut, un sac de vesses… bé, alguns potser no ho són gaire, de quotidians— mena a un bosc de troncs d’arbre etiquetats amb noms de pronúncia difícil. D’allà passem al jardí d’una gran torre reproduïda com a casa de nines de l’opulència de la qual passem al paisatge devastat de la guerra.

Quatre espais, quatre novel·les. Quatre ambients diferents, quatre escenaris que intenten reproduir l’essència de quatre de les novel·les de Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, La mort i la primavera, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra. És una exposició per als sentits, per tots els sentits: la vista que ens ensenya els objectes que identifiquen passatges essencials de les quatre novel·les; l’olfacte que ens fa reconèixer els espais per on passem (l’olor de fusta d’un envelat, potser d’un colomar; l’olor de bosc; l’olor lleugerament picant, especiada, dels llibres vells i els espais tancats); l’oïda, que ens porta els fragments recitats de les novel·les, els sons dels escenaris on transcorren i la veu de Rodoreda mateixa explicant, entre altres coses, que la casa de la primera part de La plaça del Diamant és la casa on ella visqué abans de la guerra; el tacte, per què qui podria resistir la temptació d’enfonsar els dits en els sacs de vesses de l’exposició o acaronar els troncs dels arbres?

L’exposició intenta evocar «en tres dimensions uns universos creats per la paraula», reproduir «l’atmosfera verbal particular, que depèn tant de la textura de la veu que parla com de la naturalesa de l’experiència que evoca» dels quatre universos representats, en paraules del llibre que acompanya l’exposició. I ho aconsegueix, en la mesura que es pugui aconseguir representar l’experiència o una cosa tan subtil com la paraula.

Tanmateix, en sortir-ne, el que me n’emporto sobretot són les penetrants aromes de les tres primeres sales. De la tercera, no en recordo l’olor; no recordo si feia cap olor especial.

L’exposició «Mercè Rodoreda: La mort de la innocència», es pot visitar al Palau Robert fins el dia 15 de juny del 2008. N’és la comissària Marina Gustà, autora també dels textos que acompanyen els textos de Rodoreda al catàleg.

Una cinquantena de persones, comptant llarg, omplíem l’auditori de l’FNAC de l’Illa Diagonal ahir al vespre. Ens hi havia reunit l’esquer de la presentació del llibre de Mercè Ibarz Rodoreda. Exili i desig, publicat per Empúries, presentació que faria l’autora mateixa acompanyada d’Imma Monsó i Jordi Cornudella. Va començar Mercè Ibarz donant la benviguda als assistens i presentant els seus companys de taula, a qui havia reunit més com a escriptors que com a altra cosa: volia, va dir, que a la presentació hi hagués escriptors que parlessin de Rodoreda, més que no pas estudiosos de la literatura.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l’obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d’atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l’obra, d’una part de l’obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l’autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l’obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l’obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l’estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d’Ibarz); l’aïllament de l’escriptora a l’exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d’Ibarz, la Guerra Civil i l’exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l’exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d’aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d’acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m’està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d’una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n’he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l’AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l’AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l’AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l’Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

El mes d’octubre passat vaig escriure una entrada al blog titulada «Quanta, quanta Rodoreda», que vaig canviar poc després per «Més Rodoreda encara» arran de la constatació que el primer títol podia ser llegit en sentit pejoratiu, constatació més o menys confirmada per un comentari de la Tina Vallès (el títol original es manté, però, a l’adreça de l’entrada, que no vaig canviar). La setmana passada, en obrir l’Avui, vaig tenir la sorpresa que havien escollit el mateix títol per al suplement Cultura, que conté un avançament editorial del llibre Autoretrat, a cura de Mònica Miró i d’Abraham Mohino, un recull de fragments de textos de Mercè Rodoreda a manera d’autobiografia. La coincidència del títol no és altra cosa que una curiositat, ja que el joc de paraules és ben fàcil. Fins i tot vaig pensar a fer-ne una entrada al blog, però al final tot va quedar amb un comentari entre la Tina i jo (suposo que no li farà res que reveli aquestes «intimitats») sobre el títol del suplement i el llibre que s’anunciava.

I si avui trec el tema al blog és perquè m’ha tornat a arribar notícia d’aquest Autoretrat rodoredià. De tant en tant trobes petites sorpreses a la safata d’entrada del correu electrònic; sorpreses pel contingut o pel destinatari: en aquest cas es tracta d’Abraham Mohino mateix (si ningú no n’ha suplantat la identitat) que m’envia l’adreça d’un blog dedicat, precisament, a aquest llibre, suposo que per fer-ne una mica de difusió i propaganda: Mercè Rodoreda: Autoretrat,

bloc destinat a la difusió i a la recepció de l’obra Autoretrat, de Mercè Rodoreda (Barcelona: Angle Editorial, 2008)

que es podrà trobar a les llibreries a partir de la propera setmana.

Technorati Tags: llibres — Mercè Rodoreda — Autoretrat

Ahir a les onze em vaig asseure com cada dijous davant del televisor per mirar L’hora del lector, un dels pocs programes de televisió que em miro amb interès. Ahir, a més, tenia un al·licient especial: el programa estava dedicat a Mercè Rodoreda. No me’l podia perdre, no ho vaig fer i celebro no haver-ho fet: va ser un dels millors programes de la temporada, per no dir que va ser el millor. Va valer la pena. Escoltar Maria Campillo i Biel Mesquida parlar de Mercè Rodoreda i sentir la passió amb què ho feien. Conèixer una mica, gràcies a Mita Casacuberta, aquell Viatges i flors que reposa a la pila i que algun hauré d’obrir. Escoltar les paraules de la vídua de Julio Cortázar que va portar en Carles Álvarez. I riure amb la coincidència que en Victor M. Amela, que en el programa anterior no havia pogut parlar de Jaume I, escollís parlar del mateix episodi que vaig escollir per a l’entrada de celebració del 8è centenari: el llegendari engendrament del rei Jaume.

Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l’obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me’n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d’esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l’Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d’escriure i publicar aquesta entrada, encara no n’havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L’hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».