Un que passava

Edita Gruberova (foto del web del Liceu)

Avui era el recital d’Edita Gruberova al Liceu. Acompanyada al piano per Friedrich Haider, director musical de l’Oviedo Filarmonía, i pel clarinetista Juanjo Mercadal en una peça, Gruberova ha ofert un recital centrat en músics de diferentes èpoques pertanyents a l’antic imperi austrohongarès: Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert, Antonín Dvorak i Richard Strauss.

El recital ha començat, com no pot ser d’altra manera quan es tracta d’Edita Gruberova, amb una gran ovació. Ha començat amb les cançons de Mozart, que li han valgut la primera tongada d’aplaudiment i bravos. Ha continuat amb Franz Scubert, bloc del recital amb un fals final després de «Gretchen am Spinnrade» que ha provocat que algunes persones sortissin de la sala quan quedava encara una peça del bloc: «Der Hirt auf dem Felsen», on l’acompanyava el clarinetista Juanjo Mercadal. La segona part del recital ha consistit en Vuit cançons d’amor d’Antonín Dvorak i quatre peces d’Acht Gedichte aus Letzte Blätter von Hermann von Gilm de Ricard Strauss, que se’ns han fet una mica curtes. Aplaudiments i més aplaudiments, bravos i braves, durant estona i estona… però em sembla que jo no era l’únic que tenia l’estranya sensació que allò que acabava d’escoltar i veure no era Edita Gruberova, que em faltava alguna cosa.

No vull dir que el recital m’hagi decebut: al contrari, m’ha servit per descobrir un altre vessant de la cantant. Un vessant tirant a plàcid, sense les pirotècnies vocals que acostuma a lluir a les òperes; cosa normal, d’altra banda, tenint en compte que era un recital de lieder. Lieder bellament cantants, també. Però hi faltava alguna cosa: hi faltava el que ha vingut als bisos.

El primer bis ha estat «L’hirondelle» (de Jean-Louis Daquin? No he sentit bé el nom) «Vilanelle» d’Eva Dell’Acqua (vist a can Joaquim), on ja ha començat a sortir la Gruberova que tots esperàvem escoltar. Ha costat una mica que sortís a fer el segon bis, suposo que forma part de l’espectacle que la senyora es faci pregar una mica, i llavors ha anunciat de Gaetano Donizetti, Linda di Chamounix.: si no m’erro, l’ària de l’escena tercera del primer acte «Ah! tardai troppo, e al nostro … O luce di quest’anima». Aquí ha tret la Guberova belcantista, la de la pirotècnia que deia més amunt, i ha aconseguit que una mica més s’ensorrés el teatre. Una altra estona d’aplaudiments i bravos, i un nou bis: de Vincenzo Bellini, Beatrice di Tenda, anunciat després de tocar-se el coll i dir ben clar «Vediamo si va bene». I vaja si ha anat bé! No exagero, encara que ho sembli, si dic que el teatre semblava que s’hagués d’ensorrar, entre aplaudiments i bravos, rams de roses caient del cinquè pis a l’escenari, paperets de colors llançats per alguns admiradors i ella sortint de l’escenari i tornant-hi a entrar a saludar. No sé quanta estona devem haver estat aplaudint, però finalment han tornat a sortir, el pianista s’ha assegut al piano i ha avisat que no tenien res més preparat i que improvisarien —si allò era improvisar, no sé què deu entendre aquest home per preparar-se una peça… En fi, la improvisació ha estat una cançó en alemany que, per la gesticulació i l’expressió de la soprano, devia ser alguna cosa picant (només n’he entès una frase, «ich bin eine königin», amb la qual he estat incapaç de trobar què era, així que si algú ho sap que ho digui als comentaris) i en la qual ha mostrat la seva vis còmica (eren, llegeixo a can Joaquim, els cuplets del tercer acte de l’Adele del Fledermaus de Johann Strauss).

En resum, que finalment hem tingut dos recitals en un: el recital de lieder i el recital d’Edita Gruberova. Tots dos espectaculars a la seva manera i dels que queden en el record.

Amb l’excusa que aquesta tarda tornarem a veure-la, a escoltar-la i a gaudir del seu recital, l’ària del diumenge d’avui és un fragment del concert que va oferir la soprano Edita Gruberova al Liceu els dies 21 i 24 d’abril d’enguany: «Non mi dir», de Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart: «No em diguis, estimat, que sóc cruel amb tu; bé saps quant t’he estimat, tu saps que dic la veritat; calma els teus turments, si no vols que mori de pesar. Potser algun dia el cel, de nou em somriurà».*

(vídeo del canal de Youtube del Gran Teatre del Liceu: LiceuOperaBarcelona)

* Traducció lliure del text de l’ària de The aria database: «Non mi dir».

Els camins d’Internet són inescrutables i, si tens temps per perdre-t’hi, no saps si arribaràs a Roma o a qui sap on. El pretext, veure un vídeo que t’envia un amic de la interpretació de Gundula Janowitz i Lucia Popp de la «Canzonetta sull’aria» de Le nozze di Figaro; d’aquí passes al mateix duet interpretat per Renée Fleming i Cecilia Bartoli; d’aquí a un altre duet de Mozart, de La flauta màgica, interpretat per Bryn Terfel i la Bartoli, que et porta a una reina de la nit interpretada per Natalie Dessay, d’on saltes a una altra reina de la nit interpretada per Beverly Sills i acabes… bé, vegeu-ho vosaltres mateixos. No tinc paraules, només llàgrimes als ulls de tant riure. «I can sing higher – hojotoho-oh»!

Escena del tercer acte. Foto: Antoni Bofill

La segona òpera de la temporada, de la qual encara hi haurà vuit funcions més, és Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart. És una obra força habitual a tots els teatres d’òpera, però servidor no l’havia vist mai encara i, ho he de reconèixer, tampoc no l’havia escoltada completa —encara que en coneixia els moments principals. I això ha estat, segurament, un dels motius que han fet que gaudís tant la funció de dimarts passat una funció que, amb algun detall de matís, va ser força reeixida.

El muntatge era d’aquells que demostra que amb respecte pel text es pot canviar d’època l’acció d’una òpera sense que l’obra se’n ressenteixi. Canviar el conflicte d’amos i senyors del segle XVIII a començaments del XX no és del tot desafortunat, per bé que potser el missatge crític de Mozart contra la societat de la seva època queda una mica diluït. Le nozze no deixa de ser una opera buffa, d’altra banda, i el to es manté. I aquest introduïré el primer matís: aquest muntatge peca d’estatisme, de poca agilitat, i això es nota molt en algunes escenes en què els personatges canten a peu drets i sense moure’s ni un centímetre, la qual cosa fa perdre força i comicitat.

L’escenografia i el vestuari em van semblar encertats, sobretot la primera: un únic espai que les funcions de tres cambres diferents amb canvis mínims d’atrezzo, i de bosc mitjançant uns envans mòbils amb miralls entre els quals es moven els personatges a l’acte final i els donen llocs on amagar-se. La il·luminació era estranya, amb els personatges il·luminats en determinats moment amb un raig de llum de colors diferents una mica anys setanta, però no molestava.

Però el millor de tot, les veus. La parella principal, Susanna i Figaro, anaven a càrrec d’Ofelia Sala i Kyle Ketelsen. L’Ofelia Sala ja l’he vista altres vegades i em sap greu tornar a repetir el que he dit abans: malgrat tenir una veu bonica i cantar bé, moltes vegades no se la sent (si més no a certa altura).  En Kyle Ketelsen no l’havia escoltat en directe i em va agradar molt més que al Don Giovanni de la Royal Opera House de què parlava fa uns dies, amb un Figaro divertit i una mica murri. També es va mostrar divertida i múrria Sophie Koch en el paper de Cherubino, a part de demostrar tenir una veu fresca i àgil. La Marcellina de Marie McLaughlin també aportà murrieria al paper, sobretot en l’escena de la discussió amb Susanna al primer acte, i vaig trobar correcte Raúl Giménez en el paper de Basilio (només correcte, quina diferència amb L’elisir d’amore de fa tres anys! No havia fet els deures i no havia llegit tot el repartiment abans de començar l’òpera… i no el vaig reconèixer). Divertit el tartamudeix de Roger Padullés (Curzio) i… i no recordo haver sentit res especial en sentir cantar Friedemann Röhlig, sobretot perquè recordo haver-lo aplaudit després d’alguna ària (nota mental: no deixar passat tant de temps entre l’espectacle i la crònica la propera vegada). Però qui de debò va sobresortir va ser Ludovic Tézier com a Comte d’Almaviva i, sobretot, Emma Bell, la Comtessa. Entre ella i Ofelia Sala es notava molta complicitat, almenys com a Comtessa i Susanna, i Bell va oferir alguns dels moments més intensos i també més delicats (quan aprendrà la gent a no tossir a ple pulmó quan un cantant està fent un piano?) de la funció. i destacar per anar acabant Eliana Bayón en el paper, curt però que es va fer notar, de Barbarina.

Em va semblar una bona funció i sembla que han superat alguns dels inconvenients que havien destacat alguns blogaires que ja l’havien vist, com ara la Mei («Le nozze di Figaro #25»), que té l’avantatge o l’inconvenient, segons com es miri, de poder-la comparar amb altres funcions. També n’han parlat en Joaquim («Le nozze di Figaro amb sordina») i en Jaume Radigales («Le nozze di Figaro: un cant al festeig»; «Nozze equilibrades, amb més virtuts que defectes»; i «Segones “Nozze” de primera»).

-

PD. Sí, avui m’ha quedat una mica de la mena «m’ha agradat perquè és molt bonic»!

Ens ho deia la Mei al seu blog fa uns dies: la Royal Opera House posava a disposició de tothom al seu web a partir del 5 d’octubre un Don Giovanni protagonitzat per Simon Keenlyside, Kyle Ketelsen, Marina Poplavskaya, Joyce DiDonato, Ramón Vargas, Eric Halfvarson, Miah Persson i Robert Gleadow. És la funció del dia 8 de setembre d’enguany, amb direcció escènica de Francesca Zambello i la Royal Opera Orchestra digirida per Charles Mackerras.

Els vídeos estan subtitulats en anglès i els acompanya força material per conèixer una mica millor aquesta òpera. Aquí us deixo el tràiler de l’òpera, on hi parlen la directora i dos famosos Don Giovanni (Keenlyside i Bryn Terfel), i a sota l’enllaç a l’òpera.

L’enllaç: «Watch Don Giovanni free online».

Aquest és l’argument de l’òpera de Mozart que s’està representant al Liceu des del 2 d’octubre, La clemenza di Tito. Una òpera de llargs recitatius que no distreuen l’atenció de les bellíssimes àries ni alenteixen l’acció. Una òpera que, en el meu cas, puc reduir a un nom: Vesselina Kassarova. La vaig descobrir —me la van descobrir— ja fa uns anys, i enguany he pogut sentir-la en directe dues vegades: a l’Ariodante de la temporada passada i ara. Té una veu potent, àgil, de timbre brillant, i és, a més, bona actriu. Va saber donar al personatge de Sesto els matisos que caracteritzen la lluita del personatge, que es debat entre l’amor que sent per Vitellia i l’amistat que el lliga a Tito. Va ser, sens dubte, la cantant que més va agradar al públic. No van ser menys els altres intèrprets: Marianna Pizzolato en el paper d’Annio, amic de Sesto; Veronique Gens, en el paper de Vitellia; Ofèlia Sala, en el de Servilia —tinc un problema amb aquesta soprano: té una veu bonica i versàtil, però no gaire potent, sembla: sempre que la veig actuar tinc la sensació que no la sento bé–̶; Umberto Chiummo en el paper de Publio, i Michael Schade com a Tito. Cadascún es va poder lluir en les àries que tenen a l’òpera, però també en els duets: el de les dues mezzos, Kassarova i Pizzolato, em va semblar molt sensual, com el de Kassarova i Gens —molt més que els duets de soprano i tenor habituals, si més no.

La temporada del Liceu va començar al setembre, però aquesta ha estat la primera òpera representada en la temporada 2006-2007. I el llistó ha quedat posat força amunt, a veure què passa amb les següents.

^*Resum de l’argument del programa de mà.

Technorati tags: música ; òpera ; La clemenza di Tito ; W.A. Mozart ; Gran Teatre del Liceu ; temporada 2006-2007

Nits d’òpera, IV (09.12.2003)

Aquest dimarts, em tocava funció al Liceu. És una mica empipador que comencin a dos quarts de nou, perquè em queda la tarda un mica penjada. A vegades, me’n vaig al cinema; però igualment em queda una bona estona abans no comenci la funció. D’altres aprofito per fer algun encàrrec, com en aquesta ocasió: havia planejat fer uns quants encàrrecs, i en acabar, si tenia temps, anar a prendre un cafè amb en D. Els encàrrecs, però, a les cinc ja estaven fets… i això que n’hi havia dos que m’obligaven a sortir de Barcelona. El cas és que el cafè amb en D. va començar abans de temps, es va allargar i va fer que, per primera vegada, no arribés al Liceu amb temps de sobra. En certa manera va ser una sort, perquè no em va donar temps a mirar el programa i d’aquesta manera em vaig enfrontar al muntatge de Così fan tutte sense tenir ni idea de què ens havia preparat en Josep Maria Flotats.

I a mí em va agradar. Començo amb aquesta afirmació perquè hi ha hagut força crítiques al muntatge, algunes de les quals comentaré, però vull deixar clar que aquestes primeres línies intenten reproduir les sensacions que em va produir l’òpera. Flotats canvia d’època i de lloc el desenvolupament de l’acció, però el canvi és tan subtil que no em vaig adonar que també havia introduït un canvi geogràfic. El text de l’òpera, a més, no dóna prou elements com per arribar-ho a deduir. És cert que sobtava una mica que en lloc del saló d’una casa més o menys noble, més o menys burgesa, l’acció transcorregués en una mena de magatzem; però tampoc això estorbava… m’estorbava.

Les veus eren força correctes. Carlos Chausson, Manuel Lanza i Angela Marambio em van semblar excel·lents; el tenor Jeffrey Francis bastant millor al que ens té acostumats el Liceu, amb poques excepcions (per una vegada no puc criticar el tenor, què hi farem); la Heidi Brunner em va semblar correcte, si bé en algun moment crec es va perdre una mica; i l’Ofelia Sala, que té una veu bonica i va cantar bé (i va estar molt divertida quan ha de disfressar-se de metge i de notari, i cantar estrafent la veu), gairebé no se la sentia, com ja vam poder comprovar a La flauta màgica. Em sembla que el Liceu és un teatre massa gran per la seva veu…

… i no només per a la veu de la Sala. El problema principal de l’escenografia d’Aleksander Beliaev és que és massa sòbria i deixa massa espai per a una òpera amb pocs personatges (sis, de fet) i poques intervencions del cor (que a més no és massa gran), i que a més necessita en alguns moments una mica més d’intimisme. I això no es va aconseguir. Si tenim en compte a més, que no es va treure prou suc dels moments còmics d’aquest dramma giocoso i que els personatges estaven bastant estàtics, és normal que la sensació fos de fredor i que no arribés a entusiasmar. Ni tan sols quan va sortir una manifestació de dones al ritme dels acords de «La Internacional», amb unes pancartes que deien: llibertat, igualtat per a les dones i un gran «Così fan tutti» (que sembla que és l’únic element feminista que s’ha pogut introduir a la representació). Almenys hi va haver alguns moment picants, però no massa: els justos per fer riure discretament les persones de bé, però sense escandalitzar-les.

Tot això es va traduir en una considerable xiulada a Josep Maria Flotats quan va pujar a l’escenari a saludar. Segons he llegit, ell ho atribueix al fet que situa l’obra a Catalunya, en una colònia tèxtil durant la revolució industrial; els comentaris que vaig sentir al teatre criticaven més la fredor del muntatge que no pas el canvi de localització. Ara, no només va rebre xiulades: com sempre, hi va haver un sector del públic que el va xiular, i un altre que el va aplaudir.

I avui, quan he llegit la crítica del Roger Alier (de fet, l’he llegida després d’escriure això, al matí només he llegit un paràgraf en què coincidíem, però no he volgut seguir llegint), veig que, més o menys, diem el mateix. Ell té més experiència i coneixements per jutjar les veus i l’orquestra; però pel que fa al muntatge veig que en vaig aprenent. Poso l’enllaç, però només serà consultable durant set dies…

Così fan tutte, de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramma giocoso en dos actes. Llibret de Lorenzo da Ponte basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes. Amb Angela Marambio (Fiordiligi), Heidi Brunner (Dorabella), Jeffrey Francis (Ferrando), Manuel Lanza (Guglielmo), Ofelia Sala (Despina) i Carlos Chausson (Don Alfonso). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Josep Maria Flotats. Escenongrafia, Aleksander Beliaev. Vestuari, Lena Rivkina. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real.

He canviat el títol d’aquesta secció a «Nits d’òpera». No és gaire original (l’altre ho era menys), però no se m’acudia res millor. L’altra opció era una frase que vaig llegir en referència a l’òpera, i que és bastant divertida: «It’s not over till the fat lady sings». Potser més endavant…