Un que passava

A partir d’ara no em refiaré mai d’una òpera, per curta que sigui, que no tingui un entreacte: de ben segur que és un parany perquè el públic no fugi al primer entreacte. Jo ho hauria fet, ahir nit, si no fos que la música m’estava agradant molt i que la meva única via de fugida me l’havia obstruït un matrimoni de mitjana edat: com que el teatre era mig buit (no, em nego a veure’l mig ple: era mig buit), només la meitat de la meva filera estava ocupava i a la meva esquerra no hi havia ningú, fins que aquest matrimoni s’ha assegut a les dues primeres butaques lliures de la filera, tallant-me qualsevol possibilitat de fugida. Que segurament no hauria fugit, perquè m’hauria fet cosa anar-me’n d’esquitllentes. Així que he aguantat com he pogut l’escassa hora i mitja que dura aquesta òpera: Król Roger, de Karol Szymanowski.

He dit que la música m’estava agradant, i és cert. I el repartiment era força homogeni (Scott Hendricks en el paper del rei Roger; Anne Schwanewlims com a reina Roksana; Francisco Vas, que no acostuma a decebre, com a Edrisi; Wil Hartmann com a pastor i potser el més fluix de la representació; i Daniel Borowski i Jadwiga Rappé com a arquebisbe i diaconessa respectivament), de manera que no semblava no haver-hi motiu per sortir corrent… Fins que m’he adonat que els cantants semblaven seguir una melodia completament diferent a la de l’orquestra. I que hi havia moviments escènics que no entenia què coi pintaven. I ja no he tingut aturador: he desconnectat d’un espectacle que no m’estava arribant gens i he començat a pensar si trobaria merder al metro quan sortís —sabia que hi havia futbol i que per això el metro funcionaria fins la una, però no sabia, com és habitual, ni quan començava ni quan acabava—, si tindria temps de mirar el correu quan arribés a casa, com començaria a escriure aquest apunt i, també, si l’escriuria o no —no fos cas que estigui dient massa animalades juntes i algú decideixi dedicar-me un monument amb unes lletres majúscules ben grans i en relleu que diguin «ignorant!». Però darrerament no puc mossegar-me la llengua i aquí em teniu. M’he avorrit tant, que al final només tenia ganes de sortir corrent, que és pràcticament el que he fet.

Els tres actes de La Traviata representen tres estats anímics diferents de la protagonista, Violetta: la frivolitat de la seva vida de cortesana al primer; l’angoixa per poder viure tranquil·lament amb Alfredo al segon i l’obligació d’abandonar-lo; i la certesa de l’amor i de la mort al tercer. L’ària de la setmana passada pertany al tercer acte, i avui torno enrere per posar una de les àries més conegudes del primer acte, «Follie, follie… Sempre libera», en la qual refusa la possibilitat de l’amor perquè ella necessita ser lliure per gaudir de la vida. La canta la soprano romanesa Angela Gheorghiu, famosa tant per la seva veu com pel seu divisme. La producció és la de la Royal Opera House Covent Garden —la mateixa que es programà al Liceu la temporada 2001-2002 amb un altre repartiment.

(vídeo pujat per umbrea)

Després de drames bíblics, coloratures estratosfèriques i passions intenses, s’agraeix acabar la temporada amb una òpera petita, bonica i divertida. Un Donizetti curt, d’una horeta, còmic, amb moments de lluïment per als cantants i bona música (que sigui un Donizetti curt no vol dir que no hi hagi el gran compositor present en tot moment), interpretat per l’Orquestra de Cambra i la Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu. És una tradició, ja, amb vint anys d’història, que el Cicle de Música a la Universitat de la Universitat de Barcelona acabi amb una òpera; però malgrat la vinculació amb la UB i l’afició a l’òpera aquest any és el primer que hi he anat… i intentaré repetir a partir d’ara: per la música i pel marc, el claustre del Pati de Lletres de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat (bé, el ficus i algun taronger no semblaven compartir el meu entusiasme i s’han dedicat a bombardejar el públic i l’orquestra amb fulles i taronges…).

Els protagonistes de la funció de divendres eren la soprano Beatriz Álvarez, de veu bonica i potent i una considerable vis còmica; el tenor Álvaro Andrés, una mica cridaner al començament i sovint tapat per l’orquestra i la soprano; i el baríton Jorge Tello. Tots tres han fet bones interpretacions i han dotat els personatges de la comicitat que calia. També hi participaven com actors Hugo Bolívar i Anna Guixé, el primer amb un petit paper extra com a «director d’escena» que interromp l’obra per canviar el final tràgic que han representat els cantants pel final còmic adient a una òpera còmica. El resultat més que satisfactori, divertit i lleuger.

Més informació a: «L’òpera “Rita, de Gaetano Donizetti”, clourà enguany el Cicle de Música a la Universitat».

Aquests dies que és notícia l’actitud de Leo Nucci, que va anar a cantar un funció del Rigoletto del Teatro Real i passà olímpicament de les indicacions del director d’escena per fer exactament el que deia el text del llibret i el que ell ha fet durant tota la seva carrera (vegeu «El bis de Nucci, no es parla d’altra cosa», a can Joaquim), anar a veure la Salomé del Liceu pot provocar que acabis dient pestes de directors escènics i tutti quanti.

D’entrada, resulta que vas a veure un drama bíblic ple de luxúria i violència i ja al primer episodi trobes un motiu per riure. I al segon, un altre. Al tercer, el més macabre, no, per sort: només faltaria. I per què ho dic? Jochanaan està empresonat en un aljub, sota terra, i tots els personatges s’hi aboquen per veure’l… i ell apareix passejant tranquil·lament per la part de darrere del l’escenari, com si passés per allà i s’hagués perdut. No són menys risibles les eternes diputes entre els representants jueus del banquet d’Herodes, amb una certa facilitat de treure l’arma i apuntar l’altre; la imatge d’Herodes caracteritzat com Karl Lagerfeld (de quina ment recargolada ha sortit aquest… «homenatge»?), i la risible figura d’Herodies, fent equilibris beguda sobre la taula (sort de Jane Henschel, que broda el personatge malgrat les collonades que li fan fer). I per acabar-ho d’adobar, uns capellans! Vejam, senyors: està bé que descontextualitzin les òperes per demostrar que el missatge que contenen és vigent encara avui i bla bla bla… però capellans quan estem veient la mort de Joan Baptista, Jesucrist encara corre per Galilea i l’Església catòlica encara no existeix? Au va, demà m’afaitaràs! I sort que Salomé és un drama musical, arriba a ser una òpera còmica i no sé què hauríem vist… Que ni hi hagués dansa dels set vels ja no passa d’anècdota, vist el que vèiem.

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

L’escenografia, per continuar, de crisi. Sí, sí: de crisi. Una estructura de fusta recoberta de plàstic que podrien haver arreplegat de l’obra de construcció d’un edifici, per simular el palau del tetrarca. Amb tots els respectes per uns i altres, tenia més gràcia l’escenografia de la Rita de l’endemà al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, que la d’aquesta Salomé.

Per sort, les veus sí que estaven a l’alçada d’una òpera professional. Nina Stemme, com a Salomé, va fer gaudir el públic d’una nit memorable, donant al personatge tots els matisos per fer-nos veure una noia luxuriosa, una mica immadura, cruel, venjativa i d’una passió malaltissa. Jane Henschel va oferir una Herodias divertida en la seva borratxera, malgrat les dificultats d’haver-se d’enfilar a la taula i rodolar per terra, però alhora cruel. També Robert Brubaker fa una composició extraordinària d’Herodes. Mark Delavan, en canvi, és un Jochanaan més aviat modest, de poca veu, sovint oculta rere l’orquestra o els altres cantants. Són els cantants i l’orquestra els que salven, si pots fer abstracció de l’escenografia, un muntatge més aviat discret i poc encertat.

En fi, que es podria haver acabat la temporada d’una manera més lluïda. Sort de les veus, que si no…

Entrades relacionades:

• «La primera Salomé de Nina Stemme» i «Salomé, segon repartiment» d’en Joaquim a In Fernem Land.
• «Salomé Rouco», d’en Max Aue.
• «Salomé, GTL», de la Mei.

Dijous vaig anar a veure Fidelio, l’única òpera de Beethoven, al Liceu. Hi anava sense conèixer l’òpera però amb bones expectatives que m’agradés: m’havia estat escoltant algun fragment i m’havia agradat força. D’altra banda, hi anava amb una mica de recança pels comentaris d’en Joaquim sobre els cantants («Fidelio al Liceu: sort de la Mattila»), però potser per això no em va semblar que cantessin tan malament. Elena de la Merced (Marzelline) va brillar des del començament, ben acompanyada al primer acte Mathias Klink (Jaquino), i després per Stephen Milling (Rocco) i, sobretot, per Karita Mattila (Leonore/Fidelio). Mattila té una veu potent i amb un to vellutat molt bonic i va ser la protagonista de la nit (sí, d’acord ÉS la protagonista de l’òpera, però també ho va ser de la funció). Clifton Forbis (Florestan) va cantar bé, potser sí com diu en Joaquim una mica escanyat en algun moment, però no em va semblar que la seva actuació fos dolenta. El cor, reforçat pel Cor de Cambra del Palau de la Música, brillant com sempre, i l’orquestra correcta. Per una vegada no tinc cap queixa de l’escenografia: em va agradar (que és el menys important) i s’adeia al que vèiem a l’escenari i al que es cantava.

Per si us en voleu fer una idea, aquí teniu un vídeo del mateix muntatge, l’any 2003, amb Karita Mattila (Fidelio), René Pape (Rocco) i Jennifer Welch-Babidge (Marzelline) a la Metropolitan Opera de Nova York. És el quartet del primer acte, un dels moments més bonics de l’òpera:

Fidelio, com diu el nom, és una obra sobre la veritat, sobre l’amor i sobre la fidelitat. Florestan és a la presó que dirigeix Don Pizarro, a qui havia denunciat. Leonore, muller de Florestan, disfressada d’home i amb el nom de Fidelio, s’hi ha llogat com a vigilant i s’ha guanyat la confiança del carceller, Rocco, i l’amor de la filla d’aquest, Marzelline. Florestan és a les masmorres del soterrani de la presó, i Fidelio aconsegueix baixar-hi quan acompanya Rocco a cavar la tomba on Don Pizarro vol enterrar Florestan abans no arribi la visita del ministre. Un cop a baix, Fidelio es dóna a conèixer, salva Florestan i Rocco intercedeix per ells davant del ministre, que condemna Don Pizarro i allibera Florestan.

Després de l’interludi buf de diumenge passat, tornem a posar-nos seriosos: la mateixa ària de les joies del Faust de Gounod, però ara cantada de debò per Victoria de los Ángeles. Que en gaudiu.

(vídeo pujat per Glenmed)

Un Que Passava: Pst, pst, tu! Ei, tu! No facis l’orni que t’estic veient a l’altra banda de la pantalla…

El Que Mou Els Fils (aka Ferran): Qui? Jo?

UQP: No, Cleòpatra ressuscitada, si et sembla. Esclar que et parlo a tu!

EQMEF: I bé, què vols? T’escolto.

UQP: M’escoltaràs i em sentiràs, i tant. Que et sembla bonic això? Tenir-me abandonat i tenir abandonats els teus lectors?

EQMEF: És que…

UQP: És que, és que… Només saps dir això o què: és que tinc poc temps, és que no estic inspirat, és que naps, és que cols… I un be negre, home! Almenys podries continuar les seccions fixes, que tampoc no et costa tant… no hi has de pensar gaire.

EQMEF: Què insinues?

UQP: No res, no res. Que estem tots desficiosos per llegir una altra de les teves perles de saber immarcessible i incommensurable…

EQMEF: Poca conyeta que t’esborro. Que la ironia encara l’entenc, tu.

UQP: Més que ironia era sarcasme. Però en fi, deixem-ho que encara em tocarà el rebre. Què, escriuràs alguna cosa avui?

EQMEF: Cony, no ens passéssim! Que avui és diumenge i és dia de descans!

UQP: Dia de descans, diu. Que no n’has tingut prou, de descans, des de divendres? Au, coi de mandrós, posa’t les piles. A més, vas ser tu qui em va obligar a treballar els diumenges, amb aquest coi d’àries del diumenge que et vas empescar.

EQMEF: Ostres, l’ària del diumenge!

UQP: Ostres, l’ària del diumenge! A vegades em pregunto què faries sense mi.

EQMEF: Els diumenges descansar, t’ho asseguro. I ara calla. Benvolguts amics, arriba diumenge i toca l’ària del diumenge.

UQP: No serà la de dissabte, dic jo.

EQMEF: (Tu, millor que callis). I avui, un que podem recordar cada dia quan ens rentem la cara per tenir un bon dia…

UQP: Segons qui, no amb això tindria un bon dia.

EQMEF: No li feu cas. Del Faust de Gounod, l’ària de les joies: «Ah, je ris, de me voir si belle». Cantada per l’única, la insuperable, la inabastable… Bianca Castafiore!

(vídeo pujat per richardmarseille).

La veu és la d’una altra «artista», Florence Foster Jenkins, una soprano totalment mancada per de facultats per cantar però que es va entestar a convertir-se en una cantant d’òpera reconeguda.

(EQMEF fa una figa a UQP i es retira fent-li llengotes. UQP, vermell de ràbia, torna a amagar-se rere la pantalla posant-se uns taps a les orelles).

Seguim amb la vena bufa, amb dues versions diferents del sextet del segon acte de La Cenerentola, de Gioachino Rossini. La primera, amb Cecilia Bartoli i Raúl Giménez com a Cenerentola i Ramiro, la segona a la Houston Grand Opera, acompanyats d’Enzo Dara (Don Magnifico), Jill Grove (Tisbe), Laura Knopp (Clorinda) i Alessandro Corbelli (Dandini).  La segona, al que es va veure la Liceu la temporada 2007-2008, amb Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez, acompanyats de David Menéndez (Dandini), Itxaro Mentxaca (Tisbe), Cristina Obregón ( Clorinda) i Bruno de Simone (Don Magnifico).

(vídeo pujat per codonauta)

(vídeo pujat per emiliobcn50)

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

• «Die Meistersinger vint anys després» a can Joaquim (In fernem land)
• «Mestres sàviament capgirats» de Jaume Radigales
• «Die Meistersinger von Nürnberg» a ca la Mei (GTL torn T)

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

Tornem a Händel, repetim ària i tornem a Andreas Scholl: «Quel torrente che cade dal monte», de Giulio Cesare.

(Vídeo pujat per palcika1 i recollit per unquepassava).