Un que passava

o, Qui tingui orelles, que hi senti.

La guineu ha entrat al corral. Que déu ens ampari.

Si és que això no pot ser bo de cap manera. Encara no havia començat la campanya i, apa, ja hi eren tots, concursant a veure qui la deia més grossa. Que no senyors, no cal s’esforcin: que ja sabem de quin peu calcen. I total, d’aquí dos dies hauran guanyat tots, que és el que sol passar. I si a tot això li afegim la calor que fa aquests dies, que aviat les castanyeres hauran de vendre les castanyes crues i gelats de boniato –algú s’ha oblidat de programar el termostat o és que s’ha espatllat i el tècnic triga?–, us estranya que em queixi? Si és que no pot ser bo estar preparant el massapà per als panellets suant a raig, que si després surten salats ja em direu com ho explico. I això que encara no he encès el forn! M’hauré de posar en plan porno-chacho: el davantal i res més. I és clar, diran que la calor és cosa de l’escalfament global i tot això; i l’escalfament de qui és culpa: ja us ho diré, dels polítics, que amb tanta xerrameca buida –que si tu naps, que si tu cols; que si tu en promets dues, jo en prometo dues i mitja; que si gira, que si tomba; que si nocilla, que si dvd– provoquen que se’ns escalfin les neurones, i això ha d’afectar el medi ambient, segur.

Veiem els vostres candidats en tanques publicitàries, diaris, revistes, televisions i, fins i tot, en viu; els escoltem a les ràdios i televisions, i els llegim als diaris… Per què, llavors, us entesteu en omplir-nos les bústies de paperassa que va directe a les escombraries sense que n’haguem obert els sobres?

Què és pitjor un polític que menteix per ignorància o un polític que menteix sabent que està mentint?

Misteris de la vida política.

PD. Del que no hi ha cap mena de dubte, és que el polític en qüestió està mentint tant com pot i vol… i a sobre hi ha qui es creu les mentides i les aplaudeix. Més detalls, a la premsa.

… però vist el que està passant, i quins seran els resultats, els pepers podrien nomenar l’exconseller en cap de la Genialitat de Catunya «director honorífic de la campanya de la victòria», no? Seria just, si els acaba de regalar el poquet que els faltava per treure la majoria absoluta.

Després que el MP (Ministre Pregoner) comencés amb el seu curs accelerat sobre «Respecte als governs resultants d’eleccions lliures» i que el GRI (Gran Estadista Internacional), caracteritzat per la seva voluntat de diàleg i la seva flexibilitat, tornés a demostrar després de tornar del seu PTE (Periple Triomfal per Europa) aquestes característiques i el respecte que li mereixen els seus opositors polítics, als quals mai insulta ni amenaça, el Celacant galaic recorda al govern català que les forces armades tenen la funció, segons la Constitució, de defensar la unitat del país. I com a bon demòcrata, acaba la seva al·locució amb un crit: «Viva la Constitución de España».

(PD. Em faria un fart de riure si aquestes actituds no fossin tan perilloses per la democràcia i per la convivència a Espanya. Perquè demòcrates, ells fa temps que demostren que no ho són. I tenen la majoria.)

Cada vegada que sento parlar algun membre del govern de l’Estat sobre el pacte de govern de Catalunya, més em convencen que s’han begut l’enteniment. Només així s’entenen les paraules d’aquest senyor ministre portaveu que ja amenaça amb la presó com a conseqüència de les seves decisions en tant que president de la Generalitat algú que encara no ha estat investit com a tal.

Com diria el Quixot, «ladran, luego cabalgamos». CIU ha tingut un mal perdre; el PP no acaba d’empassar-se l’amarga píndola de descobrir que, a Catalunya, no hi pinta res. I que, malgrat tots els seus esforços per a dinamitar-la, la democràcia segueix ben viva. A pesar d’ells.

No estar d’acord amb les idees polítiques d’altri no significa necessàriament no respectar-lo; afortunadament, en el tracte personal ens podem fer una idea molt més acurada de com pensa una altra persona i, en la majoria de casos, aquesta imatge no s’ajusta fil per randa a l’ideari dels nostres polítics. Això no vol dir, però que hom hagi de respectar un partit polític o els seus representants electes, sobretot si les actuacions d’aquests representants electes van contra els drets dels ciutadans —els que els han votat i els que no; no oblidem que un govern ho és de tot un país i de tots els ciutadans d’aquest país, no només dels que els han votat— o si només legislen a favor dels seus votants. Si a això sumem les maneres, les males maneres, amb què un govern actua (mitges veritats, que no deixen de ser mitges mentides; manipulació informativa reconeguda als tribunals; actituds xulesques, com advertir amb qui ha de pactar o no una altra força política; etc.), ens trobem davant un cas de falta de respecte dels governants envers els governats. Que no demanin el meu respecte, llavors: el respecte es guanya amb respecte, no amb imposició i xuleria. I això val per qualsevol govern, sigui del color que sigui.

Malauradament, en aquest país que va tan bé fa molts anys que patim comportaments així. I encara hi ha una majoria a la qual li sembla bé. L’any vinent hi haurà eleccions generals, recordeu-me aquestes paraules si m’equivoco.

De fons, Anna Bolena, de Gaetano Donizetti. Amb Beverly Sills, Shirley Verret, Stuart Burrows, Paul Plishka, Patricia Kern, Robert Lloyd i Robert Tear. John Alldis Choir. London Symphony Orchestra. Dir. Julius Rudel.

Sempre passa el mateix. Nit electoral i tots entonant la mateixa cançó: «we are the champions, we are the champions». És curiós, mai no perd ningú… o sí, segons el punt de vista.

Segons l’esquerra, ha guanyat el progressisme i ha perdut la dreta; segons la dreta ha perdut el PSC; segons el nacionalisme català, ens hem llevat més nacionalistes; segons la dreta espanyolista, s’ha reafirmat el seu projecte centrista i ha perdut el PSC… Almenys tots estan d’acord en una cosa: ERC ha fet un gran avanç… En resum, no ha perdut ningú i tothom ha guanyat.

Ara, segons Madrid ha perdut el senyor Zapatero —ah, però aquest senyor es presentava a les eleccions catalanes? Ves per on, i jo sense saber-ho—, la política catalana s’ha radicalitzat —digui que sí, senyora Mato, que ja no es pot ni sortir al carrer de radicals que ens hem tornat tots, escolti—, i els resultats del PP han sigut immillorables…

I, finalment, els titulars dels diaris: victòria històrica dels uns, gran derrota dels altres… i millora d’ERC.

Ara bé, si mirem els resultats, podem ser tan superlatius? Al cap i a la fi, l’únic fet innegable és que ERC ha avançat; però entre els de la victòria històrica i els de la gran derrota només hi ha una diferència de 4 escons (44 CIU i 42 PSC) però amb més vots el PSC (1.026.030) que CIU (1.018.115), igual que va passar en les últimes eleccions autonòmiques.

Bé, el gran canvi al final no s’ha produït. O potser sí, com deia el príncep de Salina a El guepard: tot ha de canviar perquè tot segueixi igual.