Un que passava

L’escriptor ebrenc Jesús M. Tibau s’ha convertit, amb el seu blog Tens un racó dalt del món, en un animador i en punt de trobada de la catosfera, gràcies en bona part als jocs literaris que proposa setmanalment: tots els dimecres en Jesús planteja un repte relacionat amb la literatura, que tant pot ser endevinar el títol i l’autor d’una obra amb l’única pista d’una imatge, com la proposta d’exercitat les habilitats literàries escrivint un petit text a partir d’una imatge o d’un text que ell proposa. Aquests jocs no estan circumscrits al seu blog: en alguna ocasió ha aconseguit la col·laboració d’altres blogs per, entre tots, proposar el joc o donar pistes per resoldre’l. Molt semblant als jocs literaris va ser la proposta que va fer el 10 de juny passat: proposà un concurs que tindria com a premi un exemplar del seu recull de poemes A la barana dels teus dits, i que consistia en escriure una poesia on aparegués «a la barana dels teus dits». D’aquell concurs en va sortir un llibre, publicat per Petròpolis —el nou projecte editorial de Jaume Llambrich— en tres formats: en paper, per llegir en línia i en format PDF per descarregar (Totes les baranes dels teus dits al web de Petròpolis).

El llibre recull les cinquanta-cinc poesies que es presentaren al concurs i que són, també, una mostra d’allò que escriuen els blogaires de les terres de parla catalana; i dit en el sentit més ampli, ja que inclou una poesia de la blogaire algueresa Anna Cinzia Paolucci (Poemes des de l’Alguer). Però les convocatòries de Jesús M. Tibau sobrepassen les fronteres, i també hi ha una poesia en occità de Joan deu Peiroton (Lo blòg deu Joan). La majoria tenen l’amor com a tema principal, cosa no del tot estranya si tenim en compte l’origen de la frase que havia de servir d’inspiració; és un recull de bon llegir, amb bones propostes poètiques i imatges de molta força, algunes de les quals fan emocionar.  Us en copio a sota una petita mosta:

El llibre:

• Totes les baranes dels teus dits. A cura de Jesús M. Tibau. Petròpolis, 2009. 68 p.

de nit, a les platges, la mar tomba castells.

Josep Porcar. Els estius

Haureu vist que ja fa uns dies hi ha una nova imatge a la columna lateral del blog: es tracta del logotip de l’homenatge que un grup de blogaires força coneguts —els editors del Diccitionari i en Joan de Base de Badades— han impulsat per commemorar el desè aniversari de la mort del poeta Joan Brossa, el proper 30 de desembre. A hores d’ara ja som cent trenta-vuit els blogaires que ens hem afegit a la iniciativa i encara hi ha temps perquè se n’hi afegeixin més.

Si voleu afegir-vos-hi o voleu veure com s’esta desenvolupant l’homenatge, no deixeu de visitar l’Ablogccedari.

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008. (cliqueu a la imatge per anar a l'editorial)

Comencem pel final? Per un final sorprenent o, més ben dit, una afirmació sorprenent que tanca el llibre —també sorprenent, d’altra banda. Diu Rosa Sala Rose al final de l’assaig: «Si la etérea Lili Marleen ha sido olvidada, dejemos que descanse en paz». I la trobo sorprenent per dues raons: perquè no crec que sigui una cançó oblidada i per la contradicció que hi ha en la frase: l’hem de deixar descansar… però en fem un llibre? Un llibre sorprenent, d’altra banda: no sembla que una cançó pugui donar lloc a un llibre de més de dues-centes pàgines. Però aquesta ho fa, potser perquè Lili Marleen no és una cançó qualsevol, no és una cançó més, sinó que és una cançó que va marcar tota una època i que, d’una manera o altra, s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

I això és el que explica aquest llibre, la història d’una cançó que va néixer com un poema dedicat a dues dones, segons el seu autor, el poeta alemany Hans Leip, durant la Primera Guerra Mundial i que a la Segona Guerra Mundial va passar de ser l’himne dels soldats alemanys a ser l’himne de tots els soldats, d’ambdós bàndols, i una arma de propaganda i desmoralització utilitzada per tots els bàndols. Una cançó que va tenir dues intèrprets clau, Lale Andersen i Marlene Dietrich, que alhora representaven dues visions diferents de la cançó: Andresen, que popularitzà la cançó a l’Alemanya nazi i que arribà a ser considerada la Lili Marleen de què parla, fins a tal punt que se li prohibí cantar-la; Marlene Dietrich, que la popularitzà fora d’Alemanya. També representen dues relacions diferents amb la cançó: Andersen fou fagocitada per la cançó, Dietrich dominà la cançó i la va fer seva. I hi ha una tercera dona en joc, Lilly Marlé Freud, neboda del psicoanalista vienès, que intentà debades demostrar que ella era la Lili Marleen a qui Heip havia dedicat el poema.

No defuig, aquest assaig, parlar de l’ambivalència de la cançó i de les persones que hi tingueren relació pel que fa al nazisme. Si bé era la cançó de l’exèrcit alemany, no es pot negar que estigué lligada estretament a l’Alemanya nazi i que alguns dels personatges que hi tingueren relació (Heip, Schultze, Andersen) estigueren vinculats d’una manera o altra al Tercer Reich. La cançó esdevingué un èxit, de fet, amb la música de Norbert Schultze i la interpretació de Lale Andersen a partir de 1941.

En cierto modo, se puede considerar que Lili Marleen es una criatura nacida entre los lodos de la adaptación y el oportunismo en una época especialmente proclive a la flaqueza moral. En mayor o menor medida, los tres protagonistas de la canción  (Leip, Schultze y Andersen) se movieron en la ambivalencia, en ese extenso territorio de grises donde a pesar de lo que transmiten las películas y los mitos, suelen desarrollarse las actuaciones de la mayor parte de los hombres. Aunque sólo Schultze, el compositor, pueda ser abiertamente calificado de nazi, los tres, ya sea por ambición o por necesidad, hicieron concesiones al régimen de Hitler. [p. 57]

L’evolució de la cançó no s’aturà al final de la guerra, sinó que encara donà lloc a versions o reelaboracions de la cançó, sense comptar les nombroses traduccions que se n’havien fet. Bona mostra dels estadis pels quals passa és el CD que acompanya el llibre, amb deu enregistraments diferents de la cançó: des d’un en què canta el mateix Leip, a diverses versions amb música de Schultze, passant per la versió més liederística amb música de Rudolf Zink (que m’ha semblat molt més bonica que la de Schultze), fins arribar a dues cançons «inspirades» en Lili Marleen que poc hi tenen a veure.

El llibre està, a més, ben escrit, amb un estil fluid que no entorpeix ni fa pesada la lectura, i prou ben lligat perquè no es notin massa les transicions entre els diversos aspectes de què parla. La documentació, àmplia, i amb moltes referències a textos originals dels protagonistes principals.

En resum, una lectura força recomanable si teniu curiositat per saber què fa que triomfi una cançó com ho va fer Lili Marleen.

El llibre:

• Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Barcelona: Global Rhythm Press, 2008. 218 p. + 1 CD. ISBN 978-84-96879-28-7.

No demano ni vull que el món ho entengui,
que el món canviï.
M’agrada com és la flor del nesprer,
el gust de l’aigua, el to bru de la pell
a l’estiu, la forma estripada de les mans.
Només jo voldria canviar, entendre
el perquè de la direcció de tots aquests carrers
en què em perdo.¹

No, no estic perdut, i entenc i no vull canviar la direcció de tots els carrers pels quals em perdo. He vist la fotografia, he recordat l’olor de la flor del nesprer i el poema… al final, tot és una magdalena.

1. Manuel Forcano. «No demano ni vull que el món ho entengui». A Les mans descalces. Barcelona: Columna, 1993. p. 15.

Qui hagi començat a llegir pensant que trobaria aquí un assaig sobre la poesia i la riquesa lingüística, quedarà ben decebut. I d’altres és possible que em piquin el crostó per fer dolenteries. Aquests dies es parla força de Gerard Vergés i en Jesús M. Tibau ens convidava ahir a participar en l’homenatge que se li farà avui a l’escriptor tortosí, afegint-nos a la iniciativa d’Emigdi Subirats de posar als nostres blogs una fragment de l’obra de Vergés.

No pensava participar-hi, perquè no coneixia el poeta ni la seva obra. Però llegint una antologia poètica que hi ha disponible en línia a la Biblioteca Virtual Cervantes (gràcies a El basar de les espècies), he trobat un poema que ha desvetllat el meu costat gamberro i, fent cara de dissimular com fan les criatures quan fan una dolenteria, el copio i l’enganxo. Pertany al llibre Llir entre cards, es titula «Abundància de sinònims» i el dedicà «A Carme, apassionada lectora de diccionaris» (aquí imagineu l’Un que passava posant-se tot dret, traient pit i començant a recitar, després d’un profund sospir, amb veu engolada):

No és diferent la llengua catalana
d’altres llengües, que és llengua molt devota
de batejar les putes: galiota,
meuca, bagassa, meretriu, putana.

¿Seguim? Bardaixa, hetàira, barragana
(aquesta Moll l’admet). També la sota
famosíssima d’oros. I donota.
I fembra pública, a l’edat mitjana.

Afegiré barjaula. I més: berganta,
dona mundana, del partit, marfanta,
prostituta, marcolfa… Un escampall.

Amb el bacó és igual. Quan és femella,
truja si és gran; si mamelló, porcella.
I el mascle: porc, marrà, garrí, godall.

I ara ens retirem, amb el desig que algun dia puguem dir com diu Gerard Vergés que «De tot el que hem llegit, n’hem fet substància» («Antologia dels poetes més estimats»).

En Josep Porcar no només té poder sobre les paraules, que sap enfilerar en forma de poema, sinó també sobre el clima i es dedica a prometre estius a qui els vulgui. Potser el que no sabíeu és que té també el poder de fer que els estius arribin abans d’hora… els meus, en forma de llibre, ja són aquí.

Si ho preferiu, també el podeu descarregar en format PDF des del blog d’en Josep, Salms.

Molt a prop, a la dreta quan entres,
a la biblioteca de Bèritos, hi hem enterrat
el savi Lísias, gramàtic. El lloc li és
molt adient. L’hem sepultat a prop de les coses
que ell potser allà baix deu recordar:
escolis, textos, escrits d’anàlisi gramatical,
volum amb moltes glosses d’hel·lenismes.
Així nosaltres podrem veure i honorar la seva tomba,
quan anirem a furgar enmig dels seus llibres.

• Konstandinos P. Kavafis. Poemes. Traducció catalana i notes d’Alexis E. Solà. Barcelona: Curial, 1988. p. 57.

A l’igual que l’any passat, les autores de Tempo Dual, la Cláudia Caetano i la Sandra Costa, ajudades enguany pel Nicolau Saião, han fet un recull de paraules suggerides pels seus lectors i els les han tornades en forma de poema, en forma de regal de Nadal.

prenda de Natal para Ferran*

andorinha

nidificar na tua axila como aprendi
à andorinha fiel ao beiral do
telhado

saberás tu que as ausências não são
mais que regressos a tempo pré-determinado
e que as estações são do ano como da vida
e são feitas de ciclos de renovação onde a cada
vez o amor como nunca antes

Cláudia Caetano

A tots tres, moltes gràcies. I feliç any nou.

Prendas de Natal, 2003.

Versos aliens, III

«Tu»

Per la finestra del tren
un arbre en flor goteja pluja.
He recordat el teu rostre
somriure entre les llàgrimes.

De sobte em pregunten quina hora és.
Dic el teu nom.

(De Manuel Forcano, a De nit. Palma de Mallorca: Moll, 1999.)